FILLS DE GOEBBELS
El ministre nazi de propaganda Joseph Paul Goebbels, deia que una mentida repetida 100 vegades es converteix en veritat. Així doncs colonitzadors i renegats, tot fent d’altaveu del més avantatjat dels deixebles de Goebbels -la hiena histèrica, impotent, ressentida i envejosa que ulula cada dia per la ràdio dels “torquemades” inquisidors de la “conferencia episcopal”-, vomiten la seva fel anticatalana en forma de mentides barroeres i verinoses que no enganyen a ningú. Només evidencien la mala bava i l’odi profund a Catalunya, que destil·len el “camarada portavoz” i els seus seguidors (bàsicament sucursalistes del pp, ciudadanos i altres males herbes). El nazisme comença creant confusió i tergiversant-ho tot, fins que la gent ja no sap que és veritat i què és mentida. És llavors quan té el terreny aplanat per a poder imposar la seva llei. I aquest és el reguitzell de falsedats que esbomben tant com poden:
1a “Menos catalán y mas infraestructuras”: Tenint en compte que no es pot ni sobreviure en català, doncs no hi ha ni un sol medicament que dugui ni una sola paraula en català, és tant vil aquesta falsedat que no mereix ni ser replicada amb arguments. És una simple i primària defecació bucal.
2a “Las prioridades de la generalidad son la cultura catalanista y las selecciones catalanas”: Les subvencions de la Generalitat de Catalunya a la Cultura Catalana són inferiors a les que la mateixa institució, per vergonya dels falsos independentistes de la direcció d’ERC, dóna a això que en diuen cultura espanyola.
Des de la “feria de abril” de Barcelona, aquella que enguany ha estat visitada per 3000 milions de persones – els “experts” fa mig any que debaten i no en treuen l’entrellat del perquè l’altra meitat de la població del planeta no hi va anar-, fins a les altres “ferias de abril” més modestes, passant per les “romerias del rocio”, “crisol”, les “casas regionales”, ràdios espanyoles, música espanyola, festivals “horteras” espanyols, i dispenseu la redundància, el cinema espanyol fet a Catalunya, els diaris espanyols ( la vanguardia, el periodico, el pais,etc.), les revistes espanyoles(del “corazón”, “ el viejo topo”, etc.), estudis universitaris espanyols, treballs universitaris espanyols de docents i alumnes i moltíssimes altres espanyolades que farien interminable aquest article.
3a “ Nuestros impuestos son para su construcción de Cataluña “: La diferència entre el que la comunitat autònoma de Catalunya, colonitzadors i renegats inclosos, va pagar l’any 2005, i el que vam rebre de l’estat en forma d’inversions i subvencions, segons dades de la funcas-“cajas de ahorro españolas”-, fou de 19.177 milions d’euros en contra nostra. D’això se’n diu espoliació fiscal i equival a un hospital i mig com el de Valls, diari.
Per tant, els impostos que paguem tots els habitants de Catalunya són per fer espanya més rica, i els seus habitants més i més mantinguts. Aneu-hi i ho comprovareu. Cal dir que aquests diners també els empren per a destruir la Catalanitat.
4a “La generalidad paga escuelas en Francia”: A la Catalunya Nord hi ha escoles catalanes – La Bressola – íntegrament finançades per particulars. Des del mecenes Pep Colomer fins a moltíssims aportadors particulars.
5a “Hemos de exigir a los políticos del tripartito catalanista que solucionen los problemas de quien les paga”: Nosaltres paguem a l’estat espanyol la immensa majoría dels nostres impostos, per tant el que cal és que ens deixi de robar.. Si be és cert que una petita part la paguem a la Generalitat, els “problemas” que tenim depenen directament del govern del “imperio”.Quant als titelles-col·laboracionistes del tripartit, els hi cauría la cara de vergonya si en tinguessin, doncs per exemple, mentre queda inutilitzada durant 1 mes gran part de la ciutat sanitària de la Vall d’Hebron, les despeses sumptuàries(dinars, sopars, viatges, etc.) innecessàries ( canviar per empitjorar els rètols de les carreteres) i escandaloses (els 5000 convidats el 10 de setembre al Parlament, com si celebressin la victòria de felip Vè), així com el nombre de funcionaris, no paren d’augmentar.
