D’ençà que el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions de catalans favorables al nostre Estat Propi, a més de la constatació de no ser “quatre gats”, s’ha reactivat la fal·lera, tant nostra i assenyada, d’exigir la unitat d’acció independentista. ”Ens hem d’unir! Si lluitem separadament serem vençuts col·lectivament!” Són algunes de les expressions que cada dia sentim i sentirem més.
El català, si no és un eixelebrat, és molt sensible a la unitat política per raons històriques de fracassos i decepcions. Al respecte, diu Muñoz Espinalt: “Si en la vida particular el català és molt individualista, en les accions col·lectives idealitza la pinya que podem fer entre tots. Àdhuc, s’oblida del pes de les individualitats en la història d’un poble. Creiem que quanta més gent de la nostra s’hi comprometi, més assegurarem l’acció que volem emprendre cara al futur.”
Tothom té, de fet, un instint de referenciació i/o de pertinença a una comunitat nacional. I als catalans, res no ens convenç més, ni ens potencia millor la pruïja unitarista, que la teoria del gran cronista medieval i dirigent dels almogàvers, Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336 ): “E si negun me demana: < style=""> l’eiximpli de la mata de jonc >, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llebats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà”.
Tanmateix però, ara com ara, qui lligarà la mata? Qui aglutinarà, en primera instància, els dos milions de convençuts, i després la resta? Hi ha algú que ho sàpiga fer? De moment l’enemic està tranquil perquè no veu això factible. Cal col·legir que la unitat d’acció no és gens fàcil d’assolir. I més tenint en compte que els catalans, en els últims 500 anys, només ens hem unit políticament tres vegades.
1a. El 1640 –
La unitat catalana que aconseguí Pau Claris va ser tant important i perillosa pel “imperio”, que dos agents castellans l’assassinaren enverinant-lo.
2a. El 1914 amb Enric Prat de
3a. El 1931 al voltant de Francesc Macià (1859-1933). La seva aureola d’haver rebutjat de forma contundent la carrera militar espanyola, i no tant per patriotisme català sinó per un gran sentit de la justícia, quan els militars assaltaren i cremaren els locals de “
Com les fulles de l’arbre, que sense el tronc no podrien restar unides, sense direcció i superestructura humana, és a dir lideratge, no hi ha unitat.
I per a il·lustrar que no hi ha unitat possible sense un artífex que ho encarni, veiem què diu Muñoz Espinalt en el pròleg del llibre del lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta, “Retorn a Macià”:
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
19 d’octubre de 2008
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada