ESTAT PROPI. L’ESTRATÈGIA VII
Comencem a anar bé. L’Estratègia per L’ESTAT PROPI ja està agafant carta de naturalesa i, encara incipientment però de forma sostinguda, marcant la pauta i la iniciativa de la política catalana.
Ho demostra, entre altres coses, el cacicat catalanista fent sortir a escena – consigna
vaticana?- tota la tropa de reserva. Des del “Pare Josep”- Aureli Argemí, participant en un llibre intitulat “Catalunya estat de la nació”, que recorda el “debate del estado de la nación” dels espanyols, fins al fitxatge estel·lar, per part de CiU, del drapaire d’Emaús Àngel Colom i Colom - Sis Ales, amb la missió redemptora i salvadora d’ajuntar CiU i Esquerra /Esquerda. Ja hi som tots! S’ha de refer com sigui el moribund catalanisme polític, i la decadent i escrostonada Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.
Quant a l’Estratègia per L’ESTAT PROPI, dues aportacions més per anar rematant el discurs. Una pel Front Intern i l’altra pel Front Extern.
a) Per a reforçar i enriquir la lluita en el Front Intern, cal sumar-hi els “7 fronts” que el professor Muñoz Espinalt ens enumerà el dia 1 de juliol del 1990, en l’aniversari del Seminari d’Imatge Motivacional que, amb el títol: “Serà el 1992 l’any de la Independència de Catalunya ?, varem dur a terme els dies 1 i 2 de juliol de 1989.
Front en pro de la formació de nous dirigents.
Front en contra de la tergiversació de la nostra història.
Front en pro d’una revolució pedagògica i d’una ensenyança que no subestimi la cultura catalana.
Front en contra de la drogaaddicció i de la depauperació caracterològica del nostre poble.
Front en pro de la integració dels immigrats i del ferm rebuig dels colonitzadors.
Front en contra de l’imperant senequisme polític.
Front en pro de l’autèntica recuperació de Barcelona com a capital d’una Catalunya lliure.
Si algú no sap què vol dir “senequisme polític”, que llegeixi el llibre de Carles M. Espinalt “ Mite de Sèneca” (1973), inclòs en el volum “Obra Escrita”(1987).
b) Per aclarir conceptes en el Front Extern, cal tenir en compte que és preferible tenir sucursals de multinacionals americanes, alemanyes, sueques o japoneses dins del nostre territori, que sucursals dels monopolis estatals i de la oligarquia espanyola. Per 4 raons.
1era: el preu dels serveis seria més barat i molt més eficient.
2ona: el manteniment i la inversió per la millora i modernització del servei no té punt de comparació.
3era: sempre és més profitós ser client d’un proveïdor servicial que d’un incompetent.
4rta: les multinacionals - també n’hi ha de catalanes – competeixen entre elles i el client hi guanya. Els monopolis i la oligarquia es reparteixen el pastís i ens fan clients captius.
Així doncs, tots aquests que bramen contra les multinacionals, i no diuen mai res contra els nostres predadors i colonitzadors que, a més, ens menyspreen i ens odien - la banda oligàrquica espanyola -, que callin i mirin a redós seu.
Que no ho veuen que els bancs que presideixen les places i els carrers importants de les nostres viles i ciutats, són el “santander”,el “bilbao”, el “popular”, la “kk madrid” i “la caixa”?, és a dir, la oligarquia financera espanyola, usurera i escanyapobres.
No ho saben que les obres més importants que es fan a Catalunya les executen les companyies de la oligarquia espanyola – “sacyr”, “acs”, “dragados”, “fomento”, etc.-?
Volem recuperar L’Esperit Català i, per afegitó, la genuïna i singular estructura econòmica catalana. Amb el nostre Esperit restituït podem aspirar a Tot dins del concert mundial dels estats i les nacions.
I afirmo que només el Poble del Seny, i el que té el més alt sentit de la justícia i de la pau, com ja va quedar demostrat els anys 1027 i 1055 a Toluges amb les sengles assemblees de “ Pau e Treva ”, pot infondre al món occidental l’equilibri i la mesura. Però prèviament, i seguint les directrius espinaltianes de L’Estratègia per L’ESTAT PROPI, ens hem de desempallegar d’espanya i frança. Som un Poble vençut, de moment, però avançat; i sens dubte el més civilitzat del món, malgrat els barbarismes mentals producte de la colonització espanyola i francesa.
Antoni Gomis
20 d’abril de 2004
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
diumenge, 20 d’abril del 2008
diumenge, 13 d’abril del 2008
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)
D’un temps ençà,les veus més sensibles i les plomes més esmolades del patriotisme català, fan ben palès l’astorament quasi incrèdul front l’ensulsíada del catalanisme “oficial”, en totes les seves manifestacions. “Com hem pogut anar tan avall ?, encara hi podem anar més?, però què ens ha passat als catalans?”es pregunten.
L’abast del naufragi es de tal magnitud, que, fins i tot hem perdut quelcom que en 35O anys de colonització hispano-francesa, havíem mantingut inexpugnat, incòlume; l’últim baluard que un poble pot alienar: la Dignitat.
I com és que això ha passat en un període de recuperació formal d’institucions nostrades, i, sobre tot, amb eines mediàtiques tan poderoses pel redreçament nacional com tv3 i catalunya ràdio?
La raó més important que explica aquest fracàs tan estrepitós, és el seguiment a ulls clucs, indiscutit i sectari de les tesis de Jaume Vicens Vives. La immensa majoria de polítics- i no polítics- “oficials” (catalanistes i sucursalistes), son vicensvivistes. És a dir, la casta politiquera, mediàtica i sucursal-oligàrquica, ha estat omnímodament dominada pels deixebles i seguidors del “gran sofista de la clenxa blanca”.
Tot comença l’any l954 amb la publicació i esbombament, a tort i a dret, en plena dictadura terrorista espanyola – no oblidem que l’any I953 encara assassinaven catalans al Camp de la Bóta de Barcelona -, del nefast llibre “Notícia de Catalunya” de l’esmentat autor. Vicens Vives gaudia del beneplàcit del règim franquista. I aquest llibre li va anar com anell al dit per a justificar l’intent quasi reeixit de genocidi de Catalunya.
Consultem el llibre d’ Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, on al capítol “La lluita per introduir noves idees”, el professor Muñoz Espinalt diu: ”La causa feixista tenia idees molt concretes d’allò que podia permetre i d’allò que no li interessava deixar esbombar. Jutjava una obra, en primer lloc, pels antecedents polítics del autor i, després, per si estava d’acord o no amb els dogmes de la doctrina que la censura, de forma inquisitorial, imposava. Així, els llibres de pensament que, en termes generals, s’adaptaven al seu criteri, àdhuc quan l’autor no era ben bé de l’olla, podien acabar fent-los el joc. El llibre “Notícia de Catalunya” va patir d’aquest mal. Presenta el català com un home que va del seny a la rauxa – i, naturalment, a un arrauxat sempre sembla justificable que se’l privi de llibertat-. Dibuixa la nostra gent amb una predisposició a un pactisme que, de tan transigir i tenir paciència, els despersonalitza. Situa Catalunya en la posició d’un poble de pas, sense veure que tots els pobles són de pas i tots els pobles són un racó de món, simultàniament. Ara bé, tan bon punt ens etiqueta com un poble de pas, aquí ja sembla que tothom pot anar i venir, sortir i entrar, com si fos xauxa. Més encara, com si fos la terra de tothom, quan Catalunya és la terra dels catalans i d’aquells que tenen voluntat de ser-ne o de fer-se’n, perquè prèviament han fet de Catalunya la seva Pàtria i el lloc de constant permanència.”
I més avall diu: “Jo en vaig fer una crítica a la revista catalana “ Pont Blau”, editada a Mèxic : és evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi “de la gran paradoxa” era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: “ Us queixeu que us posem una camisa de força, si sou uns orats és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia “. La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que si ens governen no és per oprimir-nos i beneficiar-se impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols – “del arrebato y la enagenación” ( Diari de Barcelona 9-4-l955 )-“, etc., etc.
Però la ratera ja estava parada, i la immensa majoria de catalanistes – el poc o nul sentit polític del colonitzat és determinant- van caure en el parany. Cal dir també que hi ajudava la moda imperant i la imatge seductora – als catalans ens perd l’estètica- de Vicens Vives. Encara avui és una mena de misteri la fascinació exercida pel personatge. Com pot ser que tothom- fins i tot els marxistes, tan pretesament “científics” ells- s’amoltonés acríticament darrera
dels cops d’efecte- era la seva especialitat, de la qual n’era un autèntic estilista- d’un fals profeta egòlatra i anticientífic. I a sobre, encara que fos inconscientment, treballava per l’enemic.
Com a prova de l’embadaliment transversal per Vicens Vives, llegirem a Josep Pla, que en el llibre “Notes per a Silvia”, escriu : “ Avui 25 d’abril de 1958, arriba al mas, a un quart d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora...Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”.
I tornant a l’actualitat, després de més de 5O anys de camins erràtics, de cerimònia de la confusió,d’ambigüitats insanes -filles del sofisma de la “gran paradoxa”- i generadores de “coitus interruptus”. De despropòsits polítics i culturals, de claudicacions “pactistes”i d’hegemonia vicensvivista, és a dir, de “falsa ruta”, el resultat és el que fatalment havia de ser: la desorientació absoluta i un fracàs còsmic. I és que el vicensvivisme, com el seu creador, no sap de què se les heu ni amb qui se les heu.
Antoni Gomis
21-setembre-2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
D’un temps ençà,les veus més sensibles i les plomes més esmolades del patriotisme català, fan ben palès l’astorament quasi incrèdul front l’ensulsíada del catalanisme “oficial”, en totes les seves manifestacions. “Com hem pogut anar tan avall ?, encara hi podem anar més?, però què ens ha passat als catalans?”es pregunten.
L’abast del naufragi es de tal magnitud, que, fins i tot hem perdut quelcom que en 35O anys de colonització hispano-francesa, havíem mantingut inexpugnat, incòlume; l’últim baluard que un poble pot alienar: la Dignitat.
I com és que això ha passat en un període de recuperació formal d’institucions nostrades, i, sobre tot, amb eines mediàtiques tan poderoses pel redreçament nacional com tv3 i catalunya ràdio?
La raó més important que explica aquest fracàs tan estrepitós, és el seguiment a ulls clucs, indiscutit i sectari de les tesis de Jaume Vicens Vives. La immensa majoria de polítics- i no polítics- “oficials” (catalanistes i sucursalistes), son vicensvivistes. És a dir, la casta politiquera, mediàtica i sucursal-oligàrquica, ha estat omnímodament dominada pels deixebles i seguidors del “gran sofista de la clenxa blanca”.
Tot comença l’any l954 amb la publicació i esbombament, a tort i a dret, en plena dictadura terrorista espanyola – no oblidem que l’any I953 encara assassinaven catalans al Camp de la Bóta de Barcelona -, del nefast llibre “Notícia de Catalunya” de l’esmentat autor. Vicens Vives gaudia del beneplàcit del règim franquista. I aquest llibre li va anar com anell al dit per a justificar l’intent quasi reeixit de genocidi de Catalunya.
Consultem el llibre d’ Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, on al capítol “La lluita per introduir noves idees”, el professor Muñoz Espinalt diu: ”La causa feixista tenia idees molt concretes d’allò que podia permetre i d’allò que no li interessava deixar esbombar. Jutjava una obra, en primer lloc, pels antecedents polítics del autor i, després, per si estava d’acord o no amb els dogmes de la doctrina que la censura, de forma inquisitorial, imposava. Així, els llibres de pensament que, en termes generals, s’adaptaven al seu criteri, àdhuc quan l’autor no era ben bé de l’olla, podien acabar fent-los el joc. El llibre “Notícia de Catalunya” va patir d’aquest mal. Presenta el català com un home que va del seny a la rauxa – i, naturalment, a un arrauxat sempre sembla justificable que se’l privi de llibertat-. Dibuixa la nostra gent amb una predisposició a un pactisme que, de tan transigir i tenir paciència, els despersonalitza. Situa Catalunya en la posició d’un poble de pas, sense veure que tots els pobles són de pas i tots els pobles són un racó de món, simultàniament. Ara bé, tan bon punt ens etiqueta com un poble de pas, aquí ja sembla que tothom pot anar i venir, sortir i entrar, com si fos xauxa. Més encara, com si fos la terra de tothom, quan Catalunya és la terra dels catalans i d’aquells que tenen voluntat de ser-ne o de fer-se’n, perquè prèviament han fet de Catalunya la seva Pàtria i el lloc de constant permanència.”
