HOMENATGE A OCCITÀNIA
Des de l’Atlàntic (Bordéu) a la Mediterrània (Marselha ), i del massís d’Alvèrnia, (Clarmont d’Auvernha ) als Pirineus ( Pau ), la nació occitana, que, malgrat tot, encara és viva i vol tornar a ser plena, s’hi estén amb la seva grandiosa bellesa paisatgística, històrica, monumental, literària, folklòrica, musical, etc.
Cap nació d’Europa ha estat més culta, civilitzada, sensible i lliure que la terra dels trobadors i de l’amor cortès per excel•lència: el País d’Oc; el que parla i canta en occità. Cap altra de més avançada, oberta, refinada i liberal; i això que estem parlant dels segles XI i XII ! En aquells temps de tenebrors inquisidores i d’afanys colonitzadors medievals però, un esplet d’espiritualitat no mediatitzada per cap mena de fanatisme integrista -polític o religiós -, no es podia tolerar. D’altra banda, el gran botí que representava Occitània, tant per la seva situació geogràfica i el seu vast territori, com per la seva riquesa natural i artificial, suposava quelcom a batre i a ocupar. Sense més dilació doncs, i de forma expeditiva, a començaments del segle XIII, frança i el Vaticà, després de més de cinc anys de guerra santa o croada, la van decapitar.
Fou al Camp de Muret, prop de Tolosa de Llenguadoc, on el 12 de setembre de 1213, els croats francesos i vaticans - aquest parell sempre s’han entès molt bé – comandats pel carnisser de Besiers, simó de montfort, venceren a les tropes occitano-catalanes del nostre rei Pere I el Catòlic - quin sarcasme de sobrenom! -, quan aquest, que sostenia un setge contra els croats a la vila de Muret, s’impacientà, i sense esperar els reforços i situant-se temeràriament a l’avantguarda del seu exèrcit, va ser abatut pels dos millors cavallers enemics.
Val a dir que Pere I de Catalunya-Aragó acudí a Muret en defensa dels seus súbdits, i del reialme occitano-català. A l’Epifania del 1213 el fins poc abans hostil a Catalunya comte Ramon VI de Tolosa, dit el Vell, i el seu fill Ramon el Jove, havien retut vassallatge al rei català. Com que prèviament ja ho havien fet Comenge, Foix i Bearn, en aquell moment crític quasi tota Occitània restava sota la sobirania del nostre rei.
Des d’aleshores, entre les moltes coses que ens uneixen a occitans i catalans – per això som nacions germanes -, també compartim la gesta històrica de ser les dues úniques nacions occidentals, que han patit sengles croades franco-vaticanes. A Catalunya, però, els croats no van tenir tanta sort, puix el nét de Pere I, Pere II el Gran, no va cometre cap imprudència, i va destruir l’exèrcit enemic per mar, a les illes Formigues , i per terra, a Girona; culminant la gran victòria del 1285 amb el carnatge implacable del Coll de Panissars, que fou coronat per la mort del rei francès felip l’ardit a Elna (Rosselló).
Occitània és molt més que “le pays cathare” que ens volen vendre els francesos. De fet, els càtars, altrament anomenats “bons homes”, no són res més que un petit període de la seva història i un nombre reduït dels seus habitants. Això sí, van ser permesos i protegits pels senyors feudals. Fins i tot la comtessa Esclarmonda de Foix va arribar a ser una màxima autoritat càtara. D’altra banda, el catarisme només existeix al Llenguadoc; a la Guiena (antiga Aquitània), al Llemosí, a l’Alvèrnia, al Delfinat, a la Provença i a la Gascunya, el fenòmen és pràcticament inexistent. El fet és que els francesos, sobretot des de la seva Revolució, potencien el catarisme, per amagar, com a genocides professionals que són, la ocupació i colonització d’Occitània.
Són dignes de menció les manifestacions culturals occitanes. Tant les amassados (assemblees), sempre vives i passionals, com els vibrants concerts de música popular, per cert molt rica. Les manifestacions en pro de la llengua d’Oc són molt emotives i plàstiques. La dels 12000 manifestants de l’octubre del 2006 a Carcassona va ser quelcom inoblidable; em va quedar gravada la imatge dels occitanistes travessant el pont medieval que uneix la ciutat nova amb la Ciutadella, tot envermellit de banderes occitanes.
Ciutats com Montpeller, on va néixer l’Alt Rei en Jaume el Conqueridor, pobles com Les Baus i llogarrets com Menerba, són de una bellesa colpidora, i evoquen aquells versos de Frederi Mistral que canten:
Eixes muntanyes que tant altes són / No em priven de veure mes amors on són.
El futur d’Occitània serà occità, bo i seguint el lema : “La libertat qu’ei lo camin!”.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
14 de desembre de 2008
dijous, 18 de desembre del 2008
dimarts, 25 de novembre del 2008
EL TRIPARTIT DEL psoe
EL TRIPARTIT DEL psoe
El tripartit de l’espanyolisme, amb el seu lema de “La Catalunya que sap on va”, avança marcant el pas i al so del nacional-imperialisme espanyol del psoe, cap a la destrucció de la Catalanitat i l’augment indefinit del saqueig espoliador de Catalunya.
Tot i que el lema “que sap on va” sigui pròpiament dels montilles, s’ha fet extensible al conjunt del tripartit, atès que els saures i els carod-puigcercosos no són res més que els seus escolanets. Els saures, autèntics estiracordetes, porten els asperges de l’aigua beneita, i els carod-puicercosos, com a bons turiferaris, l’encenser.
El tripartit esquerranós, que no d’esquerres, en el seu zel de majordom del colonitzador espanyol i amarat d’odi a lo catalanesc, està arribant a uns extrems que, en certs aspectes – quina aberració! – supera fins i tot als franquistes servidors del dictador sanguinari espanyol.
Com a mostra uns exemples: 1er. Als anys seixanta la tve a Miramar era del Barça, ara la tve3 és antibarcelonista. Tots els comentaris que fan del Futbol Club Barcelona són negatius i desestabilitzadors. Mai han dit ni diran que el Barça, entre altres coses, és l’únic equip del món que sempre juga a l’atac, contra tothom i arreu. És l’únic que sempre cerca l’espectacle i el bon futbol. Aquest fet només té una mitja excepció que és la primera part del Barça-madrid del desembre del 2003.
Realment el Futbol Club Barcelona és una metàfora de Catalunya. Positivisme, creativitat, construcció, res de subvencions, etc.
2on. Ja fa 5 mesos que es van inaugurar els 10 quilòmetres que separen Alcover del Burgà de Reus, fets per la Generalitat; doncs bé, els expropiats propietaris encara no han cobrat, no saben quan cobraran, i, últimament, ja no saben ni si cobraran la indemnització. Per cert, tots tres municipis afectats – Alcover, La Selva del Camp i Reus – estan governats pels montilles.
3er. Tot i que la Unió Europea ha declarat improcedent el cobrament de 2’40 cèntims sobre el gasoli, el tripartit de la voracitat insaciable ho segueix fent, passant-se per l’arc del triomf la resolució europea. Fot-li que són catalans!
4rt. El greuge, cada vegada més amenaçador, de fer-nos pagar hospital i fàrmacs; mentre a espanya, amb els nostres diners, es poden operar la titola de franc.
5è. Mossos d’esquadra amb cotxes camuflats perseguint infractors per les carreteres, per satisfer l’afany recaptatori del tripartit del nepotisme exacerbat.
6è. Els sous que cobren els membres “tripartits” als ajuntaments és indecent i escandalós, i, sobretot, molt d’esquerres. El cas de l’Ajuntament de Tarragona, per exemple, és intolerable.
7è. Impostos de successió i de donació que, per cert, són molt equitatius i equànims; ho són tant que els rics saben perfectament com saltar-se’ls. A espanya, naturalment, aquests impostos no existeixen. Ací no puc silenciar, encara que em dolgui, una altra aberració forçada: si no foragitem el tripartit, espanya encara ens haurà de venir a salvar de la Generalitat. Qui m’ho havia de dir quan a la gran manifestació de la traïdora Assemblea de Catalunya, del 8-2-1976, cridava Estatut d’Autonomia!
8è. Parlant de memòria històrica, a veure si tenen la mínima decència de treure de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona, la mamarratxada de “monument” i de inscripció vergonyant que, per a més “inri”, és una autèntica befa als màrtirs catalans dels bombardejos franquistes. Era millor abans que no hi havia res de res.
Hi ha més exemples, però en un article no hi caben.
És cert, el tripartit sap on va. Cap a l’extermini de la Nació Catalana i l’empobriment sistemàtic dels seus habitants, oferint-ho en safata als seus amos nacional-imperialistes. Els colonitzadors espanyols i els seus titelles col·laboracionistes han fet igual a tot arreu. Si en teniu algun dubte repasseu mentalment els països trepitjats i saquejats històricament per la bóta espanyola, i ho veureu clar. Aquest és el futur que els espera als nostres fills si no barrem el pas al funest i nefast tripartit del psoe.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
23 de novembre del 2008
diumenge, 2 de novembre del 2008
SOBRE LES "MASSES"
La mentida historicista fabricada i divulgada pels marxistes, que les “masses” són el destacat protagonista de la història, ja no se la creu ningú; només algun fanàtic escadusser. Tanmateix però, ja fa més de setanta anys que, a Catalunya, va quedar ben desautoritzada.
Recordava Muñoz Espinalt que l’any
La regla històrica de que les “masses”, per sí soles, no canvien, capgiren ni trastoquen mai res, té una excepció que la confirma: la presa de
No hi ha, que se sàpiga, cap indici d’haver estat dirigida per algú o algun grup dirigent. És a dir que només la revolució francesa, la inicia el poble espontàniament.
Cal tenir en compte però, dues coses molt importants. La primera, remarcada per molts autors, és la influència exercida sobre la gent per part dels intel·lectuals de
La segona causa de la revolució, per a mi molt més decisiva que la primera, la provocà l’imperi britànic, 26 anys abans, amb el Tractat de parís del 10 de febrer de 1763, mitjançant el qual foragitava l’imperi francès d’Amèrica.
La batalla última i decisiva que lliuraren Gran Bretanya i frança pel domini de Nordamèrica, es lliurà a Les Planes d’Abraham, l’any 1759, molt a prop de la ciutat de Quebec.
El fet de perdre les riques colònies americanes, suposa pels francesos una gran davallada d’ingressos que els porta a la ruïna. Si a això hi sumem la vida luxosa, opulenta i d’esquena a la fam del poble, que segueix practicant l’aristocràcia, com si no hagués passat res, finalment determina, després de 26 anys, l’assalt popular a la fortalesa de
Per cert, això em fa pensar – amb molta honra de ser titllat de demagog (?) pels llepaculs del règim borbònic ubicats a Catalunya – en la fallida de la sanitat catalana i les despeses sumptuàries i absolutament innecessàries del titellam-col·laboracionista i de tota la casta de paràsits, inútils i manipuladors – sobretot la sectària i espanyolista “corpo” (corporació de ràdio i televisió) - que, com si fossin la cort de Versalles, actuen igual que els aristòcrates francesos. Abans de pagar les medicines hem de botar-los!
Així doncs, exposades les motivacions intel·lectuals i, sobretot famèliques, la revolució francesa és l’únic fet històric rellevant protagonitzat pel poble. Per cert, els que parlen de “massa” o “masses” mai se’n consideren membres. Ells sempre es postulen com a pastors, guies o conductors de la “massa”.
A Catalunya, als anys seixanta i setanta del segle passat, l’assumpció acrítica i dogmàtica de la mentida historicista, que encara estem patint en forma de quantitats ingents de catalans neutralitzats, desorientats i “perplexos”, arribà gairebé al paroxisme.
De fet, la conjuntura actual de contemplar i escoltar com un enze, que qualsevol titella-col·laboracionista o manipulador cuní et diguin que plou, mentre se’t pixen a la boca, en gran part és deguda a la suma de la fe per les “masses” més el 3er punt de l’esclau:
“Negar que entre els seus puguin sorgir personalitats innovadores i alliberadores”.
Mentre seguim silenciant, menyspreant o bescantant als dirigents patriòtics de debò, i a les personalitats històriques veritablement nostres, tot creient amb les “masses”i amb els seus gurus, no deixarem de ser res més que una colònia cada cop més indigna i saquejada . Això sí, amb molta faramalla, focs artificials, ridícules escenes de perdó, poc pa i més circ, i moltes tómboles electoralistes.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
2 de novembre de 2008
divendres, 31 d’octubre del 2008
LA UNITAT DELS CATALANS II
LA UNITAT DELS CATALANS II
“ Uns per enveja, els altres per cofoisme i els de més enllà per subestimar la pròpia ètnia, no varen acabar mai de veure qui era Macià. Això sí, tothom va posar-se d'acord a creure que els esdeveniments que es vivien i portaren a la República Catalana, eren promoguts per un sol home. Insistim-hi: un sol home, aveure si repetint-ho poden gravar-s'ho ben bé a la memòria els qui no paren de predicar que són les masses el destacat protagonista de la Història”.
I seguint amb el símil de l'arbre, cal recordar que el tronc, la soca (el líder o el nucli dirigent) ha d'estar ben arrelat a Catalunya. Sense arrels sòlides no hi ha unitat possible. Sempre que hem seguit profetes o guies forasters, ens han sorgit traïdors com a bolets o, directament, ens hem dividit irreconciliablement. Tant se val si era l'arxiduc Carles d'Àustria – patriotes i botiflers -, o el pretendent a la corona espanyola carles de borbó – carlins i cristins - ; i al segle XX, amb Marx i Bakunin, sempre barallant-nos per forasters, fins arribar al desastre i la massacre de 1936, quan es perpetraren més de 8000 assassinats a la Catalunya autonòmica en menys d'un any.
D'altra banda, el dirigent català – únic o col•legiat – ha de tenir tres condicions indispensables per a reeixir com aglutinant del Poble.
1ª Un Profund Sentiment Patriòtic. La lluita és àrdua i feixuga, i sense una energia infinita que només dóna el sentiment de Catalunya, no es pot aguantar. No, sense sentir la vexació de la Pàtria ferida. No, sense que et revolti la insuportable opressió, de malviure segrestats per una banda de cafre-bàrbars al sud del Pirineu, i per uns genocides professionals al nord. No, sense remoure't de ràbia i d'emoció, recordant les tortures infligides a Montserrat Tarragó – llegiu “Quan els malsons esdevenen realitat” de David Bassa -.
I en sentit positiu, anhelar i freturar apassionadament fins a la obsessió, una Catalunya Lliure i Reunificada – de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó -, en la qual et puguis expressar en català com un president andorrà a la O.N.U.; on les vídues gaudeixin de una pensió com les vídues noruegues (qui ho diu que no pot ser ?, i més i tot!); on la sanitat sigui, com a mínim, àgil, ben dotada, i no foragiti els nostres professionals; on l'ensenyament sigui excel•lent; on les infraestructures siguin adequades, còmodes i sense peatges; on es potencií el Dret Català, la nostra Cultura i el nostre Esperit; etc, etc.
2ª Sentit Polític. És una condició “sine qua non”, car és el que et permet, en primera instància, no errar-la. Per exemple, no havent seguit, cregut o confiat en tota aquesta colla d'impotents polítics, mentiders, demagogs i traïdors que hem patit en les tres últimes dècades, a Catalunya. I, en segona instància, encertar-la en la tria de la línia i els models a seguir, sense impacientar-se ni defallir, encara que, per circumstàncies adverses, no puguis incidir ni operar més directament en el teu Poble; i, moltes vegades, t'hagis d'asseure a la porta de casa i veure passar el cadàver polític del penúltim farsant i enganyabadocs. I en trenta anys jo ja n’he vist passar uns quants. Encara que el règim en vol ressuscitar alguns.
Val a dir també que com més sentiment patriòtic, més sentit polític. En aquest sentit, Frank Dubé, Enric Borràs i Jordi Romaguera en són tres exemples paradigmàtics.
3ª Capacitat Directiva. Sense caràcter directiu, que no temperament – aquest últim és instintiu – no hi ha capacitat directiva. Encara que hom tingui certs dots naturals de dirigir, organitzar o manar, per a liderar i unir catalans no n'hi ha prou. Cal una voluntat i una determinació inexhauribles i molt fermes, que són les que forgen un autèntic caràcter directiu. Imprescindible no perdre mai de vista l'objectiu de l'Estat Propi, i dedicar-hi la màxima energia en aconseguir-lo. Val a dir també que les dues facetes més importants que ha de dominar un dirigent són: motivar i preveure. I la qualitat principal és la valentia, que no vol dir desconèixer la por, sinó reprimir-la.
Cal saber què és l'estratègia i què és la tàctica, que sovint es confonen, i distingir molt bé entre el que és conjuntural i el que és estructural, entre altres coses.
Només el dirigent o els dirigents que posseeixin aquestes tres condicions, faran possible la tant necessària unitat dels catalans, i la consecució de l'Estat Propi per Catalunya. Perquè aquests seran, tal i com deia Muñoz Espinalt, els artífexs que anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-lo a terme.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
27- 10- 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
“ Uns per enveja, els altres per cofoisme i els de més enllà per subestimar la pròpia ètnia, no varen acabar mai de veure qui era Macià. Això sí, tothom va posar-se d'acord a creure que els esdeveniments que es vivien i portaren a la República Catalana, eren promoguts per un sol home. Insistim-hi: un sol home, aveure si repetint-ho poden gravar-s'ho ben bé a la memòria els qui no paren de predicar que són les masses el destacat protagonista de la Història”.
I seguint amb el símil de l'arbre, cal recordar que el tronc, la soca (el líder o el nucli dirigent) ha d'estar ben arrelat a Catalunya. Sense arrels sòlides no hi ha unitat possible. Sempre que hem seguit profetes o guies forasters, ens han sorgit traïdors com a bolets o, directament, ens hem dividit irreconciliablement. Tant se val si era l'arxiduc Carles d'Àustria – patriotes i botiflers -, o el pretendent a la corona espanyola carles de borbó – carlins i cristins - ; i al segle XX, amb Marx i Bakunin, sempre barallant-nos per forasters, fins arribar al desastre i la massacre de 1936, quan es perpetraren més de 8000 assassinats a la Catalunya autonòmica en menys d'un any.
D'altra banda, el dirigent català – únic o col•legiat – ha de tenir tres condicions indispensables per a reeixir com aglutinant del Poble.
1ª Un Profund Sentiment Patriòtic. La lluita és àrdua i feixuga, i sense una energia infinita que només dóna el sentiment de Catalunya, no es pot aguantar. No, sense sentir la vexació de la Pàtria ferida. No, sense que et revolti la insuportable opressió, de malviure segrestats per una banda de cafre-bàrbars al sud del Pirineu, i per uns genocides professionals al nord. No, sense remoure't de ràbia i d'emoció, recordant les tortures infligides a Montserrat Tarragó – llegiu “Quan els malsons esdevenen realitat” de David Bassa -.
I en sentit positiu, anhelar i freturar apassionadament fins a la obsessió, una Catalunya Lliure i Reunificada – de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó -, en la qual et puguis expressar en català com un president andorrà a la O.N.U.; on les vídues gaudeixin de una pensió com les vídues noruegues (qui ho diu que no pot ser ?, i més i tot!); on la sanitat sigui, com a mínim, àgil, ben dotada, i no foragiti els nostres professionals; on l'ensenyament sigui excel•lent; on les infraestructures siguin adequades, còmodes i sense peatges; on es potencií el Dret Català, la nostra Cultura i el nostre Esperit; etc, etc.
2ª Sentit Polític. És una condició “sine qua non”, car és el que et permet, en primera instància, no errar-la. Per exemple, no havent seguit, cregut o confiat en tota aquesta colla d'impotents polítics, mentiders, demagogs i traïdors que hem patit en les tres últimes dècades, a Catalunya. I, en segona instància, encertar-la en la tria de la línia i els models a seguir, sense impacientar-se ni defallir, encara que, per circumstàncies adverses, no puguis incidir ni operar més directament en el teu Poble; i, moltes vegades, t'hagis d'asseure a la porta de casa i veure passar el cadàver polític del penúltim farsant i enganyabadocs. I en trenta anys jo ja n’he vist passar uns quants. Encara que el règim en vol ressuscitar alguns.
Val a dir també que com més sentiment patriòtic, més sentit polític. En aquest sentit, Frank Dubé, Enric Borràs i Jordi Romaguera en són tres exemples paradigmàtics.
3ª Capacitat Directiva. Sense caràcter directiu, que no temperament – aquest últim és instintiu – no hi ha capacitat directiva. Encara que hom tingui certs dots naturals de dirigir, organitzar o manar, per a liderar i unir catalans no n'hi ha prou. Cal una voluntat i una determinació inexhauribles i molt fermes, que són les que forgen un autèntic caràcter directiu. Imprescindible no perdre mai de vista l'objectiu de l'Estat Propi, i dedicar-hi la màxima energia en aconseguir-lo. Val a dir també que les dues facetes més importants que ha de dominar un dirigent són: motivar i preveure. I la qualitat principal és la valentia, que no vol dir desconèixer la por, sinó reprimir-la.
Cal saber què és l'estratègia i què és la tàctica, que sovint es confonen, i distingir molt bé entre el que és conjuntural i el que és estructural, entre altres coses.
Només el dirigent o els dirigents que posseeixin aquestes tres condicions, faran possible la tant necessària unitat dels catalans, i la consecució de l'Estat Propi per Catalunya. Perquè aquests seran, tal i com deia Muñoz Espinalt, els artífexs que anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-lo a terme.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
27- 10- 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
diumenge, 19 d’octubre del 2008
LA UNITAT DELS CATALANS I
D’ençà que el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions de catalans favorables al nostre Estat Propi, a més de la constatació de no ser “quatre gats”, s’ha reactivat la fal·lera, tant nostra i assenyada, d’exigir la unitat d’acció independentista. ”Ens hem d’unir! Si lluitem separadament serem vençuts col·lectivament!” Són algunes de les expressions que cada dia sentim i sentirem més.
El català, si no és un eixelebrat, és molt sensible a la unitat política per raons històriques de fracassos i decepcions. Al respecte, diu Muñoz Espinalt: “Si en la vida particular el català és molt individualista, en les accions col·lectives idealitza la pinya que podem fer entre tots. Àdhuc, s’oblida del pes de les individualitats en la història d’un poble. Creiem que quanta més gent de la nostra s’hi comprometi, més assegurarem l’acció que volem emprendre cara al futur.”
Tothom té, de fet, un instint de referenciació i/o de pertinença a una comunitat nacional. I als catalans, res no ens convenç més, ni ens potencia millor la pruïja unitarista, que la teoria del gran cronista medieval i dirigent dels almogàvers, Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336 ): “E si negun me demana: < style=""> l’eiximpli de la mata de jonc >, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llebats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà”.
Tanmateix però, ara com ara, qui lligarà la mata? Qui aglutinarà, en primera instància, els dos milions de convençuts, i després la resta? Hi ha algú que ho sàpiga fer? De moment l’enemic està tranquil perquè no veu això factible. Cal col·legir que la unitat d’acció no és gens fàcil d’assolir. I més tenint en compte que els catalans, en els últims 500 anys, només ens hem unit políticament tres vegades.
1a. El 1640 –
La unitat catalana que aconseguí Pau Claris va ser tant important i perillosa pel “imperio”, que dos agents castellans l’assassinaren enverinant-lo.
2a. El 1914 amb Enric Prat de
3a. El 1931 al voltant de Francesc Macià (1859-1933). La seva aureola d’haver rebutjat de forma contundent la carrera militar espanyola, i no tant per patriotisme català sinó per un gran sentit de la justícia, quan els militars assaltaren i cremaren els locals de “
Com les fulles de l’arbre, que sense el tronc no podrien restar unides, sense direcció i superestructura humana, és a dir lideratge, no hi ha unitat.
I per a il·lustrar que no hi ha unitat possible sense un artífex que ho encarni, veiem què diu Muñoz Espinalt en el pròleg del llibre del lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta, “Retorn a Macià”:
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
19 d’octubre de 2008
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
dilluns, 13 d’octubre del 2008
1250 ANYS DE NACIÓ CATALANA
1250 ANYS DE NACIÓ CATALANA
És tan excessiva la manipulació que es perpetra contra el nostre Poble, per a mantenir-lo en un estat de infantilització permanent, que s’arriba a uns extrems impensables en cap altra nació del món.
Quan a la nostra Història, fou clamorós i de jutjat de guàrdia científic, el fet de falsejar el naixement de Catalunya i enganyar al nostre Poble, amb la farsa imperdonable del “Mil•lenari de Catalunya”, l’any 1988; i l’agreujant de la col•laboració o l’aquiescència de la gran majoria dels nostres llicenciats i doctors en història. Fins i tot cal remarcar que la segona autoritat institucional d’aleshores, el President del Parlament Miquel Coll i Alentorn, era un especialista molt reputat en la història de la formació de Catalunya.
En aquest sentit, Coll i Alentorn ens reporta, entre altres coses, que Guifré El Pilós, al concili de Troyes de l’any 878 – 110 anys abans del 988 -, rebé formalment el mandat d’unificar els comtats catalans. Com podia, doncs, néixer Catalunya més d’un segle més tard? Cal tenir en compte que sense l’existència i la consistència de la nostra Nació, els francs i l’església no s’hagueren pres la molèstia de jerarquitzar-la i estructurar-la políticament, tot solemnitzant-ho.
Per tant, insistim-hi: l’any 1988 celebràvem el mil•lenari de la Independència de Catalunya – no el mil•lenari de Catalunya -, que el Comte Borrell II assolí “de facto” l’any 988; al no rebre la protecció del rei franc Lotari I , front la “ràtzia” d’Al Mansur que devastà el comtat i la ciutat de Barcelona l’any 985.
Així doncs, la pregunta és: quan va veure la llum la nostra Nació?
Tot i que el naixement d’un poble no és tan precís com el d’una criatura, podem asseverar que fou l’any 759. És a dir que l’any vinent farà 1250 anys.
Veiem-ho: després que Carles Martell, el fundador de la dinastia carolíngia, aturés l’avenç musulmà a Poitiers (732), s’apoderés d’Avinyó (738) i assetgés Narbona, que no pogué expugnar; el seu successor Pepí el Breu, la conquerí (759) amb bona part de la Septimània. Aquest fet propicià la vinguda dels iberoromans a repoblar aquelles terres, i la formació de les dues nacions germanes: Occitània, que s’expandí cap a l’oest, el nord i l’est, i Catalunya que ho féu cap al sud ( des del Rosselló i la Cerdanya ).
Ferran Soldevila, el millor historiador que hem tingut mai – bescantat, prohibit o silenciat a les nostres universitats – ens ho narra així: “ La Septimània fou país de refugi per aquells cristians de la nostra terra que no van voler romandre sota el jou sarraí. Es van establir principalment al Rosselló i a les contrades de Narbona, Carcassona i Besiers”.
Més tard, Carlemany creà l’anomenat “règim dels hispans”, que basant-se en la institució de la “aprisió”, concedia el títol de propietat al repoblador que ocupava una terra vacant. Val a dir que la propietat també comportava l’obligació de defensar aquelles contrades.
Els catalans, que tant proclius som a preuar i a exalçar als altres – encara que siguin enemics nostres –, sempre ens silenciem o minimitzem nosaltres mateixos. Fins i tot evitem el nom de Catalunya, si no és estrictament ineludible. Tanta por ens fa que els colonitzadors i els renegats ens acusin de mirar-nos el melic? Les hienes udolen?, senyal que som! No ho veieu que silenciant-nos coadjuvem a la nostra desaparició com a Poble? Només podem parlar de bolets, panellets i pastorets que és el que vol l’enemic?
Proclamem ben alt i sense complexos, que Catalunya l’any 2009 farà 1250 anys que existeix. I com que no podem esperar cap mena de commemoració ni celebració oficials d’aital aniversari – l’única cosa que saben fer els titelles-col•laboracionistes és porquejar-ho tot -, el millor que podem fer l’any vinent és refermar-nos en el compromís de lluitar per la pervivència i la continuïtat lliure i reeixida de Catalunya, bo i arrenglerant-nos en la brega pel nostre Estat Propi.
És amb aquesta finalitat que un grup de patriotes varem fundar a Reus el dia 15 de setembre, l’entitat Catalunya Estat Propi.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
12 d’octubre de 2oo8
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
És tan excessiva la manipulació que es perpetra contra el nostre Poble, per a mantenir-lo en un estat de infantilització permanent, que s’arriba a uns extrems impensables en cap altra nació del món.
Quan a la nostra Història, fou clamorós i de jutjat de guàrdia científic, el fet de falsejar el naixement de Catalunya i enganyar al nostre Poble, amb la farsa imperdonable del “Mil•lenari de Catalunya”, l’any 1988; i l’agreujant de la col•laboració o l’aquiescència de la gran majoria dels nostres llicenciats i doctors en història. Fins i tot cal remarcar que la segona autoritat institucional d’aleshores, el President del Parlament Miquel Coll i Alentorn, era un especialista molt reputat en la història de la formació de Catalunya.
En aquest sentit, Coll i Alentorn ens reporta, entre altres coses, que Guifré El Pilós, al concili de Troyes de l’any 878 – 110 anys abans del 988 -, rebé formalment el mandat d’unificar els comtats catalans. Com podia, doncs, néixer Catalunya més d’un segle més tard? Cal tenir en compte que sense l’existència i la consistència de la nostra Nació, els francs i l’església no s’hagueren pres la molèstia de jerarquitzar-la i estructurar-la políticament, tot solemnitzant-ho.
Per tant, insistim-hi: l’any 1988 celebràvem el mil•lenari de la Independència de Catalunya – no el mil•lenari de Catalunya -, que el Comte Borrell II assolí “de facto” l’any 988; al no rebre la protecció del rei franc Lotari I , front la “ràtzia” d’Al Mansur que devastà el comtat i la ciutat de Barcelona l’any 985.
Així doncs, la pregunta és: quan va veure la llum la nostra Nació?
Tot i que el naixement d’un poble no és tan precís com el d’una criatura, podem asseverar que fou l’any 759. És a dir que l’any vinent farà 1250 anys.
Veiem-ho: després que Carles Martell, el fundador de la dinastia carolíngia, aturés l’avenç musulmà a Poitiers (732), s’apoderés d’Avinyó (738) i assetgés Narbona, que no pogué expugnar; el seu successor Pepí el Breu, la conquerí (759) amb bona part de la Septimània. Aquest fet propicià la vinguda dels iberoromans a repoblar aquelles terres, i la formació de les dues nacions germanes: Occitània, que s’expandí cap a l’oest, el nord i l’est, i Catalunya que ho féu cap al sud ( des del Rosselló i la Cerdanya ).
Ferran Soldevila, el millor historiador que hem tingut mai – bescantat, prohibit o silenciat a les nostres universitats – ens ho narra així: “ La Septimània fou país de refugi per aquells cristians de la nostra terra que no van voler romandre sota el jou sarraí. Es van establir principalment al Rosselló i a les contrades de Narbona, Carcassona i Besiers”.
Més tard, Carlemany creà l’anomenat “règim dels hispans”, que basant-se en la institució de la “aprisió”, concedia el títol de propietat al repoblador que ocupava una terra vacant. Val a dir que la propietat també comportava l’obligació de defensar aquelles contrades.
Els catalans, que tant proclius som a preuar i a exalçar als altres – encara que siguin enemics nostres –, sempre ens silenciem o minimitzem nosaltres mateixos. Fins i tot evitem el nom de Catalunya, si no és estrictament ineludible. Tanta por ens fa que els colonitzadors i els renegats ens acusin de mirar-nos el melic? Les hienes udolen?, senyal que som! No ho veieu que silenciant-nos coadjuvem a la nostra desaparició com a Poble? Només podem parlar de bolets, panellets i pastorets que és el que vol l’enemic?
Proclamem ben alt i sense complexos, que Catalunya l’any 2009 farà 1250 anys que existeix. I com que no podem esperar cap mena de commemoració ni celebració oficials d’aital aniversari – l’única cosa que saben fer els titelles-col•laboracionistes és porquejar-ho tot -, el millor que podem fer l’any vinent és refermar-nos en el compromís de lluitar per la pervivència i la continuïtat lliure i reeixida de Catalunya, bo i arrenglerant-nos en la brega pel nostre Estat Propi.
És amb aquesta finalitat que un grup de patriotes varem fundar a Reus el dia 15 de setembre, l’entitat Catalunya Estat Propi.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
12 d’octubre de 2oo8
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
diumenge, 5 d’octubre del 2008
PORCEL CONTRA LA CATALANITAT
PORCEL CONTRA
Els trets característics d’un botifler queden ben dibuixats en la descripció que fa el professor Carles M. Espinalt quan diu: “En la seva modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per sagrat que sigui, amb tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d’on vingui”.
Així doncs, el malalt de botifleritis crònica i galtes per excel·lència, Baltasar Porcel, en la seva decadència, pateix sovintejats i aguts atacs que el fan rebolcar-se en la femta rebentadora i llepadora del “bwana” espanyol. Des de la seva columna de “la vanguardia”- espanyola-, que no desaprofita per fer publicitat dels seus llibres, vomita la seva bilis contra els símbols, les personalitats i els grans referents de
Però com ja vaig escriure fa 18 anys i mig en l’article: “Sobre les galtes de Porcel”, el gruix de ciment armat de les seves galtes és considerable – no més cal recordar, per exemple, el seu galdós paper al Institut d’Estudis Mediterranis - però, per tranquil·litat de tots, i, sobretot, des que va vendre la seva ploma a la coneguda família dels borbons - després de fer-se un nom fingint actituds republicanes -, la seva intel·ligència està tant alterada, que li impedeix ser eficaç quan pretén destruir
Sense cap mena de vergonya però, el decrèpit puput de cresta molla d’Andratx titlla als catalans de poble frustrat, que se sublima tenint als almogàvers com herois.
En primer lloc, els catalans ni estem frustrats ni ho hem de sublimar. Aquí el traeix l’inconscient de fallat encaixista. Per si de cas els catalans patim una autèntica plaga de colonitzadors, rebentadors, botiflers, delinqüents de tota mena i procedència, etc. I en segon lloc actualment, Catalunya, en general, no considera als almogàvers com a herois - jo si -, però a Barcelona tenen un carrer, puix no debades, són un dels millors exèrcits de la història militar mundial, i, sens dubte, la millor infanteria que hi ha hagut mai - la única que guanyava a la cavalleria enemiga -. A Grècia no els hi van deixar cap més opció que matar o morir. I són nostres. Per cert, els espanyols, que no han tingut mai res que s’hi assembli, disposen d’una important unitat del seu exèrcit que duu el nom de “Los almogávares”.
Un dels falsos arguments que fa servir l’aprenent de sofista Porcel, per a intentar desmoralitzar-nos – si n’és de pervers i ridícul -, és que els espanyolistes a Catalunya són més. Com ho sap? En què es basa per afirmar-ho? I justament ara que el Centre d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions d’independentistes! No serà que el botiflerític Porcel s’està postulant secretament per liderar “ciudadanos”? No és cap disbarat pensar-ho, doncs fins i tot ens renya als catalans per qualificar de genocides a “ pizarro, cortés y demàs conquistadores españoles”. Deu ser perquè “només” van matar més de 100 milions d’éssers humans.
Prenguin-ne bona nota Porcel i els seus admirats caganers del “pessebre” de Sant Benet del Bages: si ara que el caciquisme sucursal-oligàrquic i el caicat catalanista, controlen la opinió publicada i una part molt considerable de la pública - tot fent mans i mànigues per a impedir el nostre Estat Propi-, hi ha dos milions d’independentistes a
I el titellam-col·laboracionista i la intel·lectualitat d’estómac agraït, que no es preocupin; no hauran d’anar a l’atur. Podran triar entre fe de manobres a
I no s’equivoqui Porcel : quan això succeeixi i foti el camp - cal inferir de les seves inquisidores homilies que no podrà resistir la regeneradora onada de Catalanitat que tant de fàstic li fa -, no vagi a espanya, creguim. madrid que, a diferència de Roma, sí que paga traïdors, ja no el reconeixerà, car prou feina tindrà a aprendre a sobreviure sense colònies.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
4 d’octubre del 2008
dimarts, 30 de setembre del 2008
RAFAEL DE CASANOVA
RAFAEL DE CASANOVA
Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael de Casanova.
La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:
a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)
b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. ( Pot ser s’havia de suïcidar? )
c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. ( Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?
d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. ( Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd.)
e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)
f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael de Casanova no.
No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.
L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”
Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?
Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.
Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I)
feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.
Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.
Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.
Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael de Casanova.
Antoni Gomis
28 de setembre de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Quan s’acosta l’Onze de Setembre sempre sentim la cançó de l’enfadós, que qüestiona la figura històrica del nostre heroi i Conseller en Cap, Rafael de Casanova.
La lletania pre-Diada, any rere any repetida, més o menys rondineja així:
a/ Que si “només” va ser ferit i va poder sobreviure. (Vet ací tot un acte de traïció!)
b/ Que si va morir al 1743 amb més de 80 anys de forma natural. ( Pot ser s’havia de suïcidar? )
c/ Que si el 1719, tot aprofitant una amnistia, va tornar a exercir d’advocat. ( Com tothom. O és que el ferrer no va fer de ferrer i el fuster de fuster, des del 12 de setembre de 1714?
d/ Que si havia d’haver capitulat sense resistir. ( Jutjar una decisió transcendentalment històrica, tot descontextualitzant-la i mistificant-la, amb la mentalitat hedonista i covarda imperant avui en dia és, com a mínim, absurd.)
e/ Que si la ofrena floral al peu del seu monument no té massa sentit. (Té molt més sentit, posem per cas, que la ofrena al monument del soldat desconegut que Gran Bretanya fa cada any a Whitehall)
f/ Que si el General Moragues es mereix l’homenatge i Rafael de Casanova no.
No són gens incompatibles ni comparables. Moragues era un militar que operava fora ciutat i Casanova el màxim responsable polític de Barcelona. El problema és que el General Moragues és una figura històrica incòmode i, per tant, marginada pel titellam-col·laboracionista, els mitjans de manipulació i la intel·lectualitat de cul llogat. Però per a restituir i enaltir com es mereix al gran heroi i màrtir de Sant Hilari Sacalm, no cal minimitzar ni treure mèrit al Conseller en Cap.
L’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens ho relata així: “Casanova havia suggerit l’acceptació d’un armistici d’uns 12 dies, que hauria permès de reorganitzar les tropes i d’esperar l’anunciat comboi de Mallorca. Predominà, però, el parer contrari, que Casanova acceptà sense reserves, i treballà intensament davant la imminència de l’atac final. Aquest es produí la matinada de l’Onze de Setembre. Casanova s’adreçà al Portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i voltat dels prohoms de l’escorta, arrossegà al contraatac diverses companyies de la coronela i durant una hora i mitja hom disputà una terrible batalla cos a cos. Rafael Casanova rebé una bala a la cuixa i hagué de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Fou hospitalitzat al col·legi de la Mercè, on el visitaren el conseller segon Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li sotmeteren un projecte de capitulació, el qual es veié forçat a aprovar.”
Què més havia de fer? Coneixeu gaires presidents o caps suprems del segle XVIII – polítics o militars- que s’hagin jugat la vida a primera línia de foc, tot lluitant fins al final? Creieu que sense aquest acte heroic, avui servaríem la memòria del “Onze de Setembre” i la voluntat de restablir la Llibertat de Catalunya?
Els titelles-col·laboracionistes que ens representen des de fa 31 anys no són dignes de fer-li cap ofrena floral, ni cap homenatge; aquesta és la qüestió.
Cal afegir també que la resistència a ultrança, no fou solament una gesta de valor, dignitat i honor, sinó que les possibilitats de que Anglaterra es reincorporés a la guerra al costat dels catalans, eren molt fonamentades. El canvi de monarca (Jordi I per Anna I)
feia de la lluita una oportunitat nova i gens desestimable. El sacrifici, per tant, era fins i tot políticament i pragmàticament aconsellable.
Segueix Mercader i Riba: “Temorosos de la repressió felipista, alguns familiars i amics seus decidiren de fer-lo passar per mort. Més tard fou dut en secret a la casa del seu difunt sogre, heretada pel seu fill Rafael”.
Val a dir també que la obligació de qualsevol lluitador patriota, més enllà del instint de supervivència lògic i humà, és escapolir-se de l’invasor per a resistir o esperar una nova oportunitat, tal i com pretenia fer el General Moragues, fugint a Mallorca, quan fou capturat per l’enemic.
Sobreviure uns anys més a la gran gesta no li resta gens de mèrit, i pocs pobles poden vantar-se i sentir-se tant orgullosos com nosaltres, de tenir en la seva galeria de persones il·lustres un ferm patriota i gran dirigent, tant valent, digne i honorable com el nostre Conseller en Cap: Rafael de Casanova.
Antoni Gomis
28 de setembre de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
dilluns, 22 de setembre del 2008
REBENTADORS
REBENTADORS
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana- : -La venjança de la Tana-. ¡ Ja, ja, ja ! ¡Qué exacto, qué bien encontrado, qué divertido ! Y el sentimiento catalán de lo heroico se va al diablo.”
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
El gran fracàs del vicensvivisme ha causat a la majoria dels seus seguidors una frustració col·lectiva no assumida, amanida de degradació i, en alguns casos, fins i tot de degeneració nacionals. Alguns d’aquests degenerats, molt pocs, ho manifesten histèricament fugint endavant – cas Jordi Garcia Soler, un malalt incurable de l’efecte “gauche divine” -, i els altres de la forma que, personalment, em treu més de polleguera: rebentant els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat.
D’un temps ençà i paral·lelament a la insuportable gatada de mal gust del finançament, màxima expressió de la inoperància i pocavergonya del titellam-col·laboracionista, la rebentada torna a formar part del paisatge mediàtic nostrat.
Des de el savi de vila trista Oriol Pi de Cabanyes, titllant de “friki”a Francesc Pujols, com si fos un “pocholo” qualsevol, ben al contrari de Josep M. de Sagarra, Josep Pla o Salvador Dalí que el qualificaven poc menys que de geni, fins al bufó de Iniciativa pels Calés Verds, Carles Flavià, carregant contra Rafael de Casanova – quina llàstima no haver aprofitat les immillorables ocasions de fer conya marinera que enguany li han brindat els seus ínclits Baltasar i Saura! -, passant per uns quants rebentadors més de menor incidència mediàtica, sembla que la frustració encaixisto-vicensvivista, ara que fins i tot el “sanxo pança”- solbes els hi escup a la cara, s’hagi de compensar, en part, a base de rebentades anticatalanes.
El passat dijous dia 18 de setembre ja va ser el súmmum: al matí agafo el paper pro - tripartit anomenat “El Punt”, i llegeixo escandalitzat que Manuel Cuyàs, un dels seus manefles, vol fer una estelada amb serrell; tot emprant aquesta “fina ironia” rebentadora que mai destil·len contra cap símbol espanyol o francès - el repto que li faci un serrell a l’estanquera de la plaça de “colón” de madrid -, i embolicant un xic més la nostra troca vexil·lològica.
Per si algú encara no ho sap, l’estelada autèntica és la de l’estel blanc i el triangle blau, que al 1908 creà Vicenç Albert Ballester i el 1922 Francesc Macià adoptà com a bandera d’Estat Català.
El mateix dijous a la nit al programa “ Polònia” de tve3, els bufons i llagoters del tripartit i dels borbons que el protagonitzen – fixeu-vos-hi que els Montilla i cia i els borbons queden molt millor del que són – varen trinxar l’Onze de Setembre. Quina diferència de tractament amb la intolerable humanització “carca” que en fan del dictador terrorista i sanguinari espanyol!
Tots plegats són uns fills de Boadella; aquest renegat i llepaculs d’espanyols és el seu veritable pare putatiu. El gran “enfant terrible”. Falòrnies! Mai va carregar, ans al contrari, contra els borbons, la “fiesta nacional”, la “constitución”, o el “dia de la hispanidad”. Sempre contra referents catalans invariablement. Finalment ja li han pagat la factura, fent-lo no sé què de la capital del “imperio”.
Per cert, aquests fills de Boadella de “Polònia”, ben aviat tindran una gran oportunitat de contradir-me, parodiant i rebentant la celebració que els espanyols fan del genocidi més gran de la història de la humanitat - hi van morir més de 100 milions d’amerindis!- el 12 d’octubre. I de passada el graciós Flavià podrà carregar contra cortés o pizarro.
Això de la rebentada és un fenòmen únic al món. No l’he vist ni a Europa, ni a Àsia, ni a Austràlia, ni a Nova Zelanda, ni als Mars del Sud, ni a Amèrica. No més es dóna a Catalunya i és digne d’estudi. És molt més que un autogol, és soscavar la casa pròpia.
Tal i com ens reporta Carles M. Espinalt en l’episodi “Rebentades” del llibre “Segones intencions”, inclòs en el volum “Obra Escrita”, el gran poeta Joan Maragall ho va veure ben clar:
“ Porque he aquí cómo mata la parodia: Se fija en el gesto descompuesto del hombre apasionado, lo vacía de pasión, pone en vez un sentimiento pequeño y he aquí el héroe convertido en mamarracho. Y el pueblo ríe, ¡ infeliz ! y le están matando el alma. -La venganza catalana-
Per això la rebentada anticatalana no solament surt de franc, sinó que en moltíssims casos està recompensada, i, fins i tot, alguns en viuen. I el pitjor del cas és que moltes vegades ho paguem els catalans lliurement. Com n’arribem a estar de bojos i girats contra nosaltres mateixos!
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
diumenge, 20 d’abril del 2008
ESTAT PROPI. L'ESTRATÈGIA VII
ESTAT PROPI. L’ESTRATÈGIA VII
Comencem a anar bé. L’Estratègia per L’ESTAT PROPI ja està agafant carta de naturalesa i, encara incipientment però de forma sostinguda, marcant la pauta i la iniciativa de la política catalana.
Ho demostra, entre altres coses, el cacicat catalanista fent sortir a escena – consigna
vaticana?- tota la tropa de reserva. Des del “Pare Josep”- Aureli Argemí, participant en un llibre intitulat “Catalunya estat de la nació”, que recorda el “debate del estado de la nación” dels espanyols, fins al fitxatge estel·lar, per part de CiU, del drapaire d’Emaús Àngel Colom i Colom - Sis Ales, amb la missió redemptora i salvadora d’ajuntar CiU i Esquerra /Esquerda. Ja hi som tots! S’ha de refer com sigui el moribund catalanisme polític, i la decadent i escrostonada Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.
Quant a l’Estratègia per L’ESTAT PROPI, dues aportacions més per anar rematant el discurs. Una pel Front Intern i l’altra pel Front Extern.
a) Per a reforçar i enriquir la lluita en el Front Intern, cal sumar-hi els “7 fronts” que el professor Muñoz Espinalt ens enumerà el dia 1 de juliol del 1990, en l’aniversari del Seminari d’Imatge Motivacional que, amb el títol: “Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya ?, varem dur a terme els dies 1 i 2 de juliol de 1989.
Front en pro de la formació de nous dirigents.
Front en contra de la tergiversació de la nostra història.
Front en pro d’una revolució pedagògica i d’una ensenyança que no subestimi la cultura catalana.
Front en contra de la drogaaddicció i de la depauperació caracterològica del nostre poble.
Front en pro de la integració dels immigrats i del ferm rebuig dels colonitzadors.
Front en contra de l’imperant senequisme polític.
Front en pro de l’autèntica recuperació de Barcelona com a capital d’una Catalunya lliure.
Si algú no sap què vol dir “senequisme polític”, que llegeixi el llibre de Carles M. Espinalt “ Mite de Sèneca” (1973), inclòs en el volum “Obra Escrita”(1987).
b) Per aclarir conceptes en el Front Extern, cal tenir en compte que és preferible tenir sucursals de multinacionals americanes, alemanyes, sueques o japoneses dins del nostre territori, que sucursals dels monopolis estatals i de la oligarquia espanyola. Per 4 raons.
1era: el preu dels serveis seria més barat i molt més eficient.
2ona: el manteniment i la inversió per la millora i modernització del servei no té punt de comparació.
3era: sempre és més profitós ser client d’un proveïdor servicial que d’un incompetent.
4rta: les multinacionals - també n’hi ha de catalanes – competeixen entre elles i el client hi guanya. Els monopolis i la oligarquia es reparteixen el pastís i ens fan clients captius.
Així doncs, tots aquests que bramen contra les multinacionals, i no diuen mai res contra els nostres predadors i colonitzadors que, a més, ens menyspreen i ens odien - la banda oligàrquica espanyola -, que callin i mirin a redós seu.
Que no ho veuen que els bancs que presideixen les places i els carrers importants de les nostres viles i ciutats, són el “santander”,el “bilbao”, el “popular”, la “kk madrid” i “la caixa”?, és a dir, la oligarquia financera espanyola, usurera i escanyapobres.
No ho saben que les obres més importants que es fan a Catalunya les executen les companyies de la oligarquia espanyola – “sacyr”, “acs”, “dragados”, “fomento”, etc.-?
Volem recuperar L’Esperit Català i, per afegitó, la genuïna i singular estructura econòmica catalana. Amb el nostre Esperit restituït podem aspirar a Tot dins del concert mundial dels estats i les nacions.
I afirmo que només el Poble del Seny, i el que té el més alt sentit de la justícia i de la pau, com ja va quedar demostrat els anys 1027 i 1055 a Toluges amb les sengles assemblees de “ Pau e Treva ”, pot infondre al món occidental l’equilibri i la mesura. Però prèviament, i seguint les directrius espinaltianes de L’Estratègia per L’ESTAT PROPI, ens hem de desempallegar d’espanya i frança. Som un Poble vençut, de moment, però avançat; i sens dubte el més civilitzat del món, malgrat els barbarismes mentals producte de la colonització espanyola i francesa.
Antoni Gomis
20 d’abril de 2004
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Comencem a anar bé. L’Estratègia per L’ESTAT PROPI ja està agafant carta de naturalesa i, encara incipientment però de forma sostinguda, marcant la pauta i la iniciativa de la política catalana.
Ho demostra, entre altres coses, el cacicat catalanista fent sortir a escena – consigna
vaticana?- tota la tropa de reserva. Des del “Pare Josep”- Aureli Argemí, participant en un llibre intitulat “Catalunya estat de la nació”, que recorda el “debate del estado de la nación” dels espanyols, fins al fitxatge estel·lar, per part de CiU, del drapaire d’Emaús Àngel Colom i Colom - Sis Ales, amb la missió redemptora i salvadora d’ajuntar CiU i Esquerra /Esquerda. Ja hi som tots! S’ha de refer com sigui el moribund catalanisme polític, i la decadent i escrostonada Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.
Quant a l’Estratègia per L’ESTAT PROPI, dues aportacions més per anar rematant el discurs. Una pel Front Intern i l’altra pel Front Extern.
a) Per a reforçar i enriquir la lluita en el Front Intern, cal sumar-hi els “7 fronts” que el professor Muñoz Espinalt ens enumerà el dia 1 de juliol del 1990, en l’aniversari del Seminari d’Imatge Motivacional que, amb el títol: “Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya ?, varem dur a terme els dies 1 i 2 de juliol de 1989.
Front en pro de la formació de nous dirigents.
Front en contra de la tergiversació de la nostra història.
Front en pro d’una revolució pedagògica i d’una ensenyança que no subestimi la cultura catalana.
Front en contra de la drogaaddicció i de la depauperació caracterològica del nostre poble.
Front en pro de la integració dels immigrats i del ferm rebuig dels colonitzadors.
Front en contra de l’imperant senequisme polític.
Front en pro de l’autèntica recuperació de Barcelona com a capital d’una Catalunya lliure.
Si algú no sap què vol dir “senequisme polític”, que llegeixi el llibre de Carles M. Espinalt “ Mite de Sèneca” (1973), inclòs en el volum “Obra Escrita”(1987).
b) Per aclarir conceptes en el Front Extern, cal tenir en compte que és preferible tenir sucursals de multinacionals americanes, alemanyes, sueques o japoneses dins del nostre territori, que sucursals dels monopolis estatals i de la oligarquia espanyola. Per 4 raons.
1era: el preu dels serveis seria més barat i molt més eficient.
2ona: el manteniment i la inversió per la millora i modernització del servei no té punt de comparació.
3era: sempre és més profitós ser client d’un proveïdor servicial que d’un incompetent.
4rta: les multinacionals - també n’hi ha de catalanes – competeixen entre elles i el client hi guanya. Els monopolis i la oligarquia es reparteixen el pastís i ens fan clients captius.
Així doncs, tots aquests que bramen contra les multinacionals, i no diuen mai res contra els nostres predadors i colonitzadors que, a més, ens menyspreen i ens odien - la banda oligàrquica espanyola -, que callin i mirin a redós seu.
Que no ho veuen que els bancs que presideixen les places i els carrers importants de les nostres viles i ciutats, són el “santander”,el “bilbao”, el “popular”, la “kk madrid” i “la caixa”?, és a dir, la oligarquia financera espanyola, usurera i escanyapobres.
No ho saben que les obres més importants que es fan a Catalunya les executen les companyies de la oligarquia espanyola – “sacyr”, “acs”, “dragados”, “fomento”, etc.-?
Volem recuperar L’Esperit Català i, per afegitó, la genuïna i singular estructura econòmica catalana. Amb el nostre Esperit restituït podem aspirar a Tot dins del concert mundial dels estats i les nacions.
I afirmo que només el Poble del Seny, i el que té el més alt sentit de la justícia i de la pau, com ja va quedar demostrat els anys 1027 i 1055 a Toluges amb les sengles assemblees de “ Pau e Treva ”, pot infondre al món occidental l’equilibri i la mesura. Però prèviament, i seguint les directrius espinaltianes de L’Estratègia per L’ESTAT PROPI, ens hem de desempallegar d’espanya i frança. Som un Poble vençut, de moment, però avançat; i sens dubte el més civilitzat del món, malgrat els barbarismes mentals producte de la colonització espanyola i francesa.
Antoni Gomis
20 d’abril de 2004
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
diumenge, 13 d’abril del 2008
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)
D’un temps ençà,les veus més sensibles i les plomes més esmolades del patriotisme català, fan ben palès l’astorament quasi incrèdul front l’ensulsíada del catalanisme “oficial”, en totes les seves manifestacions. “Com hem pogut anar tan avall ?, encara hi podem anar més?, però què ens ha passat als catalans?”es pregunten.
L’abast del naufragi es de tal magnitud, que, fins i tot hem perdut quelcom que en 35O anys de colonització hispano-francesa, havíem mantingut inexpugnat, incòlume; l’últim baluard que un poble pot alienar: la Dignitat.
I com és que això ha passat en un període de recuperació formal d’institucions nostrades, i, sobre tot, amb eines mediàtiques tan poderoses pel redreçament nacional com tv3 i catalunya ràdio?
La raó més important que explica aquest fracàs tan estrepitós, és el seguiment a ulls clucs, indiscutit i sectari de les tesis de Jaume Vicens Vives. La immensa majoria de polítics- i no polítics- “oficials” (catalanistes i sucursalistes), son vicensvivistes. És a dir, la casta politiquera, mediàtica i sucursal-oligàrquica, ha estat omnímodament dominada pels deixebles i seguidors del “gran sofista de la clenxa blanca”.
Tot comença l’any l954 amb la publicació i esbombament, a tort i a dret, en plena dictadura terrorista espanyola – no oblidem que l’any I953 encara assassinaven catalans al Camp de la Bóta de Barcelona -, del nefast llibre “Notícia de Catalunya” de l’esmentat autor. Vicens Vives gaudia del beneplàcit del règim franquista. I aquest llibre li va anar com anell al dit per a justificar l’intent quasi reeixit de genocidi de Catalunya.
Consultem el llibre d’ Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, on al capítol “La lluita per introduir noves idees”, el professor Muñoz Espinalt diu: ”La causa feixista tenia idees molt concretes d’allò que podia permetre i d’allò que no li interessava deixar esbombar. Jutjava una obra, en primer lloc, pels antecedents polítics del autor i, després, per si estava d’acord o no amb els dogmes de la doctrina que la censura, de forma inquisitorial, imposava. Així, els llibres de pensament que, en termes generals, s’adaptaven al seu criteri, àdhuc quan l’autor no era ben bé de l’olla, podien acabar fent-los el joc. El llibre “Notícia de Catalunya” va patir d’aquest mal. Presenta el català com un home que va del seny a la rauxa – i, naturalment, a un arrauxat sempre sembla justificable que se’l privi de llibertat-. Dibuixa la nostra gent amb una predisposició a un pactisme que, de tan transigir i tenir paciència, els despersonalitza. Situa Catalunya en la posició d’un poble de pas, sense veure que tots els pobles són de pas i tots els pobles són un racó de món, simultàniament. Ara bé, tan bon punt ens etiqueta com un poble de pas, aquí ja sembla que tothom pot anar i venir, sortir i entrar, com si fos xauxa. Més encara, com si fos la terra de tothom, quan Catalunya és la terra dels catalans i d’aquells que tenen voluntat de ser-ne o de fer-se’n, perquè prèviament han fet de Catalunya la seva Pàtria i el lloc de constant permanència.”
I més avall diu: “Jo en vaig fer una crítica a la revista catalana “ Pont Blau”, editada a Mèxic : és evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi “de la gran paradoxa” era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: “ Us queixeu que us posem una camisa de força, si sou uns orats és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia “. La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que si ens governen no és per oprimir-nos i beneficiar-se impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols – “del arrebato y la enagenación” ( Diari de Barcelona 9-4-l955 )-“, etc., etc.
Però la ratera ja estava parada, i la immensa majoria de catalanistes – el poc o nul sentit polític del colonitzat és determinant- van caure en el parany. Cal dir també que hi ajudava la moda imperant i la imatge seductora – als catalans ens perd l’estètica- de Vicens Vives. Encara avui és una mena de misteri la fascinació exercida pel personatge. Com pot ser que tothom- fins i tot els marxistes, tan pretesament “científics” ells- s’amoltonés acríticament darrera
dels cops d’efecte- era la seva especialitat, de la qual n’era un autèntic estilista- d’un fals profeta egòlatra i anticientífic. I a sobre, encara que fos inconscientment, treballava per l’enemic.
Com a prova de l’embadaliment transversal per Vicens Vives, llegirem a Josep Pla, que en el llibre “Notes per a Silvia”, escriu : “ Avui 25 d’abril de 1958, arriba al mas, a un quart d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora...Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”.
I tornant a l’actualitat, després de més de 5O anys de camins erràtics, de cerimònia de la confusió,d’ambigüitats insanes -filles del sofisma de la “gran paradoxa”- i generadores de “coitus interruptus”. De despropòsits polítics i culturals, de claudicacions “pactistes”i d’hegemonia vicensvivista, és a dir, de “falsa ruta”, el resultat és el que fatalment havia de ser: la desorientació absoluta i un fracàs còsmic. I és que el vicensvivisme, com el seu creador, no sap de què se les heu ni amb qui se les heu.
Antoni Gomis
21-setembre-2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
D’un temps ençà,les veus més sensibles i les plomes més esmolades del patriotisme català, fan ben palès l’astorament quasi incrèdul front l’ensulsíada del catalanisme “oficial”, en totes les seves manifestacions. “Com hem pogut anar tan avall ?, encara hi podem anar més?, però què ens ha passat als catalans?”es pregunten.
L’abast del naufragi es de tal magnitud, que, fins i tot hem perdut quelcom que en 35O anys de colonització hispano-francesa, havíem mantingut inexpugnat, incòlume; l’últim baluard que un poble pot alienar: la Dignitat.
I com és que això ha passat en un període de recuperació formal d’institucions nostrades, i, sobre tot, amb eines mediàtiques tan poderoses pel redreçament nacional com tv3 i catalunya ràdio?
La raó més important que explica aquest fracàs tan estrepitós, és el seguiment a ulls clucs, indiscutit i sectari de les tesis de Jaume Vicens Vives. La immensa majoria de polítics- i no polítics- “oficials” (catalanistes i sucursalistes), son vicensvivistes. És a dir, la casta politiquera, mediàtica i sucursal-oligàrquica, ha estat omnímodament dominada pels deixebles i seguidors del “gran sofista de la clenxa blanca”.
Tot comença l’any l954 amb la publicació i esbombament, a tort i a dret, en plena dictadura terrorista espanyola – no oblidem que l’any I953 encara assassinaven catalans al Camp de la Bóta de Barcelona -, del nefast llibre “Notícia de Catalunya” de l’esmentat autor. Vicens Vives gaudia del beneplàcit del règim franquista. I aquest llibre li va anar com anell al dit per a justificar l’intent quasi reeixit de genocidi de Catalunya.
Consultem el llibre d’ Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, on al capítol “La lluita per introduir noves idees”, el professor Muñoz Espinalt diu: ”La causa feixista tenia idees molt concretes d’allò que podia permetre i d’allò que no li interessava deixar esbombar. Jutjava una obra, en primer lloc, pels antecedents polítics del autor i, després, per si estava d’acord o no amb els dogmes de la doctrina que la censura, de forma inquisitorial, imposava. Així, els llibres de pensament que, en termes generals, s’adaptaven al seu criteri, àdhuc quan l’autor no era ben bé de l’olla, podien acabar fent-los el joc. El llibre “Notícia de Catalunya” va patir d’aquest mal. Presenta el català com un home que va del seny a la rauxa – i, naturalment, a un arrauxat sempre sembla justificable que se’l privi de llibertat-. Dibuixa la nostra gent amb una predisposició a un pactisme que, de tan transigir i tenir paciència, els despersonalitza. Situa Catalunya en la posició d’un poble de pas, sense veure que tots els pobles són de pas i tots els pobles són un racó de món, simultàniament. Ara bé, tan bon punt ens etiqueta com un poble de pas, aquí ja sembla que tothom pot anar i venir, sortir i entrar, com si fos xauxa. Més encara, com si fos la terra de tothom, quan Catalunya és la terra dels catalans i d’aquells que tenen voluntat de ser-ne o de fer-se’n, perquè prèviament han fet de Catalunya la seva Pàtria i el lloc de constant permanència.”
I més avall diu: “Jo en vaig fer una crítica a la revista catalana “ Pont Blau”, editada a Mèxic : és evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi “de la gran paradoxa” era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: “ Us queixeu que us posem una camisa de força, si sou uns orats és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia “. La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que si ens governen no és per oprimir-nos i beneficiar-se impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols – “del arrebato y la enagenación” ( Diari de Barcelona 9-4-l955 )-“, etc., etc.
Però la ratera ja estava parada, i la immensa majoria de catalanistes – el poc o nul sentit polític del colonitzat és determinant- van caure en el parany. Cal dir també que hi ajudava la moda imperant i la imatge seductora – als catalans ens perd l’estètica- de Vicens Vives. Encara avui és una mena de misteri la fascinació exercida pel personatge. Com pot ser que tothom- fins i tot els marxistes, tan pretesament “científics” ells- s’amoltonés acríticament darrera
dels cops d’efecte- era la seva especialitat, de la qual n’era un autèntic estilista- d’un fals profeta egòlatra i anticientífic. I a sobre, encara que fos inconscientment, treballava per l’enemic.
Com a prova de l’embadaliment transversal per Vicens Vives, llegirem a Josep Pla, que en el llibre “Notes per a Silvia”, escriu : “ Avui 25 d’abril de 1958, arriba al mas, a un quart d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora...Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”.
I tornant a l’actualitat, després de més de 5O anys de camins erràtics, de cerimònia de la confusió,d’ambigüitats insanes -filles del sofisma de la “gran paradoxa”- i generadores de “coitus interruptus”. De despropòsits polítics i culturals, de claudicacions “pactistes”i d’hegemonia vicensvivista, és a dir, de “falsa ruta”, el resultat és el que fatalment havia de ser: la desorientació absoluta i un fracàs còsmic. I és que el vicensvivisme, com el seu creador, no sap de què se les heu ni amb qui se les heu.
Antoni Gomis
21-setembre-2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)
Com voleu que sàpiga de que se les heu la doctrina vicensvivista, si quan no està completament allunyada de l’Esperit Català, n’és contrària?
Com es pot pretendre interpretar la idiosincràsia de Catalunya, obviant i desconsiderant els principis rectors que la informen?
A tall d’exemple parlarem del Seny. De forma sintetitzada i precisa, podem definir-lo així : Seny és no estirar més el braç que la màniga. Si en voleu tot un tractat llegiu el llibre de Carles M. Espinalt : “Seny no és timidesa”. En canvi , el concepte vicensvivista – pura falòrnia- del Seny, confon el no estirar més el braç que la màniga amb tenir el braç paralitzat. És com allò del “pactisme”. Com es pot qualificar així quelcom que no és res més que pura esclavitud mental ? No existeix el “pactisme”. És un truc retòric del “mag” dels cops d’efecte. Existeix el pacte, que sempre es fa entre iguals. És de forassenyats voler pactar amb desigualtat de condicions.
En el ja citat llibre de les “Converses” diu al respecte el professor Muñoz Espinalt :
“Era tan peregrí el concepte que Vicens Vives tenia de la nostra terra que, jo li havia sentit a dir, i no en tergiverso ni un sol mot, que Catalunya havia de civilitzar Espanya i que Espanya ens havia d’enviar guàrdies civils per mantenir l’ordre públic a Catalunya. Anota’t una frase típica del llibre “Notícia de Catalunya”: “Com tots els pobles de passadís els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. Si l’analitzes bé, veuràs que en ella tot es supedita al cop d’efecte. Amb suficiència Vicens Vives afirmava: “Catalunya és un poble de pagesos”. Però en el fons, els qui l’escoltaven sempre es quedaven amb el dubte de si es referia als orígens de la nostra gent o a l’aire de venir de l’hort que, molts en aquell temps, portaven escrit a la cara. Deia les coses amb molta seguretat, però semblava no venir-li d’un pam. Així, si es cert que els catalans acostumen a ser gent de paraula i amatents complidors dels pactes i compromisos que puguin contraure, és exagerat qualificar-los de pactistes com feia Vicens Vives. És una manera absurda i abusiva de simplificar una personalitat exagerant un color, d’una forma que eclipsi els altres; amb equivalències d’aquesta mena podríem arribar a la conclusió que si els catalans mengen, no hi ha cap inconvenient d’etiquetar-los de menjaires. Quan jo en certes reunions, més o menys clandestines, li havia fet la rèplica, Vicens Vives amb gest contrariat i passant-se una mà pel cap, com per assegurar-se que amb la filípica no li havia despentinat la seva blanca i ben modelada cabellera, contestava a tall de fórmula única: “Desenvoluparé millor el meu pensament en un nou llibre”. I com si res, passava a parlar d’una altra cosa”.
Ja veieu doncs la racionalitat i el rigor científic del gran “gurú” del catalanisme i sucursalisme “oficials”. I dels neutrals, si és que n’hi ha. Per cert, això de passar-se la mà per la clenxa també és un dels gestos típics de l’egòlatra.
De “neutres”- en realitat desnaturalitzats- el món intel·lectual “oficial”- que vol dir en nòmina”, o en clara situació avantatgista i de privilegi- i l’universitari docent n’està farcit. És on més han quallat les falòrnies vicensvivistes perquè allí, pràcticament, ha desaparegut l’Esperit Català. Sobre tot en la facultat d’història, on el magma sectari vicensvivista, amb els seus adalils- Josep Fontana, Enric Ucelay da Cal, etc.-al capdavant, impera i imposa la seva llei. Però que s’han cregut?, qui es pensen que són?, encara no se n’han adonat que els seus títols de llicenciats o de catedràtics estan signats pel dictador sanguinari, o pel descendent de felip V? Ara veureu quina mena d’”historiador científic”fa més de 5O anys que veneren.
Al capítol “Expressions que esclavitzen” del ja citat llibre de les “Converses”, diu el professor Muñoz Espinalt: “Així, mentre Vicens Vives blasmava els catalans d’arrauxats, per fer-los por, els asseverava com una mare reganyosa que amenaça el nen, dient-li que si hi torna altra vegada, Déu sap quins càstigs li vindran: “Sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, si no arrenquem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema”. Mira, per contrast, com parlava de l’”imperio”, en un llibre seu titulat “Mil leciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en América, las empresas(....)constituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza. En el(...)americana,mérito que jamás podrá ser borrado del acervo histórico de las glorias hispánicas.”(...) a Vicens Vives l’han volgut presentar com historiador realista i antiromàntic, que pretenia analitzar els fets de la forma més objectiva i equànime. Quan, en rigor, no passava d’ésser un masoquista que, amb severitat, escridassava la gent del propi país, per auto-emmascarar-se la vergonya d’haver hagut d’encensar els espanyols, amb una retòrica tronada”.
Però és que aquesta “retòrica tronada” i imperialista, l’empra per a lloar el genocidi més gran de la història de la humanitat. Déu n’hi do!
Així doncs, comptat i debatut, com voleu que després d’aquest flagell dels déus que suposa l’empastifada vicensvivista, en tots els fronts, el catalanisme “oficial” no estigui agonitzant ? Ja va sent hora de que desaparegui del tot per a poder fer foc nou d’una vegada.
Antoni Gomis
5 d'octubre de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Com voleu que sàpiga de que se les heu la doctrina vicensvivista, si quan no està completament allunyada de l’Esperit Català, n’és contrària?
Com es pot pretendre interpretar la idiosincràsia de Catalunya, obviant i desconsiderant els principis rectors que la informen?
A tall d’exemple parlarem del Seny. De forma sintetitzada i precisa, podem definir-lo així : Seny és no estirar més el braç que la màniga. Si en voleu tot un tractat llegiu el llibre de Carles M. Espinalt : “Seny no és timidesa”. En canvi , el concepte vicensvivista – pura falòrnia- del Seny, confon el no estirar més el braç que la màniga amb tenir el braç paralitzat. És com allò del “pactisme”. Com es pot qualificar així quelcom que no és res més que pura esclavitud mental ? No existeix el “pactisme”. És un truc retòric del “mag” dels cops d’efecte. Existeix el pacte, que sempre es fa entre iguals. És de forassenyats voler pactar amb desigualtat de condicions.
En el ja citat llibre de les “Converses” diu al respecte el professor Muñoz Espinalt :
“Era tan peregrí el concepte que Vicens Vives tenia de la nostra terra que, jo li havia sentit a dir, i no en tergiverso ni un sol mot, que Catalunya havia de civilitzar Espanya i que Espanya ens havia d’enviar guàrdies civils per mantenir l’ordre públic a Catalunya. Anota’t una frase típica del llibre “Notícia de Catalunya”: “Com tots els pobles de passadís els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. Si l’analitzes bé, veuràs que en ella tot es supedita al cop d’efecte. Amb suficiència Vicens Vives afirmava: “Catalunya és un poble de pagesos”. Però en el fons, els qui l’escoltaven sempre es quedaven amb el dubte de si es referia als orígens de la nostra gent o a l’aire de venir de l’hort que, molts en aquell temps, portaven escrit a la cara. Deia les coses amb molta seguretat, però semblava no venir-li d’un pam. Així, si es cert que els catalans acostumen a ser gent de paraula i amatents complidors dels pactes i compromisos que puguin contraure, és exagerat qualificar-los de pactistes com feia Vicens Vives. És una manera absurda i abusiva de simplificar una personalitat exagerant un color, d’una forma que eclipsi els altres; amb equivalències d’aquesta mena podríem arribar a la conclusió que si els catalans mengen, no hi ha cap inconvenient d’etiquetar-los de menjaires. Quan jo en certes reunions, més o menys clandestines, li havia fet la rèplica, Vicens Vives amb gest contrariat i passant-se una mà pel cap, com per assegurar-se que amb la filípica no li havia despentinat la seva blanca i ben modelada cabellera, contestava a tall de fórmula única: “Desenvoluparé millor el meu pensament en un nou llibre”. I com si res, passava a parlar d’una altra cosa”.
Ja veieu doncs la racionalitat i el rigor científic del gran “gurú” del catalanisme i sucursalisme “oficials”. I dels neutrals, si és que n’hi ha. Per cert, això de passar-se la mà per la clenxa també és un dels gestos típics de l’egòlatra.
De “neutres”- en realitat desnaturalitzats- el món intel·lectual “oficial”- que vol dir en nòmina”, o en clara situació avantatgista i de privilegi- i l’universitari docent n’està farcit. És on més han quallat les falòrnies vicensvivistes perquè allí, pràcticament, ha desaparegut l’Esperit Català. Sobre tot en la facultat d’història, on el magma sectari vicensvivista, amb els seus adalils- Josep Fontana, Enric Ucelay da Cal, etc.-al capdavant, impera i imposa la seva llei. Però que s’han cregut?, qui es pensen que són?, encara no se n’han adonat que els seus títols de llicenciats o de catedràtics estan signats pel dictador sanguinari, o pel descendent de felip V? Ara veureu quina mena d’”historiador científic”fa més de 5O anys que veneren.
Al capítol “Expressions que esclavitzen” del ja citat llibre de les “Converses”, diu el professor Muñoz Espinalt: “Així, mentre Vicens Vives blasmava els catalans d’arrauxats, per fer-los por, els asseverava com una mare reganyosa que amenaça el nen, dient-li que si hi torna altra vegada, Déu sap quins càstigs li vindran: “Sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, si no arrenquem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema”. Mira, per contrast, com parlava de l’”imperio”, en un llibre seu titulat “Mil leciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en América, las empresas(....)constituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza. En el(...)americana,mérito que jamás podrá ser borrado del acervo histórico de las glorias hispánicas.”(...) a Vicens Vives l’han volgut presentar com historiador realista i antiromàntic, que pretenia analitzar els fets de la forma més objectiva i equànime. Quan, en rigor, no passava d’ésser un masoquista que, amb severitat, escridassava la gent del propi país, per auto-emmascarar-se la vergonya d’haver hagut d’encensar els espanyols, amb una retòrica tronada”.
Però és que aquesta “retòrica tronada” i imperialista, l’empra per a lloar el genocidi més gran de la història de la humanitat. Déu n’hi do!
Així doncs, comptat i debatut, com voleu que després d’aquest flagell dels déus que suposa l’empastifada vicensvivista, en tots els fronts, el catalanisme “oficial” no estigui agonitzant ? Ja va sent hora de que desaparegui del tot per a poder fer foc nou d’una vegada.
Antoni Gomis
5 d'octubre de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (III)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (III)
En aquestes alçades del discurs potser algun llepafils dirà que ja n’hi ha prou d’aquest color, que això és cosa del passat , etc. No hi estic d’acord.
En primer lloc perquè la plaga vicensvivista ja fa més de 50 anys que dura, i se n’ha de parlar per denunciar-la i aturar-la d’una vegada. I a més, si els catalans hem hagut d’aguantar tants anys de discurs únic com a estratègia a seguir, permeteu-me que
– després de constatar el desastre assolit – abundem el que calgui, en la més que probable -al meu entendre- raó que l’ha fet possible.
En segon lloc per la importància i la magnitud del càncer – esperem que reversible – que ha provocat al sí del catalanisme. D’altra banda, per a poder atacar el mal, s’ha de saber ben bé d’on ve. Quina és la causa i fer-ne un diagnòstic encertat. Tal i com diuen els bons mestres d’escola, per a resoldre un problema aritmètic s’ha de plantejar bé. Si el plantejament és erroni no es pot atènyer la solució.
En tercer lloc per la immensa injustícia que representa, en aquesta pseudodemocràcia, no poder fer-li front, no ja amb les mateixes armes, ans amb una desigualtat enorme de proporcions, mitjans i recursos. Tot l’”aparatxik” del catalanisme “oficial” i del “progrespanyolisme” està controlat o al servei del vicensvivisme. Que és com dir de l’”imperio”.
I no és cosa del passat perquè el vicensvivisme és viu, i segueix corcant i destruint la Catalanitat, així com coadjuvant molt eficientment en l’espoliació i el saqueig permanent que exerceix la sangonera espanyola, a casa nostra. O no aproven i certifiquen cada any, els nostres titelles col.laboracionistes els pressupostos que ofeguen als Països Catalans?. Es va morir la cuca l’any l960, però el verí encara actua. Prou que ho han procurat i ho procuren els seus sectaris i totalitaris deixebles. Sobre tot ocultant i silenciant tot allò que no s’acomoda al seu “diktat”.
Com deia el professor Muñoz Espinalt la política és el “cafè , cafè” de la direcció humana. I, desgraciadament , al ram del titellam-col.laboracionista és on més ha incidit i s’ha escampat l’epidèmia vicensvivista. Per tant , també és on més s’ha evidenciat el gran fracàs d’aquesta doctrina.
Els dos fills polítics del guru i herald de l’”imperio” que més han excel·lit com a deixebles seus en aquest terreny son, per ordre d’importància, el Pare Carbassot – Jordi Pujol i el “ Trostki de Mollet”- Jordi Solé Tura (així el batejà el venerable i actiu patriota Joan Ballester i Canals). Tant l’un com l’altre, declarats i fervents seguidors de Vicens Vives.
En una de les moltes reunions a casa de Carles M. Espinalt, i poc després de la publicació del repugnant –per anticientífic i anticatalà– llibre del “Trostki de Mollet “, “ Catalanisme i revolució burgesa “, Ballester i Canals va profetitzar que l’”imperio “ li pagaria la factura fent-lo “menistru “.
Pel qui no l’ hagi llegit , reproduirem textualment la frase que encapçala el llibre, doncs ja és tota una declaració de principis anticatalans i anticientífics: “ La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada “.
Tal i com afirmava Muñoz. Espinalt la història del Nacionalisme Català és la història de la lluita que, amb més o menys encerts, errors, defallences i fermeses, malda tenaçment per alliberar-se dels dos estats que ens colonitzen: espanya i frança.
Val a dir també, que el llibre del “ Trostki de Mollet “ no va tenir cap problema de publicació, ni de divulgació, sobre tot entre el món universitari, en plena dècada dels seixanta; tenint en compte que l’autor, llavors, era militant de “organización comunista de españa bandera roja”. Voleu dir que era tant anticomunista com deia el dictador sanguinari ? Més aviat penso que un llibre anticatalà d’autor comunista fanàtic, els hi anava co anell al dit per a fer realitat allò tant espanyol de: “Hágase el milagro lo haga Dios o el diablo”.
Després de passar pel PSUC, on fou considerat una mena de vaca sagrada, els abandonà per a poder pixar més alt. El fitxaren com a figura estel·lar els del PSC-PSOE-GAL i el van fer “menistru “.
Com a bon esclau llepaculs dels espanyols va declarar , sense cap mena d’argumentació raonada, que la Independència de Catalunya seria una “catàstrofe”.
De fet, una petita anàlisi psicoestètica del seu rostre, amb el llavi de baix tantíssim sortit, denota un accentuat primitivisme que el priva de la racionalitat assenyada. També indica l’envejós primari, a més d’una important absència de sentit social.
És molt esfereïdor i lamentable pensar en la gran quantitat d’universitaris dels anys seixanta i setanta, que aquest autèntic impresentable va desorientar i neutralitzar.
Com a extra o propina d’agraïment pels serveis prestats a l’”imperio”, i com a colofó final a una de les derives més reaccionàries de l’actual restauració borbònica, al
“ Trostki de Mollet “ li van col·locar, amb simiesques reverències i vinclades d’esquena per part d’ell, la “ banda y el lazo de isabel II “. Ja veieu doncs la trajectòria tan
“ honorable “ d’aquell “bandera“ anticatalà, i destacat deixeble de Vicens Vives.
Ja ho diem els catalans: Els testos sempre s’assemblen a les olles.
Antoni Gomis
19 d'octubre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En aquestes alçades del discurs potser algun llepafils dirà que ja n’hi ha prou d’aquest color, que això és cosa del passat , etc. No hi estic d’acord.
En primer lloc perquè la plaga vicensvivista ja fa més de 50 anys que dura, i se n’ha de parlar per denunciar-la i aturar-la d’una vegada. I a més, si els catalans hem hagut d’aguantar tants anys de discurs únic com a estratègia a seguir, permeteu-me que
– després de constatar el desastre assolit – abundem el que calgui, en la més que probable -al meu entendre- raó que l’ha fet possible.
En segon lloc per la importància i la magnitud del càncer – esperem que reversible – que ha provocat al sí del catalanisme. D’altra banda, per a poder atacar el mal, s’ha de saber ben bé d’on ve. Quina és la causa i fer-ne un diagnòstic encertat. Tal i com diuen els bons mestres d’escola, per a resoldre un problema aritmètic s’ha de plantejar bé. Si el plantejament és erroni no es pot atènyer la solució.
En tercer lloc per la immensa injustícia que representa, en aquesta pseudodemocràcia, no poder fer-li front, no ja amb les mateixes armes, ans amb una desigualtat enorme de proporcions, mitjans i recursos. Tot l’”aparatxik” del catalanisme “oficial” i del “progrespanyolisme” està controlat o al servei del vicensvivisme. Que és com dir de l’”imperio”.
I no és cosa del passat perquè el vicensvivisme és viu, i segueix corcant i destruint la Catalanitat, així com coadjuvant molt eficientment en l’espoliació i el saqueig permanent que exerceix la sangonera espanyola, a casa nostra. O no aproven i certifiquen cada any, els nostres titelles col.laboracionistes els pressupostos que ofeguen als Països Catalans?. Es va morir la cuca l’any l960, però el verí encara actua. Prou que ho han procurat i ho procuren els seus sectaris i totalitaris deixebles. Sobre tot ocultant i silenciant tot allò que no s’acomoda al seu “diktat”.
Com deia el professor Muñoz Espinalt la política és el “cafè , cafè” de la direcció humana. I, desgraciadament , al ram del titellam-col.laboracionista és on més ha incidit i s’ha escampat l’epidèmia vicensvivista. Per tant , també és on més s’ha evidenciat el gran fracàs d’aquesta doctrina.
Els dos fills polítics del guru i herald de l’”imperio” que més han excel·lit com a deixebles seus en aquest terreny son, per ordre d’importància, el Pare Carbassot – Jordi Pujol i el “ Trostki de Mollet”- Jordi Solé Tura (així el batejà el venerable i actiu patriota Joan Ballester i Canals). Tant l’un com l’altre, declarats i fervents seguidors de Vicens Vives.
En una de les moltes reunions a casa de Carles M. Espinalt, i poc després de la publicació del repugnant –per anticientífic i anticatalà– llibre del “Trostki de Mollet “, “ Catalanisme i revolució burgesa “, Ballester i Canals va profetitzar que l’”imperio “ li pagaria la factura fent-lo “menistru “.
Pel qui no l’ hagi llegit , reproduirem textualment la frase que encapçala el llibre, doncs ja és tota una declaració de principis anticatalans i anticientífics: “ La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada “.
Tal i com afirmava Muñoz. Espinalt la història del Nacionalisme Català és la història de la lluita que, amb més o menys encerts, errors, defallences i fermeses, malda tenaçment per alliberar-se dels dos estats que ens colonitzen: espanya i frança.
Val a dir també, que el llibre del “ Trostki de Mollet “ no va tenir cap problema de publicació, ni de divulgació, sobre tot entre el món universitari, en plena dècada dels seixanta; tenint en compte que l’autor, llavors, era militant de “organización comunista de españa bandera roja”. Voleu dir que era tant anticomunista com deia el dictador sanguinari ? Més aviat penso que un llibre anticatalà d’autor comunista fanàtic, els hi anava co anell al dit per a fer realitat allò tant espanyol de: “Hágase el milagro lo haga Dios o el diablo”.
Després de passar pel PSUC, on fou considerat una mena de vaca sagrada, els abandonà per a poder pixar més alt. El fitxaren com a figura estel·lar els del PSC-PSOE-GAL i el van fer “menistru “.
Com a bon esclau llepaculs dels espanyols va declarar , sense cap mena d’argumentació raonada, que la Independència de Catalunya seria una “catàstrofe”.
De fet, una petita anàlisi psicoestètica del seu rostre, amb el llavi de baix tantíssim sortit, denota un accentuat primitivisme que el priva de la racionalitat assenyada. També indica l’envejós primari, a més d’una important absència de sentit social.
És molt esfereïdor i lamentable pensar en la gran quantitat d’universitaris dels anys seixanta i setanta, que aquest autèntic impresentable va desorientar i neutralitzar.
Com a extra o propina d’agraïment pels serveis prestats a l’”imperio”, i com a colofó final a una de les derives més reaccionàries de l’actual restauració borbònica, al
“ Trostki de Mollet “ li van col·locar, amb simiesques reverències i vinclades d’esquena per part d’ell, la “ banda y el lazo de isabel II “. Ja veieu doncs la trajectòria tan
“ honorable “ d’aquell “bandera“ anticatalà, i destacat deixeble de Vicens Vives.
Ja ho diem els catalans: Els testos sempre s’assemblen a les olles.
Antoni Gomis
19 d'octubre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)
En el llibre de Jordi Pujol “ Una política per Catalunya “-1976-, l’ autor s’autoproclama el “ pal de paller “. Tot i que la determinació del personatge és lloable, el Pare Carbassot ens demostra clarament que als catalans no ens té per res. O com a molt som la palla. No és una metàfora desafortunada, és una afirmació “ freudiana “. De fet és una de les característiques rellevants del més avantatjat dels deixebles de Vicens Vives. En això sembla gairebé un clon del seu mestre.
Abundant en la comparació entre ambdós “homenots”, tal i com diría l’espia que tenia fred, reportarem les paraules de Carles M. Espinalt : “ A l’entorn del concepte “pactisme” Vicens Vives es va anar embalant de tal manera que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l’any l954, en un moment determinat afirma : “ Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu “. Quan va publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al l960, s’havia entusiasmat tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta figura, n’hi posà una altra que diu : “Durant els segles XVI i XVII el pactisme fou l’ossada del constitucionalisme català.” La lleugeresa del historiador queda ben retratada “.
Que el pactisme no existeix ho palesa, entre altres coses, el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra – 1932 -, on els mots pactisme i pactista no hi són; en canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana – 1977 -, feta pel vicensvivisme, si.
Jordi Pujol encara va superar al seu pare polític. En el llibre “ Els joves de Catalunya “ el Pare Carbassot afirma : “Tinc una fe congènita en Catalunya, perquè és un país sòlid. Fa més de 1200 anys que es va formar “. Doncs bé, quan va arribar el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, l’any l988 – el Comte Borrell II l’assolí “ de facto “ el 988 –, Pujol i Soley va eliminar la paraula Independència de la celebració, tot tergiversant i retardant el naixement de Catalunya en més de 200 anys, perquè els colonitzadors espanyols no s’enfadessin. O més ben dit, ho va “pactar” amb ells. Cal ser un monstre cavernícola i odiar profundament Catalunya, quan no pots suportar veure-la lliure ni I000 anys enrere. Com t’hi pots entendre amb una gent així ?
Per cert, Pujol en un altre llibre “ La immigració problema i esperança de Catalunya”- l976 -, propugna “ el rebuig del colonitzador “. Llibre que no va rectificar com feia el seu “mestre de vida “ Vicens Vives. El va fer retirar de les llibreries quan ja era titella-col·laboracionista president.
Jordi Pujol no és un desnaturalitzat, primari i renegat anticatalà, com el “ Trostki de Mollet “; és elaborat, enganyós i culte. Hipòcrita amb un parlar castís que és el més convincent, i ho sap; sobre tot fins al 23-F, abans de degradar-se amb la claudicació “pactista “ i les vileses comeses contra els propis, i contra Catalunya. La nostra gent el veu com un més de la colla, domina els ressorts psíquics del català i coneix profundament el nostre tarannà. Te notícia sobrera dels defectes i virtuts del nostre Poble, i no per haver tingut precisament de llibre de capçalera “Notícia de Catalunya “.
El mal més gran, amb diferència, que ha fet a Catalunya és molt difícil de copsar. Només “l’agut psicòleg Muñoz Espinalt “- tal i com el qualifica el lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta- podía adonar-se’n. Consisteix en fomentar els defectes dels catalans – complex E. E. ( estat espanyol ), moral de derrota, esclavitud mental, etc.
– , i no potenciar cap ni una de les nostres virtuts – tenacitat, voluntat d’establir-se, plantar cara, dir les coses pel seu nom, etc.-
El Pare Carbassot és l’anti-model català per excel·lència. És tan esclau
–encara que porti cadenes d’or- que, fins i tot va afirmar ostentosament que quan se li acabava la paciència, n’anava a comprar a la botiga. Fer dels catalans “pujolets” era assegurar, “per secula seculorum” la submissió de Catalunya. Per cert, hi havia col·laboradors seus que l’imitaven, fins i tot, en la gesticulació; en aquest sentit el ridícul Antoni Comas arribava a uns extrems de vergonya aliena. Pujol en fi, és el perfecte i enyorat (pels espanyols més llestos) virrei-titella del “imperio”. La devoció que sent pel borbó és digna d’estudi. Mantenia la colònia catalana assossegada i conformada. És el gran anestesista de Catalunya.
Mestre i deixeble també s’assemblen en la poca fe col·lectiva en Catalunya. No la volen alliberar. No la volen fer rica i plena com diu l’himne. No senten la vexació de la Pàtria. Per ells Catalunya és l’objecte i no el subjecte. És el mitjà per projectar-se i glorificar-se. De fet son un mer personalisme. Vicens Vives era vicensvivista. Jordi Pujol és un pujolista trufat de vicensvivisme.
Antoni Gomis
2 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En el llibre de Jordi Pujol “ Una política per Catalunya “-1976-, l’ autor s’autoproclama el “ pal de paller “. Tot i que la determinació del personatge és lloable, el Pare Carbassot ens demostra clarament que als catalans no ens té per res. O com a molt som la palla. No és una metàfora desafortunada, és una afirmació “ freudiana “. De fet és una de les característiques rellevants del més avantatjat dels deixebles de Vicens Vives. En això sembla gairebé un clon del seu mestre.
Abundant en la comparació entre ambdós “homenots”, tal i com diría l’espia que tenia fred, reportarem les paraules de Carles M. Espinalt : “ A l’entorn del concepte “pactisme” Vicens Vives es va anar embalant de tal manera que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l’any l954, en un moment determinat afirma : “ Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu “. Quan va publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al l960, s’havia entusiasmat tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta figura, n’hi posà una altra que diu : “Durant els segles XVI i XVII el pactisme fou l’ossada del constitucionalisme català.” La lleugeresa del historiador queda ben retratada “.
Que el pactisme no existeix ho palesa, entre altres coses, el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra – 1932 -, on els mots pactisme i pactista no hi són; en canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana – 1977 -, feta pel vicensvivisme, si.
Jordi Pujol encara va superar al seu pare polític. En el llibre “ Els joves de Catalunya “ el Pare Carbassot afirma : “Tinc una fe congènita en Catalunya, perquè és un país sòlid. Fa més de 1200 anys que es va formar “. Doncs bé, quan va arribar el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, l’any l988 – el Comte Borrell II l’assolí “ de facto “ el 988 –, Pujol i Soley va eliminar la paraula Independència de la celebració, tot tergiversant i retardant el naixement de Catalunya en més de 200 anys, perquè els colonitzadors espanyols no s’enfadessin. O més ben dit, ho va “pactar” amb ells. Cal ser un monstre cavernícola i odiar profundament Catalunya, quan no pots suportar veure-la lliure ni I000 anys enrere. Com t’hi pots entendre amb una gent així ?
Per cert, Pujol en un altre llibre “ La immigració problema i esperança de Catalunya”- l976 -, propugna “ el rebuig del colonitzador “. Llibre que no va rectificar com feia el seu “mestre de vida “ Vicens Vives. El va fer retirar de les llibreries quan ja era titella-col·laboracionista president.
Jordi Pujol no és un desnaturalitzat, primari i renegat anticatalà, com el “ Trostki de Mollet “; és elaborat, enganyós i culte. Hipòcrita amb un parlar castís que és el més convincent, i ho sap; sobre tot fins al 23-F, abans de degradar-se amb la claudicació “pactista “ i les vileses comeses contra els propis, i contra Catalunya. La nostra gent el veu com un més de la colla, domina els ressorts psíquics del català i coneix profundament el nostre tarannà. Te notícia sobrera dels defectes i virtuts del nostre Poble, i no per haver tingut precisament de llibre de capçalera “Notícia de Catalunya “.
El mal més gran, amb diferència, que ha fet a Catalunya és molt difícil de copsar. Només “l’agut psicòleg Muñoz Espinalt “- tal i com el qualifica el lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta- podía adonar-se’n. Consisteix en fomentar els defectes dels catalans – complex E. E. ( estat espanyol ), moral de derrota, esclavitud mental, etc.
– , i no potenciar cap ni una de les nostres virtuts – tenacitat, voluntat d’establir-se, plantar cara, dir les coses pel seu nom, etc.-
El Pare Carbassot és l’anti-model català per excel·lència. És tan esclau
–encara que porti cadenes d’or- que, fins i tot va afirmar ostentosament que quan se li acabava la paciència, n’anava a comprar a la botiga. Fer dels catalans “pujolets” era assegurar, “per secula seculorum” la submissió de Catalunya. Per cert, hi havia col·laboradors seus que l’imitaven, fins i tot, en la gesticulació; en aquest sentit el ridícul Antoni Comas arribava a uns extrems de vergonya aliena. Pujol en fi, és el perfecte i enyorat (pels espanyols més llestos) virrei-titella del “imperio”. La devoció que sent pel borbó és digna d’estudi. Mantenia la colònia catalana assossegada i conformada. És el gran anestesista de Catalunya.
Mestre i deixeble també s’assemblen en la poca fe col·lectiva en Catalunya. No la volen alliberar. No la volen fer rica i plena com diu l’himne. No senten la vexació de la Pàtria. Per ells Catalunya és l’objecte i no el subjecte. És el mitjà per projectar-se i glorificar-se. De fet son un mer personalisme. Vicens Vives era vicensvivista. Jordi Pujol és un pujolista trufat de vicensvivisme.
Antoni Gomis
2 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)
En veient junts a juan antonio samaranch i a Jordi Pujol, justament el dia abans que el segon, neguitejat pels taxistes de madrid, ens exhortés –com els capellans d’abans des de la trona - a ser “consistents”, hom es pregunta: què deuen tenir en comú un renegat anticatalà, altament compromès amb la dictadura terrorista espanyola i el Pare Carbassot ?, què els uneix a aquesta estranya – o no tant - parella ? Parafrasejant un refrany espanyol ho podem concloure així : Déu els cria i la “ unidad de españa “ els ajunta. Tant se val que mentre Pujol era a la presó, l’altre fos un “jerarca “ franquista ; lo important és que la “sagrada unidad del chollo en lo universal “ s’eternitzi.
De fet això no és cap novetat, em pot indicar algú. Certament, i més tenint en compte que ja fa uns 50 anys, Jordi Pujol, Jaume Vicens Vives i, l’aleshores ministre de la dictatura sanguinària espanyola, florentino pérez embid –el de la “europeización de los medios y españolización de los fines”-, es van reunir, om a mínim, una vegada. Esperem que el Pare Carbassot, en les seves anunciades memòries, ens detalli fil per randa el contingut de la trobada.
O encara no toca?.
Aquesta quimera de la “ españolización de los fines “ el vicensvivisme, amb Pujol al capdavant, l’ha treballat a fons. Fins podríem preguntar-nos:
hi ha quelcom que els hagi comportat tant d’esforç ? Voleu dir que s’han dedicat seriosament a alguna altra cosa, que no fos impedir la Independència de Catalunya?
En aquest sentit el Pare Carbassot ha brillat molt per damunt de tots els altres. Des de permetre, callant vilment, que el Cappare de l’independentisme modern Josep M. Batista i Roca fos acusat de terrorista per les rates de claveguera del “imperio”, fins a criar i fomentar aventurers, farsants i falsos líders independentistes; passant per ocultar i silenciar, d’una banda, i coadjuvar a calumniar de l’altra, al ferm patriota i lloctinent de Batista i Roca al Consell Nacional Català, Carles M. Espinalt.
Però nosaltres els espinaltians, prenguin-ne bona nota Sr. Pujol i companyia, amb molta honra de fer-nos “pesats”, i fins i tot insofribles, no deixarem de complir el mandat que en el llit de mort, a l’agost del 1978, Batista i Roca li llegà a Muñoz Espinalt : “ Mentre vagin fent la viu viu, però no posin en perill la pervivència de Catalunya, deixeu-los fer. Però quan veieu en perill la supervivència de Catalunya, arremeteu fortament contra ells”.
No pararem fins que el vicensvivisme a Catalunya, només sigui un mal record d’ una època funesta i nefasta, amarada d’un cretinisme asfixiant i sectari.
No permetrem, de cap manera, que aconsegueixi el seu veritable objectiu:
la “españolización de los fines “.
Pujol i el vicensvivisme en general han fracassat en tot : No han aconseguit democratitzar i civilitzar “l’imperio”. I això que el Pare Carbassot fins i tot els renyava. Ho recordeu ?: “Son una colla de ximples !”, doncs posaven en perill, segons ell, la “estabilidad” del “chollo en lo universal”. Que pretensiós i cretí!.
Es va anar embalant fins creure’s un veritable transformador de la mentalitat dels “pares del “imperio”. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Quin desconeixement més gran, tot i haver-los patit, de lo que és un espanyol
d’ofici! Ja dèiem, discurs amunt, - i dispenseu l’auto-referència - que el vicensvivisme no sap amb qui se les heu. No han descolonitzat Catalunya “encaixant-la”(?) a espanya. No han pogut evitar, ans al contrari, que ens deixin de robar, de maltractar i d’odiar.
Això si: gairebé han desmantellat el teixit socio-econòmic genuïnament català. Pagesia, pesca, ramaderia, artesans i menestrals de tota mena, petita i mitjana empresa, familiar o no, etc. I han triomfat – de moment- quasi del tot, en l’assumpció i abandonament respectius, per part de moltíssims catalans, del verb espanyol “colocarse” i del verb català establir-se; que per si sols ja son tot un tractat de psicologia col·lectiva diferencial. Com deia el professor Muñoz Espinalt els pitjors barbarismes no son els lingüístics, sinó els mentals.
Però no hi ha res que amb enfortiment caracterològic, mitjançant la Psicoestètica, no es pugui refer. I més tenint en compte, i a favor, la sentència del genial Francesc Pujols: “ El Pensament Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; que el professor Muñoz Espinalt, com a cobrament de la conferència que donà a Figueres l’any 1982, “ Pujols arquetipus de
Dalí “, féu posar en marbre perquè quedés immortalitzada, al peu del monument que Salvador Dalí erigí al “geni de la filosofia catalana”.
Antoni Gomis
16 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En veient junts a juan antonio samaranch i a Jordi Pujol, justament el dia abans que el segon, neguitejat pels taxistes de madrid, ens exhortés –com els capellans d’abans des de la trona - a ser “consistents”, hom es pregunta: què deuen tenir en comú un renegat anticatalà, altament compromès amb la dictadura terrorista espanyola i el Pare Carbassot ?, què els uneix a aquesta estranya – o no tant - parella ? Parafrasejant un refrany espanyol ho podem concloure així : Déu els cria i la “ unidad de españa “ els ajunta. Tant se val que mentre Pujol era a la presó, l’altre fos un “jerarca “ franquista ; lo important és que la “sagrada unidad del chollo en lo universal “ s’eternitzi.
De fet això no és cap novetat, em pot indicar algú. Certament, i més tenint en compte que ja fa uns 50 anys, Jordi Pujol, Jaume Vicens Vives i, l’aleshores ministre de la dictatura sanguinària espanyola, florentino pérez embid –el de la “europeización de los medios y españolización de los fines”-, es van reunir, om a mínim, una vegada. Esperem que el Pare Carbassot, en les seves anunciades memòries, ens detalli fil per randa el contingut de la trobada.
O encara no toca?.
Aquesta quimera de la “ españolización de los fines “ el vicensvivisme, amb Pujol al capdavant, l’ha treballat a fons. Fins podríem preguntar-nos:
hi ha quelcom que els hagi comportat tant d’esforç ? Voleu dir que s’han dedicat seriosament a alguna altra cosa, que no fos impedir la Independència de Catalunya?
En aquest sentit el Pare Carbassot ha brillat molt per damunt de tots els altres. Des de permetre, callant vilment, que el Cappare de l’independentisme modern Josep M. Batista i Roca fos acusat de terrorista per les rates de claveguera del “imperio”, fins a criar i fomentar aventurers, farsants i falsos líders independentistes; passant per ocultar i silenciar, d’una banda, i coadjuvar a calumniar de l’altra, al ferm patriota i lloctinent de Batista i Roca al Consell Nacional Català, Carles M. Espinalt.
Però nosaltres els espinaltians, prenguin-ne bona nota Sr. Pujol i companyia, amb molta honra de fer-nos “pesats”, i fins i tot insofribles, no deixarem de complir el mandat que en el llit de mort, a l’agost del 1978, Batista i Roca li llegà a Muñoz Espinalt : “ Mentre vagin fent la viu viu, però no posin en perill la pervivència de Catalunya, deixeu-los fer. Però quan veieu en perill la supervivència de Catalunya, arremeteu fortament contra ells”.
No pararem fins que el vicensvivisme a Catalunya, només sigui un mal record d’ una època funesta i nefasta, amarada d’un cretinisme asfixiant i sectari.
No permetrem, de cap manera, que aconsegueixi el seu veritable objectiu:
la “españolización de los fines “.
Pujol i el vicensvivisme en general han fracassat en tot : No han aconseguit democratitzar i civilitzar “l’imperio”. I això que el Pare Carbassot fins i tot els renyava. Ho recordeu ?: “Son una colla de ximples !”, doncs posaven en perill, segons ell, la “estabilidad” del “chollo en lo universal”. Que pretensiós i cretí!.
Es va anar embalant fins creure’s un veritable transformador de la mentalitat dels “pares del “imperio”. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Quin desconeixement més gran, tot i haver-los patit, de lo que és un espanyol
d’ofici! Ja dèiem, discurs amunt, - i dispenseu l’auto-referència - que el vicensvivisme no sap amb qui se les heu. No han descolonitzat Catalunya “encaixant-la”(?) a espanya. No han pogut evitar, ans al contrari, que ens deixin de robar, de maltractar i d’odiar.
Això si: gairebé han desmantellat el teixit socio-econòmic genuïnament català. Pagesia, pesca, ramaderia, artesans i menestrals de tota mena, petita i mitjana empresa, familiar o no, etc. I han triomfat – de moment- quasi del tot, en l’assumpció i abandonament respectius, per part de moltíssims catalans, del verb espanyol “colocarse” i del verb català establir-se; que per si sols ja son tot un tractat de psicologia col·lectiva diferencial. Com deia el professor Muñoz Espinalt els pitjors barbarismes no son els lingüístics, sinó els mentals.
Però no hi ha res que amb enfortiment caracterològic, mitjançant la Psicoestètica, no es pugui refer. I més tenint en compte, i a favor, la sentència del genial Francesc Pujols: “ El Pensament Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; que el professor Muñoz Espinalt, com a cobrament de la conferència que donà a Figueres l’any 1982, “ Pujols arquetipus de
Dalí “, féu posar en marbre perquè quedés immortalitzada, al peu del monument que Salvador Dalí erigí al “geni de la filosofia catalana”.
Antoni Gomis
16 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
ESSENCIALISME ÉS IDENTITAT
ESSENCIALISME ÉS IDENTITAT
Ja fa uns 25 anys, des de que es va perpetrar la “ley organica de armonización del proceso autonómico”, la famosa “LOAPA” (un dels fruits amargants del 23-F), que bescantar i menysprear la Catalanitat, forma part del decàleg del bon progrespanyolista. Que si la “cultureta”, que si la “cultura de barretina”, que si “folclòrica i d’espardenya”, etc... Tots aquests qualificatius degradants, es van esbombar a través dels mitjans de manipulació del progrespanyolisme (“el periodico”, “el pais”, “cadena ser”, etc...), en temps del pujolisme.
Ara que el progrespanyolisme, gràcies al pseudoindependentisme, ja gairebé ocupa tots els espais de poder delegat a Catalunya, s’han empescat eufemismes igualment denigradors, però edulcorats i acadèmics; altrament el pseudoindependentisme quedaria completament amb el cul enlaire.
La cançó de l’enfadós actual és: “Que si mirar el passat és decadent ( no més mirar el passat de Catalunya, esclar; el d’espanya i frança no), que si vetllar per Catalunya és “mirar-se el melic”, que si (i ací tenim la paraula màgica, la gran troballa) l’”essencialisme no va enlloc”, etc, etc....
Qué vol dir essència?: Ve d’ésser. Per tant, etimològicament parlant, voler ésser no va enlloc? Si agafem el diccionari Fabra diu: “Allò que per una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable; el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa”. Exacte! Si Catalunya perd la Llengua, Cultura, Usos i Costums, Dret Civil i l’Esperit (veieu el llibre que tant bé el retrata: “L’Esperit de Catalunya”, del metge i patriota català, mundialment reconegut i que tants milers de vides va salvar a la II Guerra Mundial, Josep Trueta), què li queda?.
El més curiós i paradoxal del cas, és que no diuen mai res del fanatisme i de l’integrisme espanyol (qualificar-lo d’essencialisme seria massa acadèmic per a descriure quelcom tant rònec i ple d’engrut). Per exemple: No critiquen mai la conferència episcopal espanyola, que encara està en plena “cruzada” fins al punt d’anomenar la “unidad de españa”, “sagrada”. Com és que no carreguen contra aquesta caverna integrista preconciliar, trufada d’aires inquisitorials? No més cal veure i sentir el seu “quefe” rouco varela, que sembla talment la reencarnació de “fray tomás de torquemada”.
Heu vist la caspa i la pudor de resclosit, que destil·len des d’alguns programes de televisió tan publica com privada, els espanyols, sense que això es mereixi cap mena de crítica per part dels nostres “progres” i “pseudos”?.
De fet, això no pot ser titllat d’essencialisme. No seria correcte emprar una paraula tant culta, per a descriure aitals manifestacions de trogloditisme en ple segle XXI.
I ara els francesos: Heu estat mai a frança el 14 de juliol ?. En qualsevol poble veureu el que és, no l’essencialisme, si no un pur espectacle grotesc, xaró i força ridícul per a celebrar la revolució francesa. De fet, el que més els caracteritza, és la gran barra que tenen; doncs després del gran acte de covardia, que van cometre el maig-juny de 1940, encara parlen de “grandeur”. Això no és essencialisme. És pura bogeria imperial,tronada i demodé, que no provoca cap mena d’estímul negatiu, als nostres afrancesats progrespanyolistes i pseudoindependentistes.
És molt injust i pervers, titllar de decadent i d´estèril l’ àrdua i feixuga lluita per a salvar i mantenir la Identitat Catalana. És intolerable i propi de miserables que, amb l’eufemisme “essencialisme”, o amb parides de l’estil “patriotisme social” , es vulgui laminar i erosionar la Catalanitat. Però, no ens deixarem afectar ni desmoralitzar per aquests brams d’ase. I qu’em perdonin els rucs! Si monstres sanguinaris no van poder acabar amb la Llengua,Cultura i Nació Catalanes; aquesta caterva de pretensiosos i titelles col·laboracionistes, creuen que ho faran?
I si ens mantenim ferms, a més a més, els nouvinguts s’incorporaran amb orgull i satisfacció a la nostra Pàtria. No solament es faran del Barça, com ara; si no que també defensaran i lluitaran per Catalunya. Integrar els immigrats, exigeix tenir una estructura Nacional sòlida. Altrament, on s’integrarien? Quins referents de Catalanitat tindrien? Com seriem seductors per a anostrar-los, si ens desnaturalitzéssim i perdéssim les nostres arrels? Que ja no se’n recorden, del missatge del progressista (aquest sí) Raimon, quan cantava allò de: “Qui perd els orígens, perd l’identitat”.
No cal que s’hi esforcin. Catalunya, com deia Gaziel, te 7 vides com els gats. És tan gran la força tel·lúrica d’aquesta Terra, que sembla cosa de “màgia”. Quan la majoria dels nostres compatriotes, desgraciadament avui per avui; no estan, el que en podríem dir, en plena motivació per a la lluita Nacional, veiem amb esperança com gent vinguda d’ Extrem Orient, d’Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica i de la resta d’Europa, abracen la Catalanitat. Per tant, encara que molts de vosaltres esteu aclaparats i decebuts, per les moltes traïcions dels que us crèieu que ens defensaven, i proclamaven tenir admirables objectius en el seu horitzó; deixeu-vos de lamentacions, i molt menys d’abandonar la lluita. Perquè està ben clar que no hi ha res perdut, ans al contrari, i com molt bé deia el poeta: “Tot esta per fer, i tot és possible”.
Antoni Gomis
2 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Ja fa uns 25 anys, des de que es va perpetrar la “ley organica de armonización del proceso autonómico”, la famosa “LOAPA” (un dels fruits amargants del 23-F), que bescantar i menysprear la Catalanitat, forma part del decàleg del bon progrespanyolista. Que si la “cultureta”, que si la “cultura de barretina”, que si “folclòrica i d’espardenya”, etc... Tots aquests qualificatius degradants, es van esbombar a través dels mitjans de manipulació del progrespanyolisme (“el periodico”, “el pais”, “cadena ser”, etc...), en temps del pujolisme.
Ara que el progrespanyolisme, gràcies al pseudoindependentisme, ja gairebé ocupa tots els espais de poder delegat a Catalunya, s’han empescat eufemismes igualment denigradors, però edulcorats i acadèmics; altrament el pseudoindependentisme quedaria completament amb el cul enlaire.
La cançó de l’enfadós actual és: “Que si mirar el passat és decadent ( no més mirar el passat de Catalunya, esclar; el d’espanya i frança no), que si vetllar per Catalunya és “mirar-se el melic”, que si (i ací tenim la paraula màgica, la gran troballa) l’”essencialisme no va enlloc”, etc, etc....
Qué vol dir essència?: Ve d’ésser. Per tant, etimològicament parlant, voler ésser no va enlloc? Si agafem el diccionari Fabra diu: “Allò que per una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable; el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa”. Exacte! Si Catalunya perd la Llengua, Cultura, Usos i Costums, Dret Civil i l’Esperit (veieu el llibre que tant bé el retrata: “L’Esperit de Catalunya”, del metge i patriota català, mundialment reconegut i que tants milers de vides va salvar a la II Guerra Mundial, Josep Trueta), què li queda?.
El més curiós i paradoxal del cas, és que no diuen mai res del fanatisme i de l’integrisme espanyol (qualificar-lo d’essencialisme seria massa acadèmic per a descriure quelcom tant rònec i ple d’engrut). Per exemple: No critiquen mai la conferència episcopal espanyola, que encara està en plena “cruzada” fins al punt d’anomenar la “unidad de españa”, “sagrada”. Com és que no carreguen contra aquesta caverna integrista preconciliar, trufada d’aires inquisitorials? No més cal veure i sentir el seu “quefe” rouco varela, que sembla talment la reencarnació de “fray tomás de torquemada”.
Heu vist la caspa i la pudor de resclosit, que destil·len des d’alguns programes de televisió tan publica com privada, els espanyols, sense que això es mereixi cap mena de crítica per part dels nostres “progres” i “pseudos”?.
De fet, això no pot ser titllat d’essencialisme. No seria correcte emprar una paraula tant culta, per a descriure aitals manifestacions de trogloditisme en ple segle XXI.
I ara els francesos: Heu estat mai a frança el 14 de juliol ?. En qualsevol poble veureu el que és, no l’essencialisme, si no un pur espectacle grotesc, xaró i força ridícul per a celebrar la revolució francesa. De fet, el que més els caracteritza, és la gran barra que tenen; doncs després del gran acte de covardia, que van cometre el maig-juny de 1940, encara parlen de “grandeur”. Això no és essencialisme. És pura bogeria imperial,tronada i demodé, que no provoca cap mena d’estímul negatiu, als nostres afrancesats progrespanyolistes i pseudoindependentistes.
És molt injust i pervers, titllar de decadent i d´estèril l’ àrdua i feixuga lluita per a salvar i mantenir la Identitat Catalana. És intolerable i propi de miserables que, amb l’eufemisme “essencialisme”, o amb parides de l’estil “patriotisme social” , es vulgui laminar i erosionar la Catalanitat. Però, no ens deixarem afectar ni desmoralitzar per aquests brams d’ase. I qu’em perdonin els rucs! Si monstres sanguinaris no van poder acabar amb la Llengua,Cultura i Nació Catalanes; aquesta caterva de pretensiosos i titelles col·laboracionistes, creuen que ho faran?
I si ens mantenim ferms, a més a més, els nouvinguts s’incorporaran amb orgull i satisfacció a la nostra Pàtria. No solament es faran del Barça, com ara; si no que també defensaran i lluitaran per Catalunya. Integrar els immigrats, exigeix tenir una estructura Nacional sòlida. Altrament, on s’integrarien? Quins referents de Catalanitat tindrien? Com seriem seductors per a anostrar-los, si ens desnaturalitzéssim i perdéssim les nostres arrels? Que ja no se’n recorden, del missatge del progressista (aquest sí) Raimon, quan cantava allò de: “Qui perd els orígens, perd l’identitat”.
No cal que s’hi esforcin. Catalunya, com deia Gaziel, te 7 vides com els gats. És tan gran la força tel·lúrica d’aquesta Terra, que sembla cosa de “màgia”. Quan la majoria dels nostres compatriotes, desgraciadament avui per avui; no estan, el que en podríem dir, en plena motivació per a la lluita Nacional, veiem amb esperança com gent vinguda d’ Extrem Orient, d’Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica i de la resta d’Europa, abracen la Catalanitat. Per tant, encara que molts de vosaltres esteu aclaparats i decebuts, per les moltes traïcions dels que us crèieu que ens defensaven, i proclamaven tenir admirables objectius en el seu horitzó; deixeu-vos de lamentacions, i molt menys d’abandonar la lluita. Perquè està ben clar que no hi ha res perdut, ans al contrari, i com molt bé deia el poeta: “Tot esta per fer, i tot és possible”.
Antoni Gomis
2 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS
EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS
François-Marie Arouet VOLTAIRE (1694-1778), gran pensador francès, té un llibre molt important intitulat: “El segle de Lluís XIV” (1751), en el qual diu el següent: “Catalunya pot passar de l’univers sencer, però els seus veïns no poden viure sense ella”. Vet-ho ací la clau de moltes coses. L’afany de saquejar Catalunya és insaciable. Si no ho aturem, no pararàn fins veure’ns ben escanyats.
L’any 2005 l’espoli fiscal (diferència entre el que Catalunya paga a espanya, i el que rep en forma d’inversions, subvencions i prestacions) va ultrapassar els 15.000 milions d’euros (2 bilions i mig de pessetes). Això representa més de 40 milions d’euros diaris (6655,2 milions de pessetes), que es el que val, aproximadament, un hospital comarcal; l’hospital regional projectat recentment a Reus, en costa uns 73 milions (12.145,74 milions de pessetes). Es a dir, espanya ens va robar cada dia de l’any passat un hospital comarcal ben equipat i una mica més. Els experts ja calculen que, enguany, l’espoli fiscal, sobrepassarà els 16.000 milions d’euros (2 bilions 662,080 milions de pessetes). I l’any 2007 augmentarà sensiblement, per la senzilla raó que Europa tancarà parcialment l’aixeta, del bilió de pessetes anual que ha concedit durant 20 anys (1986-2006), a l’estat espanyol.
