RAFAEL DE CASANOVA
Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael de Casanova.
La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:
a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)
b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. ( Pot ser s’havia de suïcidar? )
c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. ( Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?
d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. ( Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd.)
e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)
f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael de Casanova no.
No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.
L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”
Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?
Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.
Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I)
feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.
Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.
Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.
Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael de Casanova.
Antoni Gomis
28 de setembre de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
dimarts, 30 de setembre del 2008
dilluns, 22 de setembre del 2008
REBENTADORS
REBENTADORS
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana- : -La venjança de la Tana-. ¡ Ja, ja, ja ! ¡Qué exacto, qué bien encontrado, qué divertido ! Y el sentimiento catalán de lo heroico se va al diablo.”
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana-
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
Subscriure's a:
Missatges (Atom)