I més avall diu: “Jo en vaig fer una crítica a la revista catalana “ Pont Blau”, editada a Mèxic : és evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi “de la gran paradoxa” era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: “ Us queixeu que us posem una camisa de força, si sou uns orats és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia “. La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que si ens governen no és per oprimir-nos i beneficiar-se impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols – “del arrebato y la enagenación” ( Diari de Barcelona 9-4-l955 )-“, etc., etc.
Però la ratera ja estava parada, i la immensa majoria de catalanistes – el poc o nul sentit polític del colonitzat és determinant- van caure en el parany. Cal dir també que hi ajudava la moda imperant i la imatge seductora – als catalans ens perd l’estètica- de Vicens Vives. Encara avui és una mena de misteri la fascinació exercida pel personatge. Com pot ser que tothom- fins i tot els marxistes, tan pretesament “científics” ells- s’amoltonés acríticament darrera
dels cops d’efecte- era la seva especialitat, de la qual n’era un autèntic estilista- d’un fals profeta egòlatra i anticientífic. I a sobre, encara que fos inconscientment, treballava per l’enemic.
Com a prova de l’embadaliment transversal per Vicens Vives, llegirem a Josep Pla, que en el llibre “Notes per a Silvia”, escriu : “ Avui 25 d’abril de 1958, arriba al mas, a un quart d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora...Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”.
I tornant a l’actualitat, després de més de 5O anys de camins erràtics, de cerimònia de la confusió,d’ambigüitats insanes -filles del sofisma de la “gran paradoxa”- i generadores de “coitus interruptus”. De despropòsits polítics i culturals, de claudicacions “pactistes”i d’hegemonia vicensvivista, és a dir, de “falsa ruta”, el resultat és el que fatalment havia de ser: la desorientació absoluta i un fracàs còsmic. I és que el vicensvivisme, com el seu creador, no sap de què se les heu ni amb qui se les heu.
Antoni Gomis
21-setembre-2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)
Com voleu que sàpiga de que se les heu la doctrina vicensvivista, si quan no està completament allunyada de l’Esperit Català, n’és contrària?
Com es pot pretendre interpretar la idiosincràsia de Catalunya, obviant i desconsiderant els principis rectors que la informen?
A tall d’exemple parlarem del Seny. De forma sintetitzada i precisa, podem definir-lo així : Seny és no estirar més el braç que la màniga. Si en voleu tot un tractat llegiu el llibre de Carles M. Espinalt : “Seny no és timidesa”. En canvi , el concepte vicensvivista – pura falòrnia- del Seny, confon el no estirar més el braç que la màniga amb tenir el braç paralitzat. És com allò del “pactisme”. Com es pot qualificar així quelcom que no és res més que pura esclavitud mental ? No existeix el “pactisme”. És un truc retòric del “mag” dels cops d’efecte. Existeix el pacte, que sempre es fa entre iguals. És de forassenyats voler pactar amb desigualtat de condicions.
En el ja citat llibre de les “Converses” diu al respecte el professor Muñoz Espinalt :
“Era tan peregrí el concepte que Vicens Vives tenia de la nostra terra que, jo li havia sentit a dir, i no en tergiverso ni un sol mot, que Catalunya havia de civilitzar Espanya i que Espanya ens havia d’enviar guàrdies civils per mantenir l’ordre públic a Catalunya. Anota’t una frase típica del llibre “Notícia de Catalunya”: “Com tots els pobles de passadís els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. Si l’analitzes bé, veuràs que en ella tot es supedita al cop d’efecte. Amb suficiència Vicens Vives afirmava: “Catalunya és un poble de pagesos”. Però en el fons, els qui l’escoltaven sempre es quedaven amb el dubte de si es referia als orígens de la nostra gent o a l’aire de venir de l’hort que, molts en aquell temps, portaven escrit a la cara. Deia les coses amb molta seguretat, però semblava no venir-li d’un pam. Així, si es cert que els catalans acostumen a ser gent de paraula i amatents complidors dels pactes i compromisos que puguin contraure, és exagerat qualificar-los de pactistes com feia Vicens Vives. És una manera absurda i abusiva de simplificar una personalitat exagerant un color, d’una forma que eclipsi els altres; amb equivalències d’aquesta mena podríem arribar a la conclusió que si els catalans mengen, no hi ha cap inconvenient d’etiquetar-los de menjaires. Quan jo en certes reunions, més o menys clandestines, li havia fet la rèplica, Vicens Vives amb gest contrariat i passant-se una mà pel cap, com per assegurar-se que amb la filípica no li havia despentinat la seva blanca i ben modelada cabellera, contestava a tall de fórmula única: “Desenvoluparé millor el meu pensament en un nou llibre”. I com si res, passava a parlar d’una altra cosa”.
Ja veieu doncs la racionalitat i el rigor científic del gran “gurú” del catalanisme i sucursalisme “oficials”. I dels neutrals, si és que n’hi ha. Per cert, això de passar-se la mà per la clenxa també és un dels gestos típics de l’egòlatra.
De “neutres”- en realitat desnaturalitzats- el món intel·lectual “oficial”- que vol dir en nòmina”, o en clara situació avantatgista i de privilegi- i l’universitari docent n’està farcit. És on més han quallat les falòrnies vicensvivistes perquè allí, pràcticament, ha desaparegut l’Esperit Català. Sobre tot en la facultat d’història, on el magma sectari vicensvivista, amb els seus adalils- Josep Fontana, Enric Ucelay da Cal, etc.-al capdavant, impera i imposa la seva llei. Però que s’han cregut?, qui es pensen que són?, encara no se n’han adonat que els seus títols de llicenciats o de catedràtics estan signats pel dictador sanguinari, o pel descendent de felip V? Ara veureu quina mena d’”historiador científic”fa més de 5O anys que veneren.
Al capítol “Expressions que esclavitzen” del ja citat llibre de les “Converses”, diu el professor Muñoz Espinalt: “Així, mentre Vicens Vives blasmava els catalans d’arrauxats, per fer-los por, els asseverava com una mare reganyosa que amenaça el nen, dient-li que si hi torna altra vegada, Déu sap quins càstigs li vindran: “Sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, si no arrenquem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema”. Mira, per contrast, com parlava de l’”imperio”, en un llibre seu titulat “Mil leciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en América, las empresas(....)constituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza. En el(...)americana,mérito que jamás podrá ser borrado del acervo histórico de las glorias hispánicas.”(...) a Vicens Vives l’han volgut presentar com historiador realista i antiromàntic, que pretenia analitzar els fets de la forma més objectiva i equànime. Quan, en rigor, no passava d’ésser un masoquista que, amb severitat, escridassava la gent del propi país, per auto-emmascarar-se la vergonya d’haver hagut d’encensar els espanyols, amb una retòrica tronada”.
Però és que aquesta “retòrica tronada” i imperialista, l’empra per a lloar el genocidi més gran de la història de la humanitat. Déu n’hi do!
Així doncs, comptat i debatut, com voleu que després d’aquest flagell dels déus que suposa l’empastifada vicensvivista, en tots els fronts, el catalanisme “oficial” no estigui agonitzant ? Ja va sent hora de que desaparegui del tot per a poder fer foc nou d’una vegada.
Antoni Gomis
5 d'octubre de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Com voleu que sàpiga de que se les heu la doctrina vicensvivista, si quan no està completament allunyada de l’Esperit Català, n’és contrària?
Com es pot pretendre interpretar la idiosincràsia de Catalunya, obviant i desconsiderant els principis rectors que la informen?
A tall d’exemple parlarem del Seny. De forma sintetitzada i precisa, podem definir-lo així : Seny és no estirar més el braç que la màniga. Si en voleu tot un tractat llegiu el llibre de Carles M. Espinalt : “Seny no és timidesa”. En canvi , el concepte vicensvivista – pura falòrnia- del Seny, confon el no estirar més el braç que la màniga amb tenir el braç paralitzat. És com allò del “pactisme”. Com es pot qualificar així quelcom que no és res més que pura esclavitud mental ? No existeix el “pactisme”. És un truc retòric del “mag” dels cops d’efecte. Existeix el pacte, que sempre es fa entre iguals. És de forassenyats voler pactar amb desigualtat de condicions.
En el ja citat llibre de les “Converses” diu al respecte el professor Muñoz Espinalt :
“Era tan peregrí el concepte que Vicens Vives tenia de la nostra terra que, jo li havia sentit a dir, i no en tergiverso ni un sol mot, que Catalunya havia de civilitzar Espanya i que Espanya ens havia d’enviar guàrdies civils per mantenir l’ordre públic a Catalunya. Anota’t una frase típica del llibre “Notícia de Catalunya”: “Com tots els pobles de passadís els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. Si l’analitzes bé, veuràs que en ella tot es supedita al cop d’efecte. Amb suficiència Vicens Vives afirmava: “Catalunya és un poble de pagesos”. Però en el fons, els qui l’escoltaven sempre es quedaven amb el dubte de si es referia als orígens de la nostra gent o a l’aire de venir de l’hort que, molts en aquell temps, portaven escrit a la cara. Deia les coses amb molta seguretat, però semblava no venir-li d’un pam. Així, si es cert que els catalans acostumen a ser gent de paraula i amatents complidors dels pactes i compromisos que puguin contraure, és exagerat qualificar-los de pactistes com feia Vicens Vives. És una manera absurda i abusiva de simplificar una personalitat exagerant un color, d’una forma que eclipsi els altres; amb equivalències d’aquesta mena podríem arribar a la conclusió que si els catalans mengen, no hi ha cap inconvenient d’etiquetar-los de menjaires. Quan jo en certes reunions, més o menys clandestines, li havia fet la rèplica, Vicens Vives amb gest contrariat i passant-se una mà pel cap, com per assegurar-se que amb la filípica no li havia despentinat la seva blanca i ben modelada cabellera, contestava a tall de fórmula única: “Desenvoluparé millor el meu pensament en un nou llibre”. I com si res, passava a parlar d’una altra cosa”.
Ja veieu doncs la racionalitat i el rigor científic del gran “gurú” del catalanisme i sucursalisme “oficials”. I dels neutrals, si és que n’hi ha. Per cert, això de passar-se la mà per la clenxa també és un dels gestos típics de l’egòlatra.
De “neutres”- en realitat desnaturalitzats- el món intel·lectual “oficial”- que vol dir en nòmina”, o en clara situació avantatgista i de privilegi- i l’universitari docent n’està farcit. És on més han quallat les falòrnies vicensvivistes perquè allí, pràcticament, ha desaparegut l’Esperit Català. Sobre tot en la facultat d’història, on el magma sectari vicensvivista, amb els seus adalils- Josep Fontana, Enric Ucelay da Cal, etc.-al capdavant, impera i imposa la seva llei. Però que s’han cregut?, qui es pensen que són?, encara no se n’han adonat que els seus títols de llicenciats o de catedràtics estan signats pel dictador sanguinari, o pel descendent de felip V? Ara veureu quina mena d’”historiador científic”fa més de 5O anys que veneren.
Al capítol “Expressions que esclavitzen” del ja citat llibre de les “Converses”, diu el professor Muñoz Espinalt: “Així, mentre Vicens Vives blasmava els catalans d’arrauxats, per fer-los por, els asseverava com una mare reganyosa que amenaça el nen, dient-li que si hi torna altra vegada, Déu sap quins càstigs li vindran: “Sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, si no arrenquem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema”. Mira, per contrast, com parlava de l’”imperio”, en un llibre seu titulat “Mil leciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en América, las empresas(....)constituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza. En el(...)americana,mérito que jamás podrá ser borrado del acervo histórico de las glorias hispánicas.”(...) a Vicens Vives l’han volgut presentar com historiador realista i antiromàntic, que pretenia analitzar els fets de la forma més objectiva i equànime. Quan, en rigor, no passava d’ésser un masoquista que, amb severitat, escridassava la gent del propi país, per auto-emmascarar-se la vergonya d’haver hagut d’encensar els espanyols, amb una retòrica tronada”.
Però és que aquesta “retòrica tronada” i imperialista, l’empra per a lloar el genocidi més gran de la història de la humanitat. Déu n’hi do!
Així doncs, comptat i debatut, com voleu que després d’aquest flagell dels déus que suposa l’empastifada vicensvivista, en tots els fronts, el catalanisme “oficial” no estigui agonitzant ? Ja va sent hora de que desaparegui del tot per a poder fer foc nou d’una vegada.
Antoni Gomis
5 d'octubre de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (III)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (III)
En aquestes alçades del discurs potser algun llepafils dirà que ja n’hi ha prou d’aquest color, que això és cosa del passat , etc. No hi estic d’acord.
En primer lloc perquè la plaga vicensvivista ja fa més de 50 anys que dura, i se n’ha de parlar per denunciar-la i aturar-la d’una vegada. I a més, si els catalans hem hagut d’aguantar tants anys de discurs únic com a estratègia a seguir, permeteu-me que
– després de constatar el desastre assolit – abundem el que calgui, en la més que probable -al meu entendre- raó que l’ha fet possible.
En segon lloc per la importància i la magnitud del càncer – esperem que reversible – que ha provocat al sí del catalanisme. D’altra banda, per a poder atacar el mal, s’ha de saber ben bé d’on ve. Quina és la causa i fer-ne un diagnòstic encertat. Tal i com diuen els bons mestres d’escola, per a resoldre un problema aritmètic s’ha de plantejar bé. Si el plantejament és erroni no es pot atènyer la solució.
En tercer lloc per la immensa injustícia que representa, en aquesta pseudodemocràcia, no poder fer-li front, no ja amb les mateixes armes, ans amb una desigualtat enorme de proporcions, mitjans i recursos. Tot l’”aparatxik” del catalanisme “oficial” i del “progrespanyolisme” està controlat o al servei del vicensvivisme. Que és com dir de l’”imperio”.
I no és cosa del passat perquè el vicensvivisme és viu, i segueix corcant i destruint la Catalanitat, així com coadjuvant molt eficientment en l’espoliació i el saqueig permanent que exerceix la sangonera espanyola, a casa nostra. O no aproven i certifiquen cada any, els nostres titelles col.laboracionistes els pressupostos que ofeguen als Països Catalans?. Es va morir la cuca l’any l960, però el verí encara actua. Prou que ho han procurat i ho procuren els seus sectaris i totalitaris deixebles. Sobre tot ocultant i silenciant tot allò que no s’acomoda al seu “diktat”.
Com deia el professor Muñoz Espinalt la política és el “cafè , cafè” de la direcció humana. I, desgraciadament , al ram del titellam-col.laboracionista és on més ha incidit i s’ha escampat l’epidèmia vicensvivista. Per tant , també és on més s’ha evidenciat el gran fracàs d’aquesta doctrina.
Els dos fills polítics del guru i herald de l’”imperio” que més han excel·lit com a deixebles seus en aquest terreny son, per ordre d’importància, el Pare Carbassot – Jordi Pujol i el “ Trostki de Mollet”- Jordi Solé Tura (així el batejà el venerable i actiu patriota Joan Ballester i Canals). Tant l’un com l’altre, declarats i fervents seguidors de Vicens Vives.
En una de les moltes reunions a casa de Carles M. Espinalt, i poc després de la publicació del repugnant –per anticientífic i anticatalà– llibre del “Trostki de Mollet “, “ Catalanisme i revolució burgesa “, Ballester i Canals va profetitzar que l’”imperio “ li pagaria la factura fent-lo “menistru “.
Pel qui no l’ hagi llegit , reproduirem textualment la frase que encapçala el llibre, doncs ja és tota una declaració de principis anticatalans i anticientífics: “ La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada “.
Tal i com afirmava Muñoz. Espinalt la història del Nacionalisme Català és la història de la lluita que, amb més o menys encerts, errors, defallences i fermeses, malda tenaçment per alliberar-se dels dos estats que ens colonitzen: espanya i frança.
Val a dir també, que el llibre del “ Trostki de Mollet “ no va tenir cap problema de publicació, ni de divulgació, sobre tot entre el món universitari, en plena dècada dels seixanta; tenint en compte que l’autor, llavors, era militant de “organización comunista de españa bandera roja”. Voleu dir que era tant anticomunista com deia el dictador sanguinari ? Més aviat penso que un llibre anticatalà d’autor comunista fanàtic, els hi anava co anell al dit per a fer realitat allò tant espanyol de: “Hágase el milagro lo haga Dios o el diablo”.
Després de passar pel PSUC, on fou considerat una mena de vaca sagrada, els abandonà per a poder pixar més alt. El fitxaren com a figura estel·lar els del PSC-PSOE-GAL i el van fer “menistru “.
Com a bon esclau llepaculs dels espanyols va declarar , sense cap mena d’argumentació raonada, que la Independència de Catalunya seria una “catàstrofe”.
De fet, una petita anàlisi psicoestètica del seu rostre, amb el llavi de baix tantíssim sortit, denota un accentuat primitivisme que el priva de la racionalitat assenyada. També indica l’envejós primari, a més d’una important absència de sentit social.
És molt esfereïdor i lamentable pensar en la gran quantitat d’universitaris dels anys seixanta i setanta, que aquest autèntic impresentable va desorientar i neutralitzar.
Com a extra o propina d’agraïment pels serveis prestats a l’”imperio”, i com a colofó final a una de les derives més reaccionàries de l’actual restauració borbònica, al
“ Trostki de Mollet “ li van col·locar, amb simiesques reverències i vinclades d’esquena per part d’ell, la “ banda y el lazo de isabel II “. Ja veieu doncs la trajectòria tan
“ honorable “ d’aquell “bandera“ anticatalà, i destacat deixeble de Vicens Vives.
Ja ho diem els catalans: Els testos sempre s’assemblen a les olles.
Antoni Gomis
19 d'octubre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En aquestes alçades del discurs potser algun llepafils dirà que ja n’hi ha prou d’aquest color, que això és cosa del passat , etc. No hi estic d’acord.
En primer lloc perquè la plaga vicensvivista ja fa més de 50 anys que dura, i se n’ha de parlar per denunciar-la i aturar-la d’una vegada. I a més, si els catalans hem hagut d’aguantar tants anys de discurs únic com a estratègia a seguir, permeteu-me que
– després de constatar el desastre assolit – abundem el que calgui, en la més que probable -al meu entendre- raó que l’ha fet possible.
En segon lloc per la importància i la magnitud del càncer – esperem que reversible – que ha provocat al sí del catalanisme. D’altra banda, per a poder atacar el mal, s’ha de saber ben bé d’on ve. Quina és la causa i fer-ne un diagnòstic encertat. Tal i com diuen els bons mestres d’escola, per a resoldre un problema aritmètic s’ha de plantejar bé. Si el plantejament és erroni no es pot atènyer la solució.
En tercer lloc per la immensa injustícia que representa, en aquesta pseudodemocràcia, no poder fer-li front, no ja amb les mateixes armes, ans amb una desigualtat enorme de proporcions, mitjans i recursos. Tot l’”aparatxik” del catalanisme “oficial” i del “progrespanyolisme” està controlat o al servei del vicensvivisme. Que és com dir de l’”imperio”.
I no és cosa del passat perquè el vicensvivisme és viu, i segueix corcant i destruint la Catalanitat, així com coadjuvant molt eficientment en l’espoliació i el saqueig permanent que exerceix la sangonera espanyola, a casa nostra. O no aproven i certifiquen cada any, els nostres titelles col.laboracionistes els pressupostos que ofeguen als Països Catalans?. Es va morir la cuca l’any l960, però el verí encara actua. Prou que ho han procurat i ho procuren els seus sectaris i totalitaris deixebles. Sobre tot ocultant i silenciant tot allò que no s’acomoda al seu “diktat”.
Com deia el professor Muñoz Espinalt la política és el “cafè , cafè” de la direcció humana. I, desgraciadament , al ram del titellam-col.laboracionista és on més ha incidit i s’ha escampat l’epidèmia vicensvivista. Per tant , també és on més s’ha evidenciat el gran fracàs d’aquesta doctrina.
Els dos fills polítics del guru i herald de l’”imperio” que més han excel·lit com a deixebles seus en aquest terreny son, per ordre d’importància, el Pare Carbassot – Jordi Pujol i el “ Trostki de Mollet”- Jordi Solé Tura (així el batejà el venerable i actiu patriota Joan Ballester i Canals). Tant l’un com l’altre, declarats i fervents seguidors de Vicens Vives.
En una de les moltes reunions a casa de Carles M. Espinalt, i poc després de la publicació del repugnant –per anticientífic i anticatalà– llibre del “Trostki de Mollet “, “ Catalanisme i revolució burgesa “, Ballester i Canals va profetitzar que l’”imperio “ li pagaria la factura fent-lo “menistru “.
Pel qui no l’ hagi llegit , reproduirem textualment la frase que encapçala el llibre, doncs ja és tota una declaració de principis anticatalans i anticientífics: “ La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada “.
Tal i com afirmava Muñoz. Espinalt la història del Nacionalisme Català és la història de la lluita que, amb més o menys encerts, errors, defallences i fermeses, malda tenaçment per alliberar-se dels dos estats que ens colonitzen: espanya i frança.
Val a dir també, que el llibre del “ Trostki de Mollet “ no va tenir cap problema de publicació, ni de divulgació, sobre tot entre el món universitari, en plena dècada dels seixanta; tenint en compte que l’autor, llavors, era militant de “organización comunista de españa bandera roja”. Voleu dir que era tant anticomunista com deia el dictador sanguinari ? Més aviat penso que un llibre anticatalà d’autor comunista fanàtic, els hi anava co anell al dit per a fer realitat allò tant espanyol de: “Hágase el milagro lo haga Dios o el diablo”.
Després de passar pel PSUC, on fou considerat una mena de vaca sagrada, els abandonà per a poder pixar més alt. El fitxaren com a figura estel·lar els del PSC-PSOE-GAL i el van fer “menistru “.
Com a bon esclau llepaculs dels espanyols va declarar , sense cap mena d’argumentació raonada, que la Independència de Catalunya seria una “catàstrofe”.
De fet, una petita anàlisi psicoestètica del seu rostre, amb el llavi de baix tantíssim sortit, denota un accentuat primitivisme que el priva de la racionalitat assenyada. També indica l’envejós primari, a més d’una important absència de sentit social.
És molt esfereïdor i lamentable pensar en la gran quantitat d’universitaris dels anys seixanta i setanta, que aquest autèntic impresentable va desorientar i neutralitzar.
Com a extra o propina d’agraïment pels serveis prestats a l’”imperio”, i com a colofó final a una de les derives més reaccionàries de l’actual restauració borbònica, al
“ Trostki de Mollet “ li van col·locar, amb simiesques reverències i vinclades d’esquena per part d’ell, la “ banda y el lazo de isabel II “. Ja veieu doncs la trajectòria tan
“ honorable “ d’aquell “bandera“ anticatalà, i destacat deixeble de Vicens Vives.
Ja ho diem els catalans: Els testos sempre s’assemblen a les olles.
Antoni Gomis
19 d'octubre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)
En el llibre de Jordi Pujol “ Una política per Catalunya “-1976-, l’ autor s’autoproclama el “ pal de paller “. Tot i que la determinació del personatge és lloable, el Pare Carbassot ens demostra clarament que als catalans no ens té per res. O com a molt som la palla. No és una metàfora desafortunada, és una afirmació “ freudiana “. De fet és una de les característiques rellevants del més avantatjat dels deixebles de Vicens Vives. En això sembla gairebé un clon del seu mestre.
Abundant en la comparació entre ambdós “homenots”, tal i com diría l’espia que tenia fred, reportarem les paraules de Carles M. Espinalt : “ A l’entorn del concepte “pactisme” Vicens Vives es va anar embalant de tal manera que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l’any l954, en un moment determinat afirma : “ Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu “. Quan va publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al l960, s’havia entusiasmat tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta figura, n’hi posà una altra que diu : “Durant els segles XVI i XVII el pactisme fou l’ossada del constitucionalisme català.” La lleugeresa del historiador queda ben retratada “.
Que el pactisme no existeix ho palesa, entre altres coses, el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra – 1932 -, on els mots pactisme i pactista no hi són; en canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana – 1977 -, feta pel vicensvivisme, si.
Jordi Pujol encara va superar al seu pare polític. En el llibre “ Els joves de Catalunya “ el Pare Carbassot afirma : “Tinc una fe congènita en Catalunya, perquè és un país sòlid. Fa més de 1200 anys que es va formar “. Doncs bé, quan va arribar el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, l’any l988 – el Comte Borrell II l’assolí “ de facto “ el 988 –, Pujol i Soley va eliminar la paraula Independència de la celebració, tot tergiversant i retardant el naixement de Catalunya en més de 200 anys, perquè els colonitzadors espanyols no s’enfadessin. O més ben dit, ho va “pactar” amb ells. Cal ser un monstre cavernícola i odiar profundament Catalunya, quan no pots suportar veure-la lliure ni I000 anys enrere. Com t’hi pots entendre amb una gent així ?
Per cert, Pujol en un altre llibre “ La immigració problema i esperança de Catalunya”- l976 -, propugna “ el rebuig del colonitzador “. Llibre que no va rectificar com feia el seu “mestre de vida “ Vicens Vives. El va fer retirar de les llibreries quan ja era titella-col·laboracionista president.
Jordi Pujol no és un desnaturalitzat, primari i renegat anticatalà, com el “ Trostki de Mollet “; és elaborat, enganyós i culte. Hipòcrita amb un parlar castís que és el més convincent, i ho sap; sobre tot fins al 23-F, abans de degradar-se amb la claudicació “pactista “ i les vileses comeses contra els propis, i contra Catalunya. La nostra gent el veu com un més de la colla, domina els ressorts psíquics del català i coneix profundament el nostre tarannà. Te notícia sobrera dels defectes i virtuts del nostre Poble, i no per haver tingut precisament de llibre de capçalera “Notícia de Catalunya “.
El mal més gran, amb diferència, que ha fet a Catalunya és molt difícil de copsar. Només “l’agut psicòleg Muñoz Espinalt “- tal i com el qualifica el lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta- podía adonar-se’n. Consisteix en fomentar els defectes dels catalans – complex E. E. ( estat espanyol ), moral de derrota, esclavitud mental, etc.
– , i no potenciar cap ni una de les nostres virtuts – tenacitat, voluntat d’establir-se, plantar cara, dir les coses pel seu nom, etc.-
El Pare Carbassot és l’anti-model català per excel·lència. És tan esclau
–encara que porti cadenes d’or- que, fins i tot va afirmar ostentosament que quan se li acabava la paciència, n’anava a comprar a la botiga. Fer dels catalans “pujolets” era assegurar, “per secula seculorum” la submissió de Catalunya. Per cert, hi havia col·laboradors seus que l’imitaven, fins i tot, en la gesticulació; en aquest sentit el ridícul Antoni Comas arribava a uns extrems de vergonya aliena. Pujol en fi, és el perfecte i enyorat (pels espanyols més llestos) virrei-titella del “imperio”. La devoció que sent pel borbó és digna d’estudi. Mantenia la colònia catalana assossegada i conformada. És el gran anestesista de Catalunya.
Mestre i deixeble també s’assemblen en la poca fe col·lectiva en Catalunya. No la volen alliberar. No la volen fer rica i plena com diu l’himne. No senten la vexació de la Pàtria. Per ells Catalunya és l’objecte i no el subjecte. És el mitjà per projectar-se i glorificar-se. De fet son un mer personalisme. Vicens Vives era vicensvivista. Jordi Pujol és un pujolista trufat de vicensvivisme.
Antoni Gomis
2 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En el llibre de Jordi Pujol “ Una política per Catalunya “-1976-, l’ autor s’autoproclama el “ pal de paller “. Tot i que la determinació del personatge és lloable, el Pare Carbassot ens demostra clarament que als catalans no ens té per res. O com a molt som la palla. No és una metàfora desafortunada, és una afirmació “ freudiana “. De fet és una de les característiques rellevants del més avantatjat dels deixebles de Vicens Vives. En això sembla gairebé un clon del seu mestre.
Abundant en la comparació entre ambdós “homenots”, tal i com diría l’espia que tenia fred, reportarem les paraules de Carles M. Espinalt : “ A l’entorn del concepte “pactisme” Vicens Vives es va anar embalant de tal manera que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l’any l954, en un moment determinat afirma : “ Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu “. Quan va publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al l960, s’havia entusiasmat tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta figura, n’hi posà una altra que diu : “Durant els segles XVI i XVII el pactisme fou l’ossada del constitucionalisme català.” La lleugeresa del historiador queda ben retratada “.
Que el pactisme no existeix ho palesa, entre altres coses, el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra – 1932 -, on els mots pactisme i pactista no hi són; en canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana – 1977 -, feta pel vicensvivisme, si.
Jordi Pujol encara va superar al seu pare polític. En el llibre “ Els joves de Catalunya “ el Pare Carbassot afirma : “Tinc una fe congènita en Catalunya, perquè és un país sòlid. Fa més de 1200 anys que es va formar “. Doncs bé, quan va arribar el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, l’any l988 – el Comte Borrell II l’assolí “ de facto “ el 988 –, Pujol i Soley va eliminar la paraula Independència de la celebració, tot tergiversant i retardant el naixement de Catalunya en més de 200 anys, perquè els colonitzadors espanyols no s’enfadessin. O més ben dit, ho va “pactar” amb ells. Cal ser un monstre cavernícola i odiar profundament Catalunya, quan no pots suportar veure-la lliure ni I000 anys enrere. Com t’hi pots entendre amb una gent així ?
Per cert, Pujol en un altre llibre “ La immigració problema i esperança de Catalunya”- l976 -, propugna “ el rebuig del colonitzador “. Llibre que no va rectificar com feia el seu “mestre de vida “ Vicens Vives. El va fer retirar de les llibreries quan ja era titella-col·laboracionista president.
Jordi Pujol no és un desnaturalitzat, primari i renegat anticatalà, com el “ Trostki de Mollet “; és elaborat, enganyós i culte. Hipòcrita amb un parlar castís que és el més convincent, i ho sap; sobre tot fins al 23-F, abans de degradar-se amb la claudicació “pactista “ i les vileses comeses contra els propis, i contra Catalunya. La nostra gent el veu com un més de la colla, domina els ressorts psíquics del català i coneix profundament el nostre tarannà. Te notícia sobrera dels defectes i virtuts del nostre Poble, i no per haver tingut precisament de llibre de capçalera “Notícia de Catalunya “.
El mal més gran, amb diferència, que ha fet a Catalunya és molt difícil de copsar. Només “l’agut psicòleg Muñoz Espinalt “- tal i com el qualifica el lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta- podía adonar-se’n. Consisteix en fomentar els defectes dels catalans – complex E. E. ( estat espanyol ), moral de derrota, esclavitud mental, etc.
– , i no potenciar cap ni una de les nostres virtuts – tenacitat, voluntat d’establir-se, plantar cara, dir les coses pel seu nom, etc.-
El Pare Carbassot és l’anti-model català per excel·lència. És tan esclau
–encara que porti cadenes d’or- que, fins i tot va afirmar ostentosament que quan se li acabava la paciència, n’anava a comprar a la botiga. Fer dels catalans “pujolets” era assegurar, “per secula seculorum” la submissió de Catalunya. Per cert, hi havia col·laboradors seus que l’imitaven, fins i tot, en la gesticulació; en aquest sentit el ridícul Antoni Comas arribava a uns extrems de vergonya aliena. Pujol en fi, és el perfecte i enyorat (pels espanyols més llestos) virrei-titella del “imperio”. La devoció que sent pel borbó és digna d’estudi. Mantenia la colònia catalana assossegada i conformada. És el gran anestesista de Catalunya.
Mestre i deixeble també s’assemblen en la poca fe col·lectiva en Catalunya. No la volen alliberar. No la volen fer rica i plena com diu l’himne. No senten la vexació de la Pàtria. Per ells Catalunya és l’objecte i no el subjecte. És el mitjà per projectar-se i glorificar-se. De fet son un mer personalisme. Vicens Vives era vicensvivista. Jordi Pujol és un pujolista trufat de vicensvivisme.
Antoni Gomis
2 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)
EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)
En veient junts a juan antonio samaranch i a Jordi Pujol, justament el dia abans que el segon, neguitejat pels taxistes de madrid, ens exhortés –com els capellans d’abans des de la trona - a ser “consistents”, hom es pregunta: què deuen tenir en comú un renegat anticatalà, altament compromès amb la dictadura terrorista espanyola i el Pare Carbassot ?, què els uneix a aquesta estranya – o no tant - parella ? Parafrasejant un refrany espanyol ho podem concloure així : Déu els cria i la “ unidad de españa “ els ajunta. Tant se val que mentre Pujol era a la presó, l’altre fos un “jerarca “ franquista ; lo important és que la “sagrada unidad del chollo en lo universal “ s’eternitzi.
De fet això no és cap novetat, em pot indicar algú. Certament, i més tenint en compte que ja fa uns 50 anys, Jordi Pujol, Jaume Vicens Vives i, l’aleshores ministre de la dictatura sanguinària espanyola, florentino pérez embid –el de la “europeización de los medios y españolización de los fines”-, es van reunir, om a mínim, una vegada. Esperem que el Pare Carbassot, en les seves anunciades memòries, ens detalli fil per randa el contingut de la trobada.
O encara no toca?.
Aquesta quimera de la “ españolización de los fines “ el vicensvivisme, amb Pujol al capdavant, l’ha treballat a fons. Fins podríem preguntar-nos:
hi ha quelcom que els hagi comportat tant d’esforç ? Voleu dir que s’han dedicat seriosament a alguna altra cosa, que no fos impedir la Independència de Catalunya?
En aquest sentit el Pare Carbassot ha brillat molt per damunt de tots els altres. Des de permetre, callant vilment, que el Cappare de l’independentisme modern Josep M. Batista i Roca fos acusat de terrorista per les rates de claveguera del “imperio”, fins a criar i fomentar aventurers, farsants i falsos líders independentistes; passant per ocultar i silenciar, d’una banda, i coadjuvar a calumniar de l’altra, al ferm patriota i lloctinent de Batista i Roca al Consell Nacional Català, Carles M. Espinalt.
Però nosaltres els espinaltians, prenguin-ne bona nota Sr. Pujol i companyia, amb molta honra de fer-nos “pesats”, i fins i tot insofribles, no deixarem de complir el mandat que en el llit de mort, a l’agost del 1978, Batista i Roca li llegà a Muñoz Espinalt : “ Mentre vagin fent la viu viu, però no posin en perill la pervivència de Catalunya, deixeu-los fer. Però quan veieu en perill la supervivència de Catalunya, arremeteu fortament contra ells”.
No pararem fins que el vicensvivisme a Catalunya, només sigui un mal record d’ una època funesta i nefasta, amarada d’un cretinisme asfixiant i sectari.
No permetrem, de cap manera, que aconsegueixi el seu veritable objectiu:
la “españolización de los fines “.
Pujol i el vicensvivisme en general han fracassat en tot : No han aconseguit democratitzar i civilitzar “l’imperio”. I això que el Pare Carbassot fins i tot els renyava. Ho recordeu ?: “Son una colla de ximples !”, doncs posaven en perill, segons ell, la “estabilidad” del “chollo en lo universal”. Que pretensiós i cretí!.
Es va anar embalant fins creure’s un veritable transformador de la mentalitat dels “pares del “imperio”. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Quin desconeixement més gran, tot i haver-los patit, de lo que és un espanyol
d’ofici! Ja dèiem, discurs amunt, - i dispenseu l’auto-referència - que el vicensvivisme no sap amb qui se les heu. No han descolonitzat Catalunya “encaixant-la”(?) a espanya. No han pogut evitar, ans al contrari, que ens deixin de robar, de maltractar i d’odiar.
Això si: gairebé han desmantellat el teixit socio-econòmic genuïnament català. Pagesia, pesca, ramaderia, artesans i menestrals de tota mena, petita i mitjana empresa, familiar o no, etc. I han triomfat – de moment- quasi del tot, en l’assumpció i abandonament respectius, per part de moltíssims catalans, del verb espanyol “colocarse” i del verb català establir-se; que per si sols ja son tot un tractat de psicologia col·lectiva diferencial. Com deia el professor Muñoz Espinalt els pitjors barbarismes no son els lingüístics, sinó els mentals.
Però no hi ha res que amb enfortiment caracterològic, mitjançant la Psicoestètica, no es pugui refer. I més tenint en compte, i a favor, la sentència del genial Francesc Pujols: “ El Pensament Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; que el professor Muñoz Espinalt, com a cobrament de la conferència que donà a Figueres l’any 1982, “ Pujols arquetipus de
Dalí “, féu posar en marbre perquè quedés immortalitzada, al peu del monument que Salvador Dalí erigí al “geni de la filosofia catalana”.