I això no s’acaba aquí. Pot ser perquè el robatori fiscal és tant immens, ningú, excepte Francesc Sanuy, i no més parcialment, parla de l’altre espoli: El que anomenarem oligàrquic. Per exemple: Inversions de “La Caixa” en terres espanyoles i sud-americanes – deu ser perquè no més parlen espanyol- amb els recursos dels catalans. No solament dels que tenen compte a l’”entitat estelada”, si no també dels que passem pels seus “burots” de peatge, i som clients-captius d’ells, en bens bàsics com l’aigua, el gas, etc. D’aquest robatori a l’engròs n’hi ha moltes altres mostres: Obres públiques i civils fetes a Catalunya per empreses propietat d’una oligarquia, que no farà revertir ni invertirà cap cèntim d’euro dels seus beneficis, a la nostra Nació. Quin set-ciències va ser el que va inventar, allò que els “progres” reciten com un mantra: “ el diner no te pàtria”? I tant que en té! La patria del diner és aquélla que rep els beneficis dels robatoris i de les inversions (com la cova d’Alí Babà) Es a dir, en el nostre cas, la cova de lladres instal·lada a la capital de l’”imperio”; des d’on distribueixen el botí de la rapinya, fiscal i oligàrquica, per tot el seu territori.
Com se presenta doncs, amb aquest panorama, el futur dels nostres fills?
Com podrem ser atractius, sense infraestructures, per als inversors de fora, i també pels de dins?
Com ho farem sense un aeroport transoceànic i sense ports homologats internacionalment?
Com pot ser que encara no tinguem un veritable corredor mediterrani, que uneixi València amb Barcelona i Europa, per a poder continuar creant riquesa dins de la Nació Catalana o Països Catalans?
Com podem encarar el futur amb un transport públic que, dia si dia no, paralitza la vida activa dels catalans?
Com avançarem tecnològicament i científica, si resulta que hi ha empreses privades al món, que una sola d’elles, inverteix més en I+D (investigació i desenvolupament) que tota la nostra Nació (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) junta?
Com poden parlar de futur –de fet no en parlen seriosament- els titelles col·laboracionistes que ens representen, si el tenim tot sencer en mans de la “divina providència”?
Cal organitzar un FRONT PATRIÒTIC, per acabar amb aquesta sagnia vampiresca, que, com molt bé diu l’economista Ramon Tremosa, posa en perill el normal desenvolupament econòmic de Catalunya (Països Catalans), i, per tant, ennegreix perillosament el futur dels nostres fills.
Antoni Gomis
22 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
François-Marie Arouet VOLTAIRE (1694-1778), gran pensador francès, té un llibre molt important intitulat: “El segle de Lluís XIV” (1751), en el qual diu el següent: “Catalunya pot passar de l’univers sencer, però els seus veïns no poden viure sense ella”. Vet-ho ací la clau de moltes coses. L’afany de saquejar Catalunya és insaciable. Si no ho aturem, no pararàn fins veure’ns ben escanyats.
L’any 2005 l’espoli fiscal (diferència entre el que Catalunya paga a espanya, i el que rep en forma d’inversions, subvencions i prestacions) va ultrapassar els 15.000 milions d’euros (2 bilions i mig de pessetes). Això representa més de 40 milions d’euros diaris (6655,2 milions de pessetes), que es el que val, aproximadament, un hospital comarcal; l’hospital regional projectat recentment a Reus, en costa uns 73 milions (12.145,74 milions de pessetes). Es a dir, espanya ens va robar cada dia de l’any passat un hospital comarcal ben equipat i una mica més. Els experts ja calculen que, enguany, l’espoli fiscal, sobrepassarà els 16.000 milions d’euros (2 bilions 662,080 milions de pessetes). I l’any 2007 augmentarà sensiblement, per la senzilla raó que Europa tancarà parcialment l’aixeta, del bilió de pessetes anual que ha concedit durant 20 anys (1986-2006), a l’estat espanyol.
I això no s’acaba aquí. Pot ser perquè el robatori fiscal és tant immens, ningú, excepte Francesc Sanuy, i no més parcialment, parla de l’altre espoli: El que anomenarem oligàrquic. Per exemple: Inversions de “La Caixa” en terres espanyoles i sud-americanes – deu ser perquè no més parlen espanyol- amb els recursos dels catalans. No solament dels que tenen compte a l’”entitat estelada”, si no també dels que passem pels seus “burots” de peatge, i som clients-captius d’ells, en bens bàsics com l’aigua, el gas, etc. D’aquest robatori a l’engròs n’hi ha moltes altres mostres: Obres públiques i civils fetes a Catalunya per empreses propietat d’una oligarquia, que no farà revertir ni invertirà cap cèntim d’euro dels seus beneficis, a la nostra Nació. Quin set-ciències va ser el que va inventar, allò que els “progres” reciten com un mantra: “ el diner no te pàtria”? I tant que en té! La patria del diner és aquélla que rep els beneficis dels robatoris i de les inversions (com la cova d’Alí Babà) Es a dir, en el nostre cas, la cova de lladres instal·lada a la capital de l’”imperio”; des d’on distribueixen el botí de la rapinya, fiscal i oligàrquica, per tot el seu territori.
Com se presenta doncs, amb aquest panorama, el futur dels nostres fills?
Com podrem ser atractius, sense infraestructures, per als inversors de fora, i també pels de dins?
Com ho farem sense un aeroport transoceànic i sense ports homologats internacionalment?
Com pot ser que encara no tinguem un veritable corredor mediterrani, que uneixi València amb Barcelona i Europa, per a poder continuar creant riquesa dins de la Nació Catalana o Països Catalans?
Com podem encarar el futur amb un transport públic que, dia si dia no, paralitza la vida activa dels catalans?
Com avançarem tecnològicament i científica, si resulta que hi ha empreses privades al món, que una sola d’elles, inverteix més en I+D (investigació i desenvolupament) que tota la nostra Nació (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) junta?
Com poden parlar de futur –de fet no en parlen seriosament- els titelles col·laboracionistes que ens representen, si el tenim tot sencer en mans de la “divina providència”?
Cal organitzar un FRONT PATRIÒTIC, per acabar amb aquesta sagnia vampiresca, que, com molt bé diu l’economista Ramon Tremosa, posa en perill el normal desenvolupament econòmic de Catalunya (Països Catalans), i, per tant, ennegreix perillosament el futur dels nostres fills.
Antoni Gomis
22 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
ESTAT PROPI
ESTAT PROPI
La presa de pèl de l’”españa de las autonomías”- en realitat de la nova restauració borbònica – ha tocat fons a Catalunya. Els titelles-col·laboracionistes que escalfen butaques al Parlament del Parc de la ciutadella de Barcelona, han comès un error fatal. En posar en marxa la confecció de l’estatut-estafa, la gran dèria maragallana , no sabien – si en són de cretins ! – que això precipitaria l’evidència de la impossibilitat i de la inviabilitat de l’”encaix” de Catalunya a espanya. El “pare carbassot” Jordi Pujol, gat vell ell, ja s’ho pensava, però no s’el van escoltar i ara tenen un “problema”.
El carreró sense sortida política ni demagògica, on espanya està situant Catalunya, fa que entrem en una fase – la última de l’espanya colonitzadora, segons Josep M. Batista i Roca – apassionant i molt interessant des del punt de vista de la ciència política, i, evidentment molt engrescador i il.lusionant pels que volem constituir un Estat Propi als Països Catalans.
Molts catalans “dependentistes”, es a dir els que pateixen el complex E.E.- estat espanyol- , ja comenten que amb espanya no hi ha res a fer. Ni autonomia, ni federació, ni tan sols descentralització administrativa, com encara diuen alguns repatanis – intenteu donar-vos de baixa a Catalunya del telèfon fix que pertany al monopoli de “telefonica”, per ex., i veureu la descentralització que hi ha . Abans es podia fer fàcilment-.
Quina mena de descentralització sería, la que ni tan sols gosa qüestionar l’existència d’organismes estatals com les “diputaciones provinciales”, o els, amb el nom que vulguin, “gobiernos civiles”?
Quina classe de descentralització administrativa és aquella que quan s’”autonomitza”, s’inventa un nou càrrec repressiu com la “delegación del gobierno”?
El professor Muñoz Espinalt deia : “Quan l’”imperio” es “democratitza”, cal vigilar que no tinguis el teléfon “punxat”. Es a dir “centralitzat”.
Quin tipus de sistema descentralitzador és el que no et permet ni decidir sobre les nostres Festes ? No fa gaires anys vaig assistir a un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom , per a salvar la diada de Sant Esteve. Encara ara no està garantit si hi ha una mala coincidència de dates.
I els nostres representants – quina creu !- encara parlen de vegueríes. A més a més d’estar tarats de cretinisme polític, ens prenen per imbècils.
Totes aquestes misèries, fa 4 anys, el “pare carbassot “ les anava “trampejant”. Fins i tot podríem batejar-lo com el “Tafur del Llobregat”. Cal reconèixer la seva “habilitat” en la col·laboració inestimable i “anestesista”, en la quasi destrucció del teixit socio-econòmic català, i, per tant de l’Esperit de Catalunya. Tot per a un més gran “botí” i “engrandiment “ dels seus “amos” de l’ oligarquia espanyola. Perquè creieu que el van fer “español del ano “? Quina poca dignitat ! Després de fotre-li la Banca Catalana heretada de son pare, encara els hi fa la feina bruta.
Però ara, la mentida de l’”autonomia” ja no se la creu ningú. I l’actuació descarada dels uns passant el ribot- els “pícaros” trufats d “inquisidors”-, i la manifestació descarnada d’odi anticatalà, dels de la carcúndia cavernícola; rebutjant per Catalunya el que és bo per Andalusia, han deixat sense arguments demagògics – de polítics no n’han tingut mai- al titellam- col·laboracionista.
I de retruc està desacomplexant a molts compatriotes nostres, cap a la via independentista. Abans no s’hi negaven, però et replicaven que no era possible; palesant el 1er dels 4 punts de l’esclau de qualsevol època, sistematitzats pel professor Carles M. Espinalt: “Creure que mai podrà independitzar-se o alliberar-se”.
Per tant, a partir d’ara, tot aquell que prediqui les “bonances” de pertànyer a espanya, ja podeu convenir sense possibilitat d’error que, o és un imbècil rematat, o – molt més probable – un “mercenari de la menjadora”. És a dir, o cobra directament del “presupuesto del estado español”, o se’n beneficia.
Aquest personal aprofita el seu accés als mitjans de manipulació, per emetre esgarips histèrics contra la formació d’un Estat Propi per Catalunya. Diuen que seria contraproduent(?), que no cal (?), que d’estat com menys millor, etc. Però, curiosament, aquests pseudo-arguments i sofismes no els pronuncien mai contra l’estat espanyol o el francès. Tramposos! Son uns estómacs agraits que tenen el cul llogat
Si no és bo tenir un estat propi, com es que cap estat del món vol deixar de ser-ho? Perquè no intenten convèncer als espanyols que sense estat propi es viu millor?
Com que no ens cal un Estat Propi perquè espanya ens deixi de robar?
Qui ho diu que sense un Estat Propi tenim garantida la supervivència de la
llengua catalana?
Encara més important : Com podem assegurar i clarificar el Futur dels NOSTRES FILLS sense desempallegar-nos d’aquests dos estats predadors i genocides, que son espanya i frança ?
Com es fa Això sense poder decidir amb res important, ni ser amos de casa nostra ?
Les seves mentides i fal·làcies no podran deturar el camí cap a la configuració del nostre Estat Propi. Estat que com la nostra Nació ha d’anar de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca. Encara que com a Irlanda no es pugui constituir al mateix temps a tot el territori. El que cal es fer les coses bé, perquè per culpa nostra, no trigui més del compte.
Antoni Gomis
20 d'abril de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
La presa de pèl de l’”españa de las autonomías”- en realitat de la nova restauració borbònica – ha tocat fons a Catalunya. Els titelles-col·laboracionistes que escalfen butaques al Parlament del Parc de la ciutadella de Barcelona, han comès un error fatal. En posar en marxa la confecció de l’estatut-estafa, la gran dèria maragallana , no sabien – si en són de cretins ! – que això precipitaria l’evidència de la impossibilitat i de la inviabilitat de l’”encaix” de Catalunya a espanya. El “pare carbassot” Jordi Pujol, gat vell ell, ja s’ho pensava, però no s’el van escoltar i ara tenen un “problema”.
El carreró sense sortida política ni demagògica, on espanya està situant Catalunya, fa que entrem en una fase – la última de l’espanya colonitzadora, segons Josep M. Batista i Roca – apassionant i molt interessant des del punt de vista de la ciència política, i, evidentment molt engrescador i il.lusionant pels que volem constituir un Estat Propi als Països Catalans.
Molts catalans “dependentistes”, es a dir els que pateixen el complex E.E.- estat espanyol- , ja comenten que amb espanya no hi ha res a fer. Ni autonomia, ni federació, ni tan sols descentralització administrativa, com encara diuen alguns repatanis – intenteu donar-vos de baixa a Catalunya del telèfon fix que pertany al monopoli de “telefonica”, per ex., i veureu la descentralització que hi ha . Abans es podia fer fàcilment-.
Quina mena de descentralització sería, la que ni tan sols gosa qüestionar l’existència d’organismes estatals com les “diputaciones provinciales”, o els, amb el nom que vulguin, “gobiernos civiles”?
Quina classe de descentralització administrativa és aquella que quan s’”autonomitza”, s’inventa un nou càrrec repressiu com la “delegación del gobierno”?
El professor Muñoz Espinalt deia : “Quan l’”imperio” es “democratitza”, cal vigilar que no tinguis el teléfon “punxat”. Es a dir “centralitzat”.
Quin tipus de sistema descentralitzador és el que no et permet ni decidir sobre les nostres Festes ? No fa gaires anys vaig assistir a un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom , per a salvar la diada de Sant Esteve. Encara ara no està garantit si hi ha una mala coincidència de dates.
I els nostres representants – quina creu !- encara parlen de vegueríes. A més a més d’estar tarats de cretinisme polític, ens prenen per imbècils.
Totes aquestes misèries, fa 4 anys, el “pare carbassot “ les anava “trampejant”. Fins i tot podríem batejar-lo com el “Tafur del Llobregat”. Cal reconèixer la seva “habilitat” en la col·laboració inestimable i “anestesista”, en la quasi destrucció del teixit socio-econòmic català, i, per tant de l’Esperit de Catalunya. Tot per a un més gran “botí” i “engrandiment “ dels seus “amos” de l’ oligarquia espanyola. Perquè creieu que el van fer “español del ano “? Quina poca dignitat ! Després de fotre-li la Banca Catalana heretada de son pare, encara els hi fa la feina bruta.
Però ara, la mentida de l’”autonomia” ja no se la creu ningú. I l’actuació descarada dels uns passant el ribot- els “pícaros” trufats d “inquisidors”-, i la manifestació descarnada d’odi anticatalà, dels de la carcúndia cavernícola; rebutjant per Catalunya el que és bo per Andalusia, han deixat sense arguments demagògics – de polítics no n’han tingut mai- al titellam- col·laboracionista.
I de retruc està desacomplexant a molts compatriotes nostres, cap a la via independentista. Abans no s’hi negaven, però et replicaven que no era possible; palesant el 1er dels 4 punts de l’esclau de qualsevol època, sistematitzats pel professor Carles M. Espinalt: “Creure que mai podrà independitzar-se o alliberar-se”.
Per tant, a partir d’ara, tot aquell que prediqui les “bonances” de pertànyer a espanya, ja podeu convenir sense possibilitat d’error que, o és un imbècil rematat, o – molt més probable – un “mercenari de la menjadora”. És a dir, o cobra directament del “presupuesto del estado español”, o se’n beneficia.
Aquest personal aprofita el seu accés als mitjans de manipulació, per emetre esgarips histèrics contra la formació d’un Estat Propi per Catalunya. Diuen que seria contraproduent(?), que no cal (?), que d’estat com menys millor, etc. Però, curiosament, aquests pseudo-arguments i sofismes no els pronuncien mai contra l’estat espanyol o el francès. Tramposos! Son uns estómacs agraits que tenen el cul llogat
Si no és bo tenir un estat propi, com es que cap estat del món vol deixar de ser-ho? Perquè no intenten convèncer als espanyols que sense estat propi es viu millor?
Com que no ens cal un Estat Propi perquè espanya ens deixi de robar?
Qui ho diu que sense un Estat Propi tenim garantida la supervivència de la
llengua catalana?
Encara més important : Com podem assegurar i clarificar el Futur dels NOSTRES FILLS sense desempallegar-nos d’aquests dos estats predadors i genocides, que son espanya i frança ?
Com es fa Això sense poder decidir amb res important, ni ser amos de casa nostra ?
Les seves mentides i fal·làcies no podran deturar el camí cap a la configuració del nostre Estat Propi. Estat que com la nostra Nació ha d’anar de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca. Encara que com a Irlanda no es pugui constituir al mateix temps a tot el territori. El que cal es fer les coses bé, perquè per culpa nostra, no trigui més del compte.
Antoni Gomis
20 d'abril de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)