El que hem de fer amb els titelles-col·laboracionistes del tripartit i els de la oposició, és foragitar-los, encara que sigui a fums de sabatot, lo més aviat possible. Com més triguem a fer-ho, més allargarem aquesta agonia Nacional, econòmica i política.
I tornant a colonitzadors i renegats, són tant menyspreables i anticatalans que no volen per Catalunya, el que els seus “camaradas” de Euskadi i Navarra defensen aferrissadament; que espanya no els en robi ni 5 cèntims d’euro.
Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
novembre 2007
dimarts, 15 de gener del 2008
L'EFECTE GAUCHE DIVINE (II)
L’EFECTE “ GAUCHE DIVINE “ II
Succeí a l’Ateneu Barcelonès, on en una sala d’actes plena de gom a gom – hi havia la “crème” i la xusma del progrespanyolisme barceloní -, Carles M. Espinalt, amb una filípica històrica en un local històric, va acollonir i reduir a la mínima expressió al fundador i 1er director del funest, pútrid i anticatalà diari “el país”, juan luis cebrian.
Poc temps després, el “soplón” vázquez montalbán, llepant el cul estomacat del seu camarada desconsolat , va intentar ridiculitzar al professor Muñoz Espinalt, en un article a l’espanyolíssima revista “triunfo”.
Al llibre d’Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, el més gran forjador de dirigents que ha donat Catalunya (com n’arriba a estar de boja i girada contra ella mateixa condemnant-lo a l’ostracisme!) ens ho relata: Volen per a ells el dret de fer i de dir el que els dóna la gana. Els altres, muts i a la gàbia, que res no és res. En el text, on se’m cita gairebé una dotzena de vegades, volia respondre’l no més amb una carta breu i clara, però ni el poc espai que reclamava varen voler-me donar. El director d’aquella revista no va tenir ni la decència, ni la valentia, de fer cap mena d’esment públic del que jo els puntualitzava. Però mira per on, aprofitaré que tu i jo ara tornem a parlar-ne per a llegir-te la meva rèplica fins avui inèdita.
Els canto la canya d’aquesta manera: Senyor Director de Triunfo – Madrid: He llegit a la seva revista un satíric joc de disbarats que, en forma de conte, em fa protagonista de la feixuga tasca de transformar la imatge de l’actual govern de l’anomenat estat espanyol. Ni com de broma puc deixar-ho passar. Anoteu bé senyor director, ni d’aquest, ni del que vindrà – que encara serà més poca solta que l’actual -, ni d’un tercer, ni d’un quart que pogués formar-se, si el buf de l’estat espanyol dóna per tant – que és molt suposar – hi ha possibilitats de canviar-ne la imatge per fer-la operant, suggestiva i estable, perquè abans caldria que existís un estat capaç de tenir un govern com Déu mana. D’unes persones presoneres de forces fàctiques, com pot dir-ne un govern? A tot estirar és un aparentem ! D’altra banda senyor director, un govern de l’anomenat estat espanyol, no té prou categoria per a poder contractar el Creador de la Psicoestètica amb la projecció universal que el fet comporta. Això seria com si el poble de Tomelloso de los Hidalgos, per la festa major, intentessin llogar l’Orquestra Simfònica de Viena. No hi arriben o potser ni entendrien si afinen, donat que quan no senten tocar amb bandúrries, panderetes i castanyoles, qualsevol so se’ls fa inversemblant, o troben els músics poc dotats perquè no gosen interpretar: “las vacas del pueblo ya se han escapao, riau, riau” Estigui segur i no caigui d’esquena senyor director, d’acceptar jo qualsevol missió relacionada amb el govern de l’anomenat estat espanyol, seria per acabar de desmuntar-lo, cosa que equivaldria a facilitar, per a cada Nació Ibèrica, una millor i més ràpida incorporació a una futura Federació Europea. Llavors, tothom deixarà de tenir la cara de pomes agres. Àdhuc l’autor del conte referit, no caldrà que es tapi els ulls amb ulleres de vidres fumats, puix que ningú no haurà ja d’amagar lleganyes.
Com pots suposar, signava la carta amb el meu nom i cognoms; l’adreça l’escrivia amb lletres grosses, perquè res no quedés confús. Tot ben visible. Vaig indicar-los en una postdata, que cerquessin un traductor de la llengua catalana a la llengua del “imperio”. Segur que a Madrid hi havia d’haver molts ex-censors dels qui, durant dècades i dècades, passaven el lapis vermell sobre textos inèdits de certs escriptors catalans o en prohibien per anys i panys la publicació de les obres, i que ara és molt possible que no tots, fossin dirigents dels nous partits conservador, centrista, socialista o comunista; perquè des d’alguna plataforma o altra, tornen a remenar les cireres els“caciques, inquisidores, pícaros y soplones”.
Cal dir que, després d’això, l’avantatgista de les ulleres de vidres fumats, se les va fer canviar per unes de vidres transparents. I l’obsessió per Carles M. Espinalt, manifestada de diverses formes, al “soplón” manolo l’ acompanyà durant molt de temps.
Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007
Succeí a l’Ateneu Barcelonès, on en una sala d’actes plena de gom a gom – hi havia la “crème” i la xusma del progrespanyolisme barceloní -, Carles M. Espinalt, amb una filípica històrica en un local històric, va acollonir i reduir a la mínima expressió al fundador i 1er director del funest, pútrid i anticatalà diari “el país”, juan luis cebrian.
Poc temps després, el “soplón” vázquez montalbán, llepant el cul estomacat del seu camarada desconsolat , va intentar ridiculitzar al professor Muñoz Espinalt, en un article a l’espanyolíssima revista “triunfo”.
Al llibre d’Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, el més gran forjador de dirigents que ha donat Catalunya (com n’arriba a estar de boja i girada contra ella mateixa condemnant-lo a l’ostracisme!) ens ho relata: Volen per a ells el dret de fer i de dir el que els dóna la gana. Els altres, muts i a la gàbia, que res no és res. En el text, on se’m cita gairebé una dotzena de vegades, volia respondre’l no més amb una carta breu i clara, però ni el poc espai que reclamava varen voler-me donar. El director d’aquella revista no va tenir ni la decència, ni la valentia, de fer cap mena d’esment públic del que jo els puntualitzava. Però mira per on, aprofitaré que tu i jo ara tornem a parlar-ne per a llegir-te la meva rèplica fins avui inèdita.
Els canto la canya d’aquesta manera: Senyor Director de Triunfo – Madrid: He llegit a la seva revista un satíric joc de disbarats que, en forma de conte, em fa protagonista de la feixuga tasca de transformar la imatge de l’actual govern de l’anomenat estat espanyol. Ni com de broma puc deixar-ho passar. Anoteu bé senyor director, ni d’aquest, ni del que vindrà – que encara serà més poca solta que l’actual -, ni d’un tercer, ni d’un quart que pogués formar-se, si el buf de l’estat espanyol dóna per tant – que és molt suposar – hi ha possibilitats de canviar-ne la imatge per fer-la operant, suggestiva i estable, perquè abans caldria que existís un estat capaç de tenir un govern com Déu mana. D’unes persones presoneres de forces fàctiques, com pot dir-ne un govern? A tot estirar és un aparentem ! D’altra banda senyor director, un govern de l’anomenat estat espanyol, no té prou categoria per a poder contractar el Creador de la Psicoestètica amb la projecció universal que el fet comporta. Això seria com si el poble de Tomelloso de los Hidalgos, per la festa major, intentessin llogar l’Orquestra Simfònica de Viena. No hi arriben o potser ni entendrien si afinen, donat que quan no senten tocar amb bandúrries, panderetes i castanyoles, qualsevol so se’ls fa inversemblant, o troben els músics poc dotats perquè no gosen interpretar: “las vacas del pueblo ya se han escapao, riau, riau” Estigui segur i no caigui d’esquena senyor director, d’acceptar jo qualsevol missió relacionada amb el govern de l’anomenat estat espanyol, seria per acabar de desmuntar-lo, cosa que equivaldria a facilitar, per a cada Nació Ibèrica, una millor i més ràpida incorporació a una futura Federació Europea. Llavors, tothom deixarà de tenir la cara de pomes agres. Àdhuc l’autor del conte referit, no caldrà que es tapi els ulls amb ulleres de vidres fumats, puix que ningú no haurà ja d’amagar lleganyes.
Com pots suposar, signava la carta amb el meu nom i cognoms; l’adreça l’escrivia amb lletres grosses, perquè res no quedés confús. Tot ben visible. Vaig indicar-los en una postdata, que cerquessin un traductor de la llengua catalana a la llengua del “imperio”. Segur que a Madrid hi havia d’haver molts ex-censors dels qui, durant dècades i dècades, passaven el lapis vermell sobre textos inèdits de certs escriptors catalans o en prohibien per anys i panys la publicació de les obres, i que ara és molt possible que no tots, fossin dirigents dels nous partits conservador, centrista, socialista o comunista; perquè des d’alguna plataforma o altra, tornen a remenar les cireres els“caciques, inquisidores, pícaros y soplones”.
Cal dir que, després d’això, l’avantatgista de les ulleres de vidres fumats, se les va fer canviar per unes de vidres transparents. I l’obsessió per Carles M. Espinalt, manifestada de diverses formes, al “soplón” manolo l’ acompanyà durant molt de temps.
Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007
divendres, 11 de gener del 2008
L'EFECTE " GAUCHE DIVINE " (I)
L’EFECTE “ GAUCHE DIVINE “ I
La colla “pessigolla” de fills de papà, escriptors, cantants, arquitectes, etc., que formaven l’anomenada “gauche divine”, irradiaren un cert glamour i seducció que suscità l’atracció i la curiositat de la Barcelona més “moderna”, afrancesada i freturosa de trencar clixés encotillats i resclosits, barreja de caserna i sagristia.
El quarter general de la “gauche divine” era a Bocaccio, la sala de festes del carrer Muntaner, avui desapareguda. L’antifranquisme dels seus integrants no era, per entendre’ns, com el del guerriller “Caracremada”o el del cap militar del Front Nacional de Catalunya, Jaume Martinez i Vendrell; era, com si diguéssim, més divertimento que lluita, més “pose” que compromís. Fou, per dir-ho en consonància amb el lloc i l’època, com una mena de maig-68 de Sant Gervasi de Cassoles. No van aixecar ni llençar cap llamborda als grisos, tot i que entre glop de whisky i de ginebra, pot ser es van arribar a creure que, com a Paris, les barricades – en aquest cas el taulell de Bocaccio- tanquen el carrer -Muntaner/Mitre- però obren el camí. Cal reconèixer però, que alguns, segons diuen ells mateixos, li feren els honors a Wilhelm Reich, i això, que caram!, en temps de repressió sexual i “pre-destape- no és poca cosa.
I vet-ho ací que, tot plegat va arribar a crear a la Barcelona més “xic” lo que podríem batejar com l’efecte “gauche divine”. Aquesta beautiful people (Oriol i Rosa Regàs, Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Colita, Teresa Gimpera, Beatriz de Moura, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Terenci i Ana M. Moix, etc.), a més de tenir l’antifranquisme de saló com a comú denominador, també compartien l’al·lèrgia a la Catalanitat -Esperit Català-, que sentien com un llast a llençar per la borda, per a poder ser uns bons esnobs cosmopolites, tret de certs tocs catalanescos per fer emprenyar al règim nazi-franquista, com ara ser del Barça o cantar en català ; en canvi sentien repulsió per la sardana. La Barcelona “progre” i apàtrida és la que va quedar més seduïda per l’efecte “gauche divine”; però com que, s’accepti o no, tothom serveix alguna pàtria, tots ells van acabar, més aviat que tard, treballant pel “imperio”. En aquest sentit és molt il·lustrativa la reacció irada que Guillermina Motta va tenir, ja fa anys a Catalunya Ràdio, vomitant que si es proclamés la Independència de Catalunya, ella s’exiliaria.
Una altra característica comuna d’aquest personal i, per cert, molt efectiva pel ”imperio”, és viure d’esquena a la Nació Catalana; al ser un fenomen exclusivament barceloní i anticatalà, tendeix a separar el cap – Barcelona – del cos – resta dels Països Catalans -; ho dic en present perquè encara perdura.
Seguint aquesta tessitura, des de Serra i Maragall, l’ajuntament de Barcelona ha fet d’aquesta política el seu cavall de batalla. En lloc de potenciar Barcelona com a capital de la Nació Catalana, l’han pretès reduir a un simple dosser de l’àrea metropolitana. Heus aquí doncs, com les píndoles “progres” que fabricaren al “laboratori” de Bocaccio han esdevingut supositoris “progrespanyolistes”, que , ben introduïts per l’anus dels ”progres” apàtrides, han donat com a resultat la quasi consecució d’allò que ja fa uns 80 anys, el gran escriptor Josep M. de Sagarra – tant bescantat per la miserable púrria progrespanyolista – apuntava en la seva gran novel·la “Vida privada”: la deriva de Barcelona cap a una mena de raval de madrid.
L’element clau, el cap del “laboratori “de Bocaccio pel tema que ens ocupa, l’il·lustre “soplón” del “imperio”, intel·lectual de capçalera i de guàrdia de la “gauche divine”, “conducator” espiritual del progrespanyolisme barceloní per excel·lència fou, el mai prou lloat, venerat i homenatjat camarada: manolo vázquez montalbán.
Com a servidor “cum laude” del “imperio” – trigaran tants anys a trobar-ne un altre tant eficient que ja no hi seran a temps-. el guru de les ulleres de vidres fumats, amb les seves píndoles “dr. manolo”, va restar tranquil i segur de tenir el ramat “progre” ben controlat i clos, dins de la “ciutadella hispana”-en justa expressió del professor universitari Joan Quetgles de Mallorca-.
D’altra banda, com que el Catalanisme polític no era gaire preocupant, atès que el pujolisme no presentava- ni presenta- cap problema, l’E.R.C. era – i és- inofensiva i l’independentisme d’extrema esquerra seguia- i segueix- camins erràtics, la colònia catalana estava ben domesticada i la quinta columna espanyola ja podia fer la migdiada.
Però de sobte, el “soplón” manolo tingué un despertar sobresaltat; un camarada seu molt important, fou completament desemmascarat i humiliat.
Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007
La colla “pessigolla” de fills de papà, escriptors, cantants, arquitectes, etc., que formaven l’anomenada “gauche divine”, irradiaren un cert glamour i seducció que suscità l’atracció i la curiositat de la Barcelona més “moderna”, afrancesada i freturosa de trencar clixés encotillats i resclosits, barreja de caserna i sagristia.
El quarter general de la “gauche divine” era a Bocaccio, la sala de festes del carrer Muntaner, avui desapareguda. L’antifranquisme dels seus integrants no era, per entendre’ns, com el del guerriller “Caracremada”o el del cap militar del Front Nacional de Catalunya, Jaume Martinez i Vendrell; era, com si diguéssim, més divertimento que lluita, més “pose” que compromís. Fou, per dir-ho en consonància amb el lloc i l’època, com una mena de maig-68 de Sant Gervasi de Cassoles. No van aixecar ni llençar cap llamborda als grisos, tot i que entre glop de whisky i de ginebra, pot ser es van arribar a creure que, com a Paris, les barricades – en aquest cas el taulell de Bocaccio- tanquen el carrer -Muntaner/Mitre- però obren el camí. Cal reconèixer però, que alguns, segons diuen ells mateixos, li feren els honors a Wilhelm Reich, i això, que caram!, en temps de repressió sexual i “pre-destape- no és poca cosa.