Antoni Gomis
16 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
En veient junts a juan antonio samaranch i a Jordi Pujol, justament el dia abans que el segon, neguitejat pels taxistes de madrid, ens exhortés –com els capellans d’abans des de la trona - a ser “consistents”, hom es pregunta: què deuen tenir en comú un renegat anticatalà, altament compromès amb la dictadura terrorista espanyola i el Pare Carbassot ?, què els uneix a aquesta estranya – o no tant - parella ? Parafrasejant un refrany espanyol ho podem concloure així : Déu els cria i la “ unidad de españa “ els ajunta. Tant se val que mentre Pujol era a la presó, l’altre fos un “jerarca “ franquista ; lo important és que la “sagrada unidad del chollo en lo universal “ s’eternitzi.
De fet això no és cap novetat, em pot indicar algú. Certament, i més tenint en compte que ja fa uns 50 anys, Jordi Pujol, Jaume Vicens Vives i, l’aleshores ministre de la dictatura sanguinària espanyola, florentino pérez embid –el de la “europeización de los medios y españolización de los fines”-, es van reunir, om a mínim, una vegada. Esperem que el Pare Carbassot, en les seves anunciades memòries, ens detalli fil per randa el contingut de la trobada.
O encara no toca?.
Aquesta quimera de la “ españolización de los fines “ el vicensvivisme, amb Pujol al capdavant, l’ha treballat a fons. Fins podríem preguntar-nos:
hi ha quelcom que els hagi comportat tant d’esforç ? Voleu dir que s’han dedicat seriosament a alguna altra cosa, que no fos impedir la Independència de Catalunya?
En aquest sentit el Pare Carbassot ha brillat molt per damunt de tots els altres. Des de permetre, callant vilment, que el Cappare de l’independentisme modern Josep M. Batista i Roca fos acusat de terrorista per les rates de claveguera del “imperio”, fins a criar i fomentar aventurers, farsants i falsos líders independentistes; passant per ocultar i silenciar, d’una banda, i coadjuvar a calumniar de l’altra, al ferm patriota i lloctinent de Batista i Roca al Consell Nacional Català, Carles M. Espinalt.
Però nosaltres els espinaltians, prenguin-ne bona nota Sr. Pujol i companyia, amb molta honra de fer-nos “pesats”, i fins i tot insofribles, no deixarem de complir el mandat que en el llit de mort, a l’agost del 1978, Batista i Roca li llegà a Muñoz Espinalt : “ Mentre vagin fent la viu viu, però no posin en perill la pervivència de Catalunya, deixeu-los fer. Però quan veieu en perill la supervivència de Catalunya, arremeteu fortament contra ells”.
No pararem fins que el vicensvivisme a Catalunya, només sigui un mal record d’ una època funesta i nefasta, amarada d’un cretinisme asfixiant i sectari.
No permetrem, de cap manera, que aconsegueixi el seu veritable objectiu:
la “españolización de los fines “.
Pujol i el vicensvivisme en general han fracassat en tot : No han aconseguit democratitzar i civilitzar “l’imperio”. I això que el Pare Carbassot fins i tot els renyava. Ho recordeu ?: “Son una colla de ximples !”, doncs posaven en perill, segons ell, la “estabilidad” del “chollo en lo universal”. Que pretensiós i cretí!.
Es va anar embalant fins creure’s un veritable transformador de la mentalitat dels “pares del “imperio”. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Quin desconeixement més gran, tot i haver-los patit, de lo que és un espanyol
d’ofici! Ja dèiem, discurs amunt, - i dispenseu l’auto-referència - que el vicensvivisme no sap amb qui se les heu. No han descolonitzat Catalunya “encaixant-la”(?) a espanya. No han pogut evitar, ans al contrari, que ens deixin de robar, de maltractar i d’odiar.
Això si: gairebé han desmantellat el teixit socio-econòmic genuïnament català. Pagesia, pesca, ramaderia, artesans i menestrals de tota mena, petita i mitjana empresa, familiar o no, etc. I han triomfat – de moment- quasi del tot, en l’assumpció i abandonament respectius, per part de moltíssims catalans, del verb espanyol “colocarse” i del verb català establir-se; que per si sols ja son tot un tractat de psicologia col·lectiva diferencial. Com deia el professor Muñoz Espinalt els pitjors barbarismes no son els lingüístics, sinó els mentals.
Però no hi ha res que amb enfortiment caracterològic, mitjançant la Psicoestètica, no es pugui refer. I més tenint en compte, i a favor, la sentència del genial Francesc Pujols: “ El Pensament Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; que el professor Muñoz Espinalt, com a cobrament de la conferència que donà a Figueres l’any 1982, “ Pujols arquetipus de
Dalí “, féu posar en marbre perquè quedés immortalitzada, al peu del monument que Salvador Dalí erigí al “geni de la filosofia catalana”.
Antoni Gomis
16 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
ESSENCIALISME ÉS IDENTITAT
ESSENCIALISME ÉS IDENTITAT
Ja fa uns 25 anys, des de que es va perpetrar la “ley organica de armonización del proceso autonómico”, la famosa “LOAPA” (un dels fruits amargants del 23-F), que bescantar i menysprear la Catalanitat, forma part del decàleg del bon progrespanyolista. Que si la “cultureta”, que si la “cultura de barretina”, que si “folclòrica i d’espardenya”, etc... Tots aquests qualificatius degradants, es van esbombar a través dels mitjans de manipulació del progrespanyolisme (“el periodico”, “el pais”, “cadena ser”, etc...), en temps del pujolisme.
Ara que el progrespanyolisme, gràcies al pseudoindependentisme, ja gairebé ocupa tots els espais de poder delegat a Catalunya, s’han empescat eufemismes igualment denigradors, però edulcorats i acadèmics; altrament el pseudoindependentisme quedaria completament amb el cul enlaire.
La cançó de l’enfadós actual és: “Que si mirar el passat és decadent ( no més mirar el passat de Catalunya, esclar; el d’espanya i frança no), que si vetllar per Catalunya és “mirar-se el melic”, que si (i ací tenim la paraula màgica, la gran troballa) l’”essencialisme no va enlloc”, etc, etc....
Qué vol dir essència?: Ve d’ésser. Per tant, etimològicament parlant, voler ésser no va enlloc? Si agafem el diccionari Fabra diu: “Allò que per una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable; el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa”. Exacte! Si Catalunya perd la Llengua, Cultura, Usos i Costums, Dret Civil i l’Esperit (veieu el llibre que tant bé el retrata: “L’Esperit de Catalunya”, del metge i patriota català, mundialment reconegut i que tants milers de vides va salvar a la II Guerra Mundial, Josep Trueta), què li queda?.
El més curiós i paradoxal del cas, és que no diuen mai res del fanatisme i de l’integrisme espanyol (qualificar-lo d’essencialisme seria massa acadèmic per a descriure quelcom tant rònec i ple d’engrut). Per exemple: No critiquen mai la conferència episcopal espanyola, que encara està en plena “cruzada” fins al punt d’anomenar la “unidad de españa”, “sagrada”. Com és que no carreguen contra aquesta caverna integrista preconciliar, trufada d’aires inquisitorials? No més cal veure i sentir el seu “quefe” rouco varela, que sembla talment la reencarnació de “fray tomás de torquemada”.
Heu vist la caspa i la pudor de resclosit, que destil·len des d’alguns programes de televisió tan publica com privada, els espanyols, sense que això es mereixi cap mena de crítica per part dels nostres “progres” i “pseudos”?.
De fet, això no pot ser titllat d’essencialisme. No seria correcte emprar una paraula tant culta, per a descriure aitals manifestacions de trogloditisme en ple segle XXI.
I ara els francesos: Heu estat mai a frança el 14 de juliol ?. En qualsevol poble veureu el que és, no l’essencialisme, si no un pur espectacle grotesc, xaró i força ridícul per a celebrar la revolució francesa. De fet, el que més els caracteritza, és la gran barra que tenen; doncs després del gran acte de covardia, que van cometre el maig-juny de 1940, encara parlen de “grandeur”. Això no és essencialisme. És pura bogeria imperial,tronada i demodé, que no provoca cap mena d’estímul negatiu, als nostres afrancesats progrespanyolistes i pseudoindependentistes.
És molt injust i pervers, titllar de decadent i d´estèril l’ àrdua i feixuga lluita per a salvar i mantenir la Identitat Catalana. És intolerable i propi de miserables que, amb l’eufemisme “essencialisme”, o amb parides de l’estil “patriotisme social” , es vulgui laminar i erosionar la Catalanitat. Però, no ens deixarem afectar ni desmoralitzar per aquests brams d’ase. I qu’em perdonin els rucs! Si monstres sanguinaris no van poder acabar amb la Llengua,Cultura i Nació Catalanes; aquesta caterva de pretensiosos i titelles col·laboracionistes, creuen que ho faran?
I si ens mantenim ferms, a més a més, els nouvinguts s’incorporaran amb orgull i satisfacció a la nostra Pàtria. No solament es faran del Barça, com ara; si no que també defensaran i lluitaran per Catalunya. Integrar els immigrats, exigeix tenir una estructura Nacional sòlida. Altrament, on s’integrarien? Quins referents de Catalanitat tindrien? Com seriem seductors per a anostrar-los, si ens desnaturalitzéssim i perdéssim les nostres arrels? Que ja no se’n recorden, del missatge del progressista (aquest sí) Raimon, quan cantava allò de: “Qui perd els orígens, perd l’identitat”.
No cal que s’hi esforcin. Catalunya, com deia Gaziel, te 7 vides com els gats. És tan gran la força tel·lúrica d’aquesta Terra, que sembla cosa de “màgia”. Quan la majoria dels nostres compatriotes, desgraciadament avui per avui; no estan, el que en podríem dir, en plena motivació per a la lluita Nacional, veiem amb esperança com gent vinguda d’ Extrem Orient, d’Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica i de la resta d’Europa, abracen la Catalanitat. Per tant, encara que molts de vosaltres esteu aclaparats i decebuts, per les moltes traïcions dels que us crèieu que ens defensaven, i proclamaven tenir admirables objectius en el seu horitzó; deixeu-vos de lamentacions, i molt menys d’abandonar la lluita. Perquè està ben clar que no hi ha res perdut, ans al contrari, i com molt bé deia el poeta: “Tot esta per fer, i tot és possible”.
Antoni Gomis
2 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
Ja fa uns 25 anys, des de que es va perpetrar la “ley organica de armonización del proceso autonómico”, la famosa “LOAPA” (un dels fruits amargants del 23-F), que bescantar i menysprear la Catalanitat, forma part del decàleg del bon progrespanyolista. Que si la “cultureta”, que si la “cultura de barretina”, que si “folclòrica i d’espardenya”, etc... Tots aquests qualificatius degradants, es van esbombar a través dels mitjans de manipulació del progrespanyolisme (“el periodico”, “el pais”, “cadena ser”, etc...), en temps del pujolisme.
Ara que el progrespanyolisme, gràcies al pseudoindependentisme, ja gairebé ocupa tots els espais de poder delegat a Catalunya, s’han empescat eufemismes igualment denigradors, però edulcorats i acadèmics; altrament el pseudoindependentisme quedaria completament amb el cul enlaire.
La cançó de l’enfadós actual és: “Que si mirar el passat és decadent ( no més mirar el passat de Catalunya, esclar; el d’espanya i frança no), que si vetllar per Catalunya és “mirar-se el melic”, que si (i ací tenim la paraula màgica, la gran troballa) l’”essencialisme no va enlloc”, etc, etc....
Qué vol dir essència?: Ve d’ésser. Per tant, etimològicament parlant, voler ésser no va enlloc? Si agafem el diccionari Fabra diu: “Allò que per una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable; el que constitueix el fons de l’ésser, la naturalesa pròpia d’una cosa”. Exacte! Si Catalunya perd la Llengua, Cultura, Usos i Costums, Dret Civil i l’Esperit (veieu el llibre que tant bé el retrata: “L’Esperit de Catalunya”, del metge i patriota català, mundialment reconegut i que tants milers de vides va salvar a la II Guerra Mundial, Josep Trueta), què li queda?.
El més curiós i paradoxal del cas, és que no diuen mai res del fanatisme i de l’integrisme espanyol (qualificar-lo d’essencialisme seria massa acadèmic per a descriure quelcom tant rònec i ple d’engrut). Per exemple: No critiquen mai la conferència episcopal espanyola, que encara està en plena “cruzada” fins al punt d’anomenar la “unidad de españa”, “sagrada”. Com és que no carreguen contra aquesta caverna integrista preconciliar, trufada d’aires inquisitorials? No més cal veure i sentir el seu “quefe” rouco varela, que sembla talment la reencarnació de “fray tomás de torquemada”.
Heu vist la caspa i la pudor de resclosit, que destil·len des d’alguns programes de televisió tan publica com privada, els espanyols, sense que això es mereixi cap mena de crítica per part dels nostres “progres” i “pseudos”?.
De fet, això no pot ser titllat d’essencialisme. No seria correcte emprar una paraula tant culta, per a descriure aitals manifestacions de trogloditisme en ple segle XXI.
I ara els francesos: Heu estat mai a frança el 14 de juliol ?. En qualsevol poble veureu el que és, no l’essencialisme, si no un pur espectacle grotesc, xaró i força ridícul per a celebrar la revolució francesa. De fet, el que més els caracteritza, és la gran barra que tenen; doncs després del gran acte de covardia, que van cometre el maig-juny de 1940, encara parlen de “grandeur”. Això no és essencialisme. És pura bogeria imperial,tronada i demodé, que no provoca cap mena d’estímul negatiu, als nostres afrancesats progrespanyolistes i pseudoindependentistes.
És molt injust i pervers, titllar de decadent i d´estèril l’ àrdua i feixuga lluita per a salvar i mantenir la Identitat Catalana. És intolerable i propi de miserables que, amb l’eufemisme “essencialisme”, o amb parides de l’estil “patriotisme social” , es vulgui laminar i erosionar la Catalanitat. Però, no ens deixarem afectar ni desmoralitzar per aquests brams d’ase. I qu’em perdonin els rucs! Si monstres sanguinaris no van poder acabar amb la Llengua,Cultura i Nació Catalanes; aquesta caterva de pretensiosos i titelles col·laboracionistes, creuen que ho faran?
I si ens mantenim ferms, a més a més, els nouvinguts s’incorporaran amb orgull i satisfacció a la nostra Pàtria. No solament es faran del Barça, com ara; si no que també defensaran i lluitaran per Catalunya. Integrar els immigrats, exigeix tenir una estructura Nacional sòlida. Altrament, on s’integrarien? Quins referents de Catalanitat tindrien? Com seriem seductors per a anostrar-los, si ens desnaturalitzéssim i perdéssim les nostres arrels? Que ja no se’n recorden, del missatge del progressista (aquest sí) Raimon, quan cantava allò de: “Qui perd els orígens, perd l’identitat”.
No cal que s’hi esforcin. Catalunya, com deia Gaziel, te 7 vides com els gats. És tan gran la força tel·lúrica d’aquesta Terra, que sembla cosa de “màgia”. Quan la majoria dels nostres compatriotes, desgraciadament avui per avui; no estan, el que en podríem dir, en plena motivació per a la lluita Nacional, veiem amb esperança com gent vinguda d’ Extrem Orient, d’Amèrica, d’Àsia, d’Àfrica i de la resta d’Europa, abracen la Catalanitat. Per tant, encara que molts de vosaltres esteu aclaparats i decebuts, per les moltes traïcions dels que us crèieu que ens defensaven, i proclamaven tenir admirables objectius en el seu horitzó; deixeu-vos de lamentacions, i molt menys d’abandonar la lluita. Perquè està ben clar que no hi ha res perdut, ans al contrari, i com molt bé deia el poeta: “Tot esta per fer, i tot és possible”.
Antoni Gomis
2 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS
EL FUTUR DELS NOSTRES FILLS
François-Marie Arouet VOLTAIRE (1694-1778), gran pensador francès, té un llibre molt important intitulat: “El segle de Lluís XIV” (1751), en el qual diu el següent: “Catalunya pot passar de l’univers sencer, però els seus veïns no poden viure sense ella”. Vet-ho ací la clau de moltes coses. L’afany de saquejar Catalunya és insaciable. Si no ho aturem, no pararàn fins veure’ns ben escanyats.
L’any 2005 l’espoli fiscal (diferència entre el que Catalunya paga a espanya, i el que rep en forma d’inversions, subvencions i prestacions) va ultrapassar els 15.000 milions d’euros (2 bilions i mig de pessetes). Això representa més de 40 milions d’euros diaris (6655,2 milions de pessetes), que es el que val, aproximadament, un hospital comarcal; l’hospital regional projectat recentment a Reus, en costa uns 73 milions (12.145,74 milions de pessetes). Es a dir, espanya ens va robar cada dia de l’any passat un hospital comarcal ben equipat i una mica més. Els experts ja calculen que, enguany, l’espoli fiscal, sobrepassarà els 16.000 milions d’euros (2 bilions 662,080 milions de pessetes). I l’any 2007 augmentarà sensiblement, per la senzilla raó que Europa tancarà parcialment l’aixeta, del bilió de pessetes anual que ha concedit durant 20 anys (1986-2006), a l’estat espanyol.
I això no s’acaba aquí. Pot ser perquè el robatori fiscal és tant immens, ningú, excepte Francesc Sanuy, i no més parcialment, parla de l’altre espoli: El que anomenarem oligàrquic. Per exemple: Inversions de “La Caixa” en terres espanyoles i sud-americanes – deu ser perquè no més parlen espanyol- amb els recursos dels catalans. No solament dels que tenen compte a l’”entitat estelada”, si no també dels que passem pels seus “burots” de peatge, i som clients-captius d’ells, en bens bàsics com l’aigua, el gas, etc. D’aquest robatori a l’engròs n’hi ha moltes altres mostres: Obres públiques i civils fetes a Catalunya per empreses propietat d’una oligarquia, que no farà revertir ni invertirà cap cèntim d’euro dels seus beneficis, a la nostra Nació. Quin set-ciències va ser el que va inventar, allò que els “progres” reciten com un mantra: “ el diner no te pàtria”? I tant que en té! La patria del diner és aquélla que rep els beneficis dels robatoris i de les inversions (com la cova d’Alí Babà) Es a dir, en el nostre cas, la cova de lladres instal·lada a la capital de l’”imperio”; des d’on distribueixen el botí de la rapinya, fiscal i oligàrquica, per tot el seu territori.
Com se presenta doncs, amb aquest panorama, el futur dels nostres fills?
Com podrem ser atractius, sense infraestructures, per als inversors de fora, i també pels de dins?
Com ho farem sense un aeroport transoceànic i sense ports homologats internacionalment?
Com pot ser que encara no tinguem un veritable corredor mediterrani, que uneixi València amb Barcelona i Europa, per a poder continuar creant riquesa dins de la Nació Catalana o Països Catalans?
Com podem encarar el futur amb un transport públic que, dia si dia no, paralitza la vida activa dels catalans?
Com avançarem tecnològicament i científica, si resulta que hi ha empreses privades al món, que una sola d’elles, inverteix més en I+D (investigació i desenvolupament) que tota la nostra Nació (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) junta?
Com poden parlar de futur –de fet no en parlen seriosament- els titelles col·laboracionistes que ens representen, si el tenim tot sencer en mans de la “divina providència”?
Cal organitzar un FRONT PATRIÒTIC, per acabar amb aquesta sagnia vampiresca, que, com molt bé diu l’economista Ramon Tremosa, posa en perill el normal desenvolupament econòmic de Catalunya (Països Catalans), i, per tant, ennegreix perillosament el futur dels nostres fills.
Antoni Gomis
22 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
François-Marie Arouet VOLTAIRE (1694-1778), gran pensador francès, té un llibre molt important intitulat: “El segle de Lluís XIV” (1751), en el qual diu el següent: “Catalunya pot passar de l’univers sencer, però els seus veïns no poden viure sense ella”. Vet-ho ací la clau de moltes coses. L’afany de saquejar Catalunya és insaciable. Si no ho aturem, no pararàn fins veure’ns ben escanyats.
L’any 2005 l’espoli fiscal (diferència entre el que Catalunya paga a espanya, i el que rep en forma d’inversions, subvencions i prestacions) va ultrapassar els 15.000 milions d’euros (2 bilions i mig de pessetes). Això representa més de 40 milions d’euros diaris (6655,2 milions de pessetes), que es el que val, aproximadament, un hospital comarcal; l’hospital regional projectat recentment a Reus, en costa uns 73 milions (12.145,74 milions de pessetes). Es a dir, espanya ens va robar cada dia de l’any passat un hospital comarcal ben equipat i una mica més. Els experts ja calculen que, enguany, l’espoli fiscal, sobrepassarà els 16.000 milions d’euros (2 bilions 662,080 milions de pessetes). I l’any 2007 augmentarà sensiblement, per la senzilla raó que Europa tancarà parcialment l’aixeta, del bilió de pessetes anual que ha concedit durant 20 anys (1986-2006), a l’estat espanyol.
I això no s’acaba aquí. Pot ser perquè el robatori fiscal és tant immens, ningú, excepte Francesc Sanuy, i no més parcialment, parla de l’altre espoli: El que anomenarem oligàrquic. Per exemple: Inversions de “La Caixa” en terres espanyoles i sud-americanes – deu ser perquè no més parlen espanyol- amb els recursos dels catalans. No solament dels que tenen compte a l’”entitat estelada”, si no també dels que passem pels seus “burots” de peatge, i som clients-captius d’ells, en bens bàsics com l’aigua, el gas, etc. D’aquest robatori a l’engròs n’hi ha moltes altres mostres: Obres públiques i civils fetes a Catalunya per empreses propietat d’una oligarquia, que no farà revertir ni invertirà cap cèntim d’euro dels seus beneficis, a la nostra Nació. Quin set-ciències va ser el que va inventar, allò que els “progres” reciten com un mantra: “ el diner no te pàtria”? I tant que en té! La patria del diner és aquélla que rep els beneficis dels robatoris i de les inversions (com la cova d’Alí Babà) Es a dir, en el nostre cas, la cova de lladres instal·lada a la capital de l’”imperio”; des d’on distribueixen el botí de la rapinya, fiscal i oligàrquica, per tot el seu territori.
Com se presenta doncs, amb aquest panorama, el futur dels nostres fills?
Com podrem ser atractius, sense infraestructures, per als inversors de fora, i també pels de dins?
Com ho farem sense un aeroport transoceànic i sense ports homologats internacionalment?
Com pot ser que encara no tinguem un veritable corredor mediterrani, que uneixi València amb Barcelona i Europa, per a poder continuar creant riquesa dins de la Nació Catalana o Països Catalans?
Com podem encarar el futur amb un transport públic que, dia si dia no, paralitza la vida activa dels catalans?
Com avançarem tecnològicament i científica, si resulta que hi ha empreses privades al món, que una sola d’elles, inverteix més en I+D (investigació i desenvolupament) que tota la nostra Nació (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) junta?
Com poden parlar de futur –de fet no en parlen seriosament- els titelles col·laboracionistes que ens representen, si el tenim tot sencer en mans de la “divina providència”?
Cal organitzar un FRONT PATRIÒTIC, per acabar amb aquesta sagnia vampiresca, que, com molt bé diu l’economista Ramon Tremosa, posa en perill el normal desenvolupament econòmic de Catalunya (Països Catalans), i, per tant, ennegreix perillosament el futur dels nostres fills.
Antoni Gomis
22 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
ESTAT PROPI
ESTAT PROPI
La presa de pèl de l’”españa de las autonomías”- en realitat de la nova restauració borbònica – ha tocat fons a Catalunya. Els titelles-col·laboracionistes que escalfen butaques al Parlament del Parc de la ciutadella de Barcelona, han comès un error fatal. En posar en marxa la confecció de l’estatut-estafa, la gran dèria maragallana , no sabien – si en són de cretins ! – que això precipitaria l’evidència de la impossibilitat i de la inviabilitat de l’”encaix” de Catalunya a espanya. El “pare carbassot” Jordi Pujol, gat vell ell, ja s’ho pensava, però no s’el van escoltar i ara tenen un “problema”.
El carreró sense sortida política ni demagògica, on espanya està situant Catalunya, fa que entrem en una fase – la última de l’espanya colonitzadora, segons Josep M. Batista i Roca – apassionant i molt interessant des del punt de vista de la ciència política, i, evidentment molt engrescador i il.lusionant pels que volem constituir un Estat Propi als Països Catalans.
Molts catalans “dependentistes”, es a dir els que pateixen el complex E.E.- estat espanyol- , ja comenten que amb espanya no hi ha res a fer. Ni autonomia, ni federació, ni tan sols descentralització administrativa, com encara diuen alguns repatanis – intenteu donar-vos de baixa a Catalunya del telèfon fix que pertany al monopoli de “telefonica”, per ex., i veureu la descentralització que hi ha . Abans es podia fer fàcilment-.
Quina mena de descentralització sería, la que ni tan sols gosa qüestionar l’existència d’organismes estatals com les “diputaciones provinciales”, o els, amb el nom que vulguin, “gobiernos civiles”?
Quina classe de descentralització administrativa és aquella que quan s’”autonomitza”, s’inventa un nou càrrec repressiu com la “delegación del gobierno”?
El professor Muñoz Espinalt deia : “Quan l’”imperio” es “democratitza”, cal vigilar que no tinguis el teléfon “punxat”. Es a dir “centralitzat”.
Quin tipus de sistema descentralitzador és el que no et permet ni decidir sobre les nostres Festes ? No fa gaires anys vaig assistir a un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom , per a salvar la diada de Sant Esteve. Encara ara no està garantit si hi ha una mala coincidència de dates.
I els nostres representants – quina creu !- encara parlen de vegueríes. A més a més d’estar tarats de cretinisme polític, ens prenen per imbècils.
Totes aquestes misèries, fa 4 anys, el “pare carbassot “ les anava “trampejant”. Fins i tot podríem batejar-lo com el “Tafur del Llobregat”. Cal reconèixer la seva “habilitat” en la col·laboració inestimable i “anestesista”, en la quasi destrucció del teixit socio-econòmic català, i, per tant de l’Esperit de Catalunya. Tot per a un més gran “botí” i “engrandiment “ dels seus “amos” de l’ oligarquia espanyola. Perquè creieu que el van fer “español del ano “? Quina poca dignitat ! Després de fotre-li la Banca Catalana heretada de son pare, encara els hi fa la feina bruta.
Però ara, la mentida de l’”autonomia” ja no se la creu ningú. I l’actuació descarada dels uns passant el ribot- els “pícaros” trufats d “inquisidors”-, i la manifestació descarnada d’odi anticatalà, dels de la carcúndia cavernícola; rebutjant per Catalunya el que és bo per Andalusia, han deixat sense arguments demagògics – de polítics no n’han tingut mai- al titellam- col·laboracionista.
I de retruc està desacomplexant a molts compatriotes nostres, cap a la via independentista. Abans no s’hi negaven, però et replicaven que no era possible; palesant el 1er dels 4 punts de l’esclau de qualsevol època, sistematitzats pel professor Carles M. Espinalt: “Creure que mai podrà independitzar-se o alliberar-se”.
Per tant, a partir d’ara, tot aquell que prediqui les “bonances” de pertànyer a espanya, ja podeu convenir sense possibilitat d’error que, o és un imbècil rematat, o – molt més probable – un “mercenari de la menjadora”. És a dir, o cobra directament del “presupuesto del estado español”, o se’n beneficia.
Aquest personal aprofita el seu accés als mitjans de manipulació, per emetre esgarips histèrics contra la formació d’un Estat Propi per Catalunya. Diuen que seria contraproduent(?), que no cal (?), que d’estat com menys millor, etc. Però, curiosament, aquests pseudo-arguments i sofismes no els pronuncien mai contra l’estat espanyol o el francès. Tramposos! Son uns estómacs agraits que tenen el cul llogat
Si no és bo tenir un estat propi, com es que cap estat del món vol deixar de ser-ho? Perquè no intenten convèncer als espanyols que sense estat propi es viu millor?
Com que no ens cal un Estat Propi perquè espanya ens deixi de robar?
Qui ho diu que sense un Estat Propi tenim garantida la supervivència de la
llengua catalana?
Encara més important : Com podem assegurar i clarificar el Futur dels NOSTRES FILLS sense desempallegar-nos d’aquests dos estats predadors i genocides, que son espanya i frança ?
Com es fa Això sense poder decidir amb res important, ni ser amos de casa nostra ?
Les seves mentides i fal·làcies no podran deturar el camí cap a la configuració del nostre Estat Propi. Estat que com la nostra Nació ha d’anar de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca. Encara que com a Irlanda no es pugui constituir al mateix temps a tot el territori. El que cal es fer les coses bé, perquè per culpa nostra, no trigui més del compte.
Antoni Gomis
20 d'abril de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
La presa de pèl de l’”españa de las autonomías”- en realitat de la nova restauració borbònica – ha tocat fons a Catalunya. Els titelles-col·laboracionistes que escalfen butaques al Parlament del Parc de la ciutadella de Barcelona, han comès un error fatal. En posar en marxa la confecció de l’estatut-estafa, la gran dèria maragallana , no sabien – si en són de cretins ! – que això precipitaria l’evidència de la impossibilitat i de la inviabilitat de l’”encaix” de Catalunya a espanya. El “pare carbassot” Jordi Pujol, gat vell ell, ja s’ho pensava, però no s’el van escoltar i ara tenen un “problema”.
El carreró sense sortida política ni demagògica, on espanya està situant Catalunya, fa que entrem en una fase – la última de l’espanya colonitzadora, segons Josep M. Batista i Roca – apassionant i molt interessant des del punt de vista de la ciència política, i, evidentment molt engrescador i il.lusionant pels que volem constituir un Estat Propi als Països Catalans.
Molts catalans “dependentistes”, es a dir els que pateixen el complex E.E.- estat espanyol- , ja comenten que amb espanya no hi ha res a fer. Ni autonomia, ni federació, ni tan sols descentralització administrativa, com encara diuen alguns repatanis – intenteu donar-vos de baixa a Catalunya del telèfon fix que pertany al monopoli de “telefonica”, per ex., i veureu la descentralització que hi ha . Abans es podia fer fàcilment-.
Quina mena de descentralització sería, la que ni tan sols gosa qüestionar l’existència d’organismes estatals com les “diputaciones provinciales”, o els, amb el nom que vulguin, “gobiernos civiles”?
Quina classe de descentralització administrativa és aquella que quan s’”autonomitza”, s’inventa un nou càrrec repressiu com la “delegación del gobierno”?
El professor Muñoz Espinalt deia : “Quan l’”imperio” es “democratitza”, cal vigilar que no tinguis el teléfon “punxat”. Es a dir “centralitzat”.
Quin tipus de sistema descentralitzador és el que no et permet ni decidir sobre les nostres Festes ? No fa gaires anys vaig assistir a un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom , per a salvar la diada de Sant Esteve. Encara ara no està garantit si hi ha una mala coincidència de dates.
I els nostres representants – quina creu !- encara parlen de vegueríes. A més a més d’estar tarats de cretinisme polític, ens prenen per imbècils.
Totes aquestes misèries, fa 4 anys, el “pare carbassot “ les anava “trampejant”. Fins i tot podríem batejar-lo com el “Tafur del Llobregat”. Cal reconèixer la seva “habilitat” en la col·laboració inestimable i “anestesista”, en la quasi destrucció del teixit socio-econòmic català, i, per tant de l’Esperit de Catalunya. Tot per a un més gran “botí” i “engrandiment “ dels seus “amos” de l’ oligarquia espanyola. Perquè creieu que el van fer “español del ano “? Quina poca dignitat ! Després de fotre-li la Banca Catalana heretada de son pare, encara els hi fa la feina bruta.
Però ara, la mentida de l’”autonomia” ja no se la creu ningú. I l’actuació descarada dels uns passant el ribot- els “pícaros” trufats d “inquisidors”-, i la manifestació descarnada d’odi anticatalà, dels de la carcúndia cavernícola; rebutjant per Catalunya el que és bo per Andalusia, han deixat sense arguments demagògics – de polítics no n’han tingut mai- al titellam- col·laboracionista.
I de retruc està desacomplexant a molts compatriotes nostres, cap a la via independentista. Abans no s’hi negaven, però et replicaven que no era possible; palesant el 1er dels 4 punts de l’esclau de qualsevol època, sistematitzats pel professor Carles M. Espinalt: “Creure que mai podrà independitzar-se o alliberar-se”.
Per tant, a partir d’ara, tot aquell que prediqui les “bonances” de pertànyer a espanya, ja podeu convenir sense possibilitat d’error que, o és un imbècil rematat, o – molt més probable – un “mercenari de la menjadora”. És a dir, o cobra directament del “presupuesto del estado español”, o se’n beneficia.
Aquest personal aprofita el seu accés als mitjans de manipulació, per emetre esgarips histèrics contra la formació d’un Estat Propi per Catalunya. Diuen que seria contraproduent(?), que no cal (?), que d’estat com menys millor, etc. Però, curiosament, aquests pseudo-arguments i sofismes no els pronuncien mai contra l’estat espanyol o el francès. Tramposos! Son uns estómacs agraits que tenen el cul llogat
Si no és bo tenir un estat propi, com es que cap estat del món vol deixar de ser-ho? Perquè no intenten convèncer als espanyols que sense estat propi es viu millor?
Com que no ens cal un Estat Propi perquè espanya ens deixi de robar?
Qui ho diu que sense un Estat Propi tenim garantida la supervivència de la
llengua catalana?
Encara més important : Com podem assegurar i clarificar el Futur dels NOSTRES FILLS sense desempallegar-nos d’aquests dos estats predadors i genocides, que son espanya i frança ?
Com es fa Això sense poder decidir amb res important, ni ser amos de casa nostra ?
Les seves mentides i fal·làcies no podran deturar el camí cap a la configuració del nostre Estat Propi. Estat que com la nostra Nació ha d’anar de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca. Encara que com a Irlanda no es pugui constituir al mateix temps a tot el territori. El que cal es fer les coses bé, perquè per culpa nostra, no trigui més del compte.
Antoni Gomis
20 d'abril de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
ESTAT PROPI II
ESTAT PROPI II
La intel·ligència , i més concretament la intel·ligència política, no solament no està renyida amb el patriotisme , com de vegades s’ha afirmat des del “progrespanyolisme “, si no que es complementen i casen perfectament. Fins i tot es pot asseverar sense complexos que, com més intel·ligència més patriotisme.
“There is a forgotten, nay almost forbidden word , which means more to me than any other. That word is England “ ( Hi ha un oblit , una paraula quasi prohibida oficialment, que per mi té més significat que cap altra. Aquesta paraula és Anglaterra ).
Hi ha algú que cregui que Winston Churchill, l’autor d’aquesta frase, no era un home intel·ligent ?
Un dels nostres drames és que, si un patriota català digués quelcom de semblant, seria titllat d’il·luminat, de boig o, més suaument, de molt ceballut. Fins i tot, sent més moderat que Churchill.
En canvi, el patrioterisme espanyol queda ben retratat, en aquella afirmació tan absurda i esotèrica : “espanya es una unidad de destino en lo universal “. I la seva infinita supèrbia, no exempta de bogeria còsmico-imperial, en aquell refrany: “Antes que Dios fuese Dios, y los peñascos, peñascos; los Ortiz eran Ortiz y los Velascos, Velascos”. Es a dir que espanya no la va fer Déu, com afirma irònicament l’amic Frank Dubé, puix ja existia abans que ell.
Per cert, perquè no intenta “heroicament”, espanya, recuperar el “peñon de Gibraltar”, com va fer amb l’”islote perejil”?
Entre el profund patriotisme anglès i la mamarratxada patriotera espanyola, el patriotisme català -llàstima que sigui tan escàs- és el més ferm i el més assenyat de tots. El pinyol final del discurs de Pau Claris –el dirigent més clarivident que ha donat la nostra Nació- n’és la mostra més exacta i significativa : “Mori jo, i mori infamement, però respiri i visqui l’afligida Catalunya!”.
El patriotisme català, superats de una vegada per totes els camins erràtics, ja no té altra opció que alinear-se amb els que volem crear un Estat Propi als Països Catalans. No més ens podem presentar a Europa i a la ONU com a membres de Ple Dret. Es a dir com un Estat Sobirà. Ara ja està clar que sense Estat Propi desapareixerem com a Poble.
La única cosa que ens pot frenar la intel·ligència patriòtica de persistir en l’objectiu de l’Estat propi, és la por. Parlem-ne : Des de la hiena histèrica que ulula per la ràdio de la “conferencia episcopal”, fins al bufó, estret de pit i llepaculs d’espanyols boadella; hi ha un parell de dotzenes d’energúmens que invoquen la “balcanització” de l’estat espanyol. Però una cosa és el desig i l’altra la realitat o la versemblança.
Avui per avui, i en el futur encara menys, l’alternativa militar- per molt que ho digui la constitució espanyola - per evitar la formació d’altres estats a la península ibèrica no és possible, bàsicament per dues raons:
1era. Sèrbia estava unida sota un aclamat dictador, espanya està completament dividida – des dels dos grans partits en greus afers
d’estat , cosa que no passa en cap altre estat del món ; fins a dues associacions , o més, de víctimes del terrorisme, passant pel món judicial, mediàtic, oligàrquic, policial, etc.-.
