REBENTADORS
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana- : -La venjança de la Tana-. ¡ Ja, ja, ja ! ¡Qué exacto, qué bien encontrado, qué divertido ! Y el sentimiento catalán de lo heroico se va al diablo.”
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana-
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada