L'EFECTE GAUCHE DIVINE (II)

L’EFECTE “ GAUCHE DIVINE “ II

Succeí a l’Ateneu Barcelonès, on en una sala d’actes plena de gom a gom – hi havia la “crème” i la xusma del progrespanyolisme barceloní -, Carles M. Espinalt, amb una filípica històrica en un local històric, va acollonir i reduir a la mínima expressió al fundador i 1er director del funest, pútrid i anticatalà diari “el país”, juan luis cebrian.
Poc temps després, el “soplón” vázquez montalbán, llepant el cul estomacat del seu camarada desconsolat , va intentar ridiculitzar al professor Muñoz Espinalt, en un article a l’espanyolíssima revista “triunfo”.
Al llibre d’Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, el més gran forjador de dirigents que ha donat Catalunya (com n’arriba a estar de boja i girada contra ella mateixa condemnant-lo a l’ostracisme!) ens ho relata: Volen per a ells el dret de fer i de dir el que els dóna la gana. Els altres, muts i a la gàbia, que res no és res. En el text, on se’m cita gairebé una dotzena de vegades, volia respondre’l no més amb una carta breu i clara, però ni el poc espai que reclamava varen voler-me donar. El director d’aquella revista no va tenir ni la decència, ni la valentia, de fer cap mena d’esment públic del que jo els puntualitzava. Però mira per on, aprofitaré que tu i jo ara tornem a parlar-ne per a llegir-te la meva rèplica fins avui inèdita.
Els canto la canya d’aquesta manera: Senyor Director de Triunfo – Madrid: He llegit a la seva revista un satíric joc de disbarats que, en forma de conte, em fa protagonista de la feixuga tasca de transformar la imatge de l’actual govern de l’anomenat estat espanyol. Ni com de broma puc deixar-ho passar. Anoteu bé senyor director, ni d’aquest, ni del que vindrà – que encara serà més poca solta que l’actual -, ni d’un tercer, ni d’un quart que pogués formar-se, si el buf de l’estat espanyol dóna per tant – que és molt suposar – hi ha possibilitats de canviar-ne la imatge per fer-la operant, suggestiva i estable, perquè abans caldria que existís un estat capaç de tenir un govern com Déu mana. D’unes persones presoneres de forces fàctiques, com pot dir-ne un govern? A tot estirar és un aparentem ! D’altra banda senyor director, un govern de l’anomenat estat espanyol, no té prou categoria per a poder contractar el Creador de la Psicoestètica amb la projecció universal que el fet comporta. Això seria com si el poble de Tomelloso de los Hidalgos, per la festa major, intentessin llogar l’Orquestra Simfònica de Viena. No hi arriben o potser ni entendrien si afinen, donat que quan no senten tocar amb bandúrries, panderetes i castanyoles, qualsevol so se’ls fa inversemblant, o troben els músics poc dotats perquè no gosen interpretar: “las vacas del pueblo ya se han escapao, riau, riau” Estigui segur i no caigui d’esquena senyor director, d’acceptar jo qualsevol missió relacionada amb el govern de l’anomenat estat espanyol, seria per acabar de desmuntar-lo, cosa que equivaldria a facilitar, per a cada Nació Ibèrica, una millor i més ràpida incorporació a una futura Federació Europea. Llavors, tothom deixarà de tenir la cara de pomes agres. Àdhuc l’autor del conte referit, no caldrà que es tapi els ulls amb ulleres de vidres fumats, puix que ningú no haurà ja d’amagar lleganyes.
Com pots suposar, signava la carta amb el meu nom i cognoms; l’adreça l’escrivia amb lletres grosses, perquè res no quedés confús. Tot ben visible. Vaig indicar-los en una postdata, que cerquessin un traductor de la llengua catalana a la llengua del “imperio”. Segur que a Madrid hi havia d’haver molts ex-censors dels qui, durant dècades i dècades, passaven el lapis vermell sobre textos inèdits de certs escriptors catalans o en prohibien per anys i panys la publicació de les obres, i que ara és molt possible que no tots, fossin dirigents dels nous partits conservador, centrista, socialista o comunista; perquè des d’alguna plataforma o altra, tornen a remenar les cireres els“caciques, inquisidores, pícaros y soplones”.

Cal dir que, després d’això, l’avantatgista de les ulleres de vidres fumats, se les va fer canviar per unes de vidres transparents. I l’obsessió per Carles M. Espinalt, manifestada de diverses formes, al “soplón” manolo l’ acompanyà durant molt de temps.

Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007