I vet-ho ací que, tot plegat va arribar a crear a la Barcelona més “xic” lo que podríem batejar com l’efecte “gauche divine”. Aquesta beautiful people (Oriol i Rosa Regàs, Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Colita, Teresa Gimpera, Beatriz de Moura, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Terenci i Ana M. Moix, etc.), a més de tenir l’antifranquisme de saló com a comú denominador, també compartien l’al·lèrgia a la Catalanitat -Esperit Català-, que sentien com un llast a llençar per la borda, per a poder ser uns bons esnobs cosmopolites, tret de certs tocs catalanescos per fer emprenyar al règim nazi-franquista, com ara ser del Barça o cantar en català ; en canvi sentien repulsió per la sardana. La Barcelona “progre” i apàtrida és la que va quedar més seduïda per l’efecte “gauche divine”; però com que, s’accepti o no, tothom serveix alguna pàtria, tots ells van acabar, més aviat que tard, treballant pel “imperio”. En aquest sentit és molt il·lustrativa la reacció irada que Guillermina Motta va tenir, ja fa anys a Catalunya Ràdio, vomitant que si es proclamés la Independència de Catalunya, ella s’exiliaria.
Una altra característica comuna d’aquest personal i, per cert, molt efectiva pel ”imperio”, és viure d’esquena a la Nació Catalana; al ser un fenomen exclusivament barceloní i anticatalà, tendeix a separar el cap – Barcelona – del cos – resta dels Països Catalans -; ho dic en present perquè encara perdura.
Seguint aquesta tessitura, des de Serra i Maragall, l’ajuntament de Barcelona ha fet d’aquesta política el seu cavall de batalla. En lloc de potenciar Barcelona com a capital de la Nació Catalana, l’han pretès reduir a un simple dosser de l’àrea metropolitana. Heus aquí doncs, com les píndoles “progres” que fabricaren al “laboratori” de Bocaccio han esdevingut supositoris “progrespanyolistes”, que , ben introduïts per l’anus dels ”progres” apàtrides, han donat com a resultat la quasi consecució d’allò que ja fa uns 80 anys, el gran escriptor Josep M. de Sagarra – tant bescantat per la miserable púrria progrespanyolista – apuntava en la seva gran novel·la “Vida privada”: la deriva de Barcelona cap a una mena de raval de madrid.
L’element clau, el cap del “laboratori “de Bocaccio pel tema que ens ocupa, l’il·lustre “soplón” del “imperio”, intel·lectual de capçalera i de guàrdia de la “gauche divine”, “conducator” espiritual del progrespanyolisme barceloní per excel·lència fou, el mai prou lloat, venerat i homenatjat camarada: manolo vázquez montalbán.
Com a servidor “cum laude” del “imperio” – trigaran tants anys a trobar-ne un altre tant eficient que ja no hi seran a temps-. el guru de les ulleres de vidres fumats, amb les seves píndoles “dr. manolo”, va restar tranquil i segur de tenir el ramat “progre” ben controlat i clos, dins de la “ciutadella hispana”-en justa expressió del professor universitari Joan Quetgles de Mallorca-.
D’altra banda, com que el Catalanisme polític no era gaire preocupant, atès que el pujolisme no presentava- ni presenta- cap problema, l’E.R.C. era – i és- inofensiva i l’independentisme d’extrema esquerra seguia- i segueix- camins erràtics, la colònia catalana estava ben domesticada i la quinta columna espanyola ja podia fer la migdiada.
Però de sobte, el “soplón” manolo tingué un despertar sobresaltat; un camarada seu molt important, fou completament desemmascarat i humiliat.
Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)