Ja ho sabem que contra Catalunya tots hi estan d’acord; però una cosa és insultar-la, enganyar-la, o robar-la, i l’altra és agredir-la bèl·licament. Sense lideratge dictatorial únic i sense Hitler ni Mussolini , com fa 7 dècades, és inviable. No més poden fer el que ja fan: atiar “ciudadanos” i fomentar l’odi a la Catalanitat per a crear un conflicte civil.
2ona. L’adscripció de l’estat espanyol a la NATO, sobre tot, i a Europa ho fan inviable. No oblidem que la ex-Jugoslàvia no pertanyia a cap d’aquestes dues organitzacions.
Per tant, tenint en compte que l’espantall “balcanitzador”, no és res més que una quimera terrorista anticatalana, els que pretenem influir en el nostre Poble, a fi i efecte d’arrenglerar-lo en la lluita per l’Estat Propi, estem obligats a haver la mínima intel.ligència, per a no fer d’altaveus de frustrats, impotents i ressentits“papus abusa-nanos”, tot col.laborant a escampar la por infundada entre els nostres compatriotes.
El principal obstacle que existeix, avui per avui i objectivament parlant, per a la consecució de l’Estat Propi per Catalunya-Països Catalans, és la casta politiquera (titelles-col.laboracionistes), mediàtica (mitjans de manipulació i desorientació) i, sobre tot, oligàrquica ( “la caixa”, foment del treball, etc.), que conforma la gran taparada que impedeix l’enfrontament polític obert i descarnat, entre el Poble Català i l’estat espanyol.
Antoni Gomis
4 de maig de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
La intel·ligència , i més concretament la intel·ligència política, no solament no està renyida amb el patriotisme , com de vegades s’ha afirmat des del “progrespanyolisme “, si no que es complementen i casen perfectament. Fins i tot es pot asseverar sense complexos que, com més intel·ligència més patriotisme.
“There is a forgotten, nay almost forbidden word , which means more to me than any other. That word is England “ ( Hi ha un oblit , una paraula quasi prohibida oficialment, que per mi té més significat que cap altra. Aquesta paraula és Anglaterra ).
Hi ha algú que cregui que Winston Churchill, l’autor d’aquesta frase, no era un home intel·ligent ?
Un dels nostres drames és que, si un patriota català digués quelcom de semblant, seria titllat d’il·luminat, de boig o, més suaument, de molt ceballut. Fins i tot, sent més moderat que Churchill.
En canvi, el patrioterisme espanyol queda ben retratat, en aquella afirmació tan absurda i esotèrica : “espanya es una unidad de destino en lo universal “. I la seva infinita supèrbia, no exempta de bogeria còsmico-imperial, en aquell refrany: “Antes que Dios fuese Dios, y los peñascos, peñascos; los Ortiz eran Ortiz y los Velascos, Velascos”. Es a dir que espanya no la va fer Déu, com afirma irònicament l’amic Frank Dubé, puix ja existia abans que ell.
Per cert, perquè no intenta “heroicament”, espanya, recuperar el “peñon de Gibraltar”, com va fer amb l’”islote perejil”?
Entre el profund patriotisme anglès i la mamarratxada patriotera espanyola, el patriotisme català -llàstima que sigui tan escàs- és el més ferm i el més assenyat de tots. El pinyol final del discurs de Pau Claris –el dirigent més clarivident que ha donat la nostra Nació- n’és la mostra més exacta i significativa : “Mori jo, i mori infamement, però respiri i visqui l’afligida Catalunya!”.
El patriotisme català, superats de una vegada per totes els camins erràtics, ja no té altra opció que alinear-se amb els que volem crear un Estat Propi als Països Catalans. No més ens podem presentar a Europa i a la ONU com a membres de Ple Dret. Es a dir com un Estat Sobirà. Ara ja està clar que sense Estat Propi desapareixerem com a Poble.
La única cosa que ens pot frenar la intel·ligència patriòtica de persistir en l’objectiu de l’Estat propi, és la por. Parlem-ne : Des de la hiena histèrica que ulula per la ràdio de la “conferencia episcopal”, fins al bufó, estret de pit i llepaculs d’espanyols boadella; hi ha un parell de dotzenes d’energúmens que invoquen la “balcanització” de l’estat espanyol. Però una cosa és el desig i l’altra la realitat o la versemblança.
Avui per avui, i en el futur encara menys, l’alternativa militar- per molt que ho digui la constitució espanyola - per evitar la formació d’altres estats a la península ibèrica no és possible, bàsicament per dues raons:
1era. Sèrbia estava unida sota un aclamat dictador, espanya està completament dividida – des dels dos grans partits en greus afers
d’estat , cosa que no passa en cap altre estat del món ; fins a dues associacions , o més, de víctimes del terrorisme, passant pel món judicial, mediàtic, oligàrquic, policial, etc.-.
Ja ho sabem que contra Catalunya tots hi estan d’acord; però una cosa és insultar-la, enganyar-la, o robar-la, i l’altra és agredir-la bèl·licament. Sense lideratge dictatorial únic i sense Hitler ni Mussolini , com fa 7 dècades, és inviable. No més poden fer el que ja fan: atiar “ciudadanos” i fomentar l’odi a la Catalanitat per a crear un conflicte civil.
2ona. L’adscripció de l’estat espanyol a la NATO, sobre tot, i a Europa ho fan inviable. No oblidem que la ex-Jugoslàvia no pertanyia a cap d’aquestes dues organitzacions.
Per tant, tenint en compte que l’espantall “balcanitzador”, no és res més que una quimera terrorista anticatalana, els que pretenem influir en el nostre Poble, a fi i efecte d’arrenglerar-lo en la lluita per l’Estat Propi, estem obligats a haver la mínima intel.ligència, per a no fer d’altaveus de frustrats, impotents i ressentits“papus abusa-nanos”, tot col.laborant a escampar la por infundada entre els nostres compatriotes.
El principal obstacle que existeix, avui per avui i objectivament parlant, per a la consecució de l’Estat Propi per Catalunya-Països Catalans, és la casta politiquera (titelles-col.laboracionistes), mediàtica (mitjans de manipulació i desorientació) i, sobre tot, oligàrquica ( “la caixa”, foment del treball, etc.), que conforma la gran taparada que impedeix l’enfrontament polític obert i descarnat, entre el Poble Català i l’estat espanyol.
Antoni Gomis
4 de maig de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
LA CROADA DE LA CARCÚNDIA
LA CROADA DE LA CARCÚNDIA
La nova croada de la carcúndia nazi-franquista s’ha posat en marxa. Els carrers de l’estat espanyol s’han omplert de fanàtics cafre-bàrbars “rojigualdos”, inflats d’odi contra tot allò que posi en perill, la seva pútrida i tronada espanya imperial. El toc de cornetí de la mobilització, l’efectua el “motlle de nan de jardí “- tal i com el periodista Iu Forn anomena al “camarada portavoz”- que des de la ràdio dels bisbes espanyols, cada matí vomita bilis pudent, superant fins i tot a la nena de “L’exorcista”. Aquest magma caspós i “cutre” que va des dels “legionarios de cristo”, fins a la “peña garrula de tomelloso de los hidalgos”, a més a més de ser ridícul i grotesc, és molt decebedor. Si home ! No saben cantar “montañas nevadas”, “prietas las filas” ni “yo tenia un camarada”. I quan arrenquen el “cara al sol”, no saben acabar ni la primera estrofa. Si els vells franquistes s’alcessin de la tomba!.
Tanmateix però, aquest “movimiento remozado” té un problema difícil de
resoldre : Qui és el nou “caudillo” que capitanejarà la tropa?
Ho farà el “maricomplejines de los hilillos”- rajoy, o hauran de fer reaparèixer a “don mendo-aznarin del islote perejil” ?
L’altra qüestió essencial que ha de tenir tota croada com cal, es un bon oracle. Per si torquemada-rouco varela encara no hi ha pensat, li suggereixo que tornin a invocar a la mare Ràfols, com fa 71 anys. Per saber qui era, consultem el llibre d’Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”: A la pàgina 57 el professor Muñoz Espinalt diu :
” Saps en quina mena de literatura, adés fomentava l”imperio ”la seva missió divina? En unes profecies tronades que sembla ser, havia deixat escrites una monja nascuda l’any 1781, a Vilafranca del Penedès i que va residir molt de temps a saragossa, com a superiora d’un convent d’aquella ciutat, on va passar tota la guerra napoleònica. Encara hi ha qui la menciona amb misteri “. I més avall diu:” A la monja la presentaven com la mediadora entre l’”imperio” i Déu. Per fer-s’ho venir tot rodó, deien que els escrits de la mare Ràfols -les revelacions-, no s’havien trobat fins poc abans de la guerra del 1936. Tot els encaixava amb una exactitud gairebé matemàtica.
Teniu a mà alguns d’aquests escrits “dictats des del cel”?
No faltaria més, llegim-ne uns quants fragments: ”Este escrito será encontrado cuando se avecine la hora – es refereix al sagrat cor de Jesus – de mi reinado en españa, pero antes haré que se purifique de todas las inmundicias”. Això de purificar les immundícies, era aprofitat per justificar les repressions i els assassinats. La veu divina anunciava també a la superiora d’aquell convent de Saragossa, amb la missió que el missatge s’escoltés anys i panys després d’haver estat formulat: ”Les hago saber por tu medio a los españoles que yo les sostendré en todo, que siento predilección por mi querida españa, tan amada de mi madre santísima y antes de perder la fe en ella, haría que desaparecieran los pueblos”.
Mentrestant, nosaltres els catalans, hem de contemplar aquest espectacle immund per veure fins a on arriba. I amb l’afegitó reconfortant de les baralles entre espanyols. Ara ja ni tan sols hem d’escoltar al “pare carabassot” Jordi Pujol, quan des de la “trona” els renyava. ”Son una colla de ximples” ! els hi etzibava el gran fracassat de l’”estabilitat” i de l’”encaix”. De moment en tenim prou seguint aquell proverbi que diu : “Asseu-te a la porta de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enemic”.
Tot això, crec jo, és un pas més en la descomposició de l’estat espanyol. En aquest sentit és molt recomanable, la lectura del llibre de Josep M. Batista i Roca “La desintegració d’espanya i les idees de Toynbee”.
I la resta del món què deu pensar quan contempla aquest “revival” nazi-franquista?
Per l’Independentisme català, això és vent de popa. Com menys homologable i presentable sigui l’estat espanyol, més fàcil serà internacionalitzar el nostre Plet i trobar aliats per a la nostra Causa.
Antoni Gomis
30 de març de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
La nova croada de la carcúndia nazi-franquista s’ha posat en marxa. Els carrers de l’estat espanyol s’han omplert de fanàtics cafre-bàrbars “rojigualdos”, inflats d’odi contra tot allò que posi en perill, la seva pútrida i tronada espanya imperial. El toc de cornetí de la mobilització, l’efectua el “motlle de nan de jardí “- tal i com el periodista Iu Forn anomena al “camarada portavoz”- que des de la ràdio dels bisbes espanyols, cada matí vomita bilis pudent, superant fins i tot a la nena de “L’exorcista”. Aquest magma caspós i “cutre” que va des dels “legionarios de cristo”, fins a la “peña garrula de tomelloso de los hidalgos”, a més a més de ser ridícul i grotesc, és molt decebedor. Si home ! No saben cantar “montañas nevadas”, “prietas las filas” ni “yo tenia un camarada”. I quan arrenquen el “cara al sol”, no saben acabar ni la primera estrofa. Si els vells franquistes s’alcessin de la tomba!.
Tanmateix però, aquest “movimiento remozado” té un problema difícil de
resoldre : Qui és el nou “caudillo” que capitanejarà la tropa?
Ho farà el “maricomplejines de los hilillos”- rajoy, o hauran de fer reaparèixer a “don mendo-aznarin del islote perejil” ?
L’altra qüestió essencial que ha de tenir tota croada com cal, es un bon oracle. Per si torquemada-rouco varela encara no hi ha pensat, li suggereixo que tornin a invocar a la mare Ràfols, com fa 71 anys. Per saber qui era, consultem el llibre d’Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”: A la pàgina 57 el professor Muñoz Espinalt diu :
” Saps en quina mena de literatura, adés fomentava l”imperio ”la seva missió divina? En unes profecies tronades que sembla ser, havia deixat escrites una monja nascuda l’any 1781, a Vilafranca del Penedès i que va residir molt de temps a saragossa, com a superiora d’un convent d’aquella ciutat, on va passar tota la guerra napoleònica. Encara hi ha qui la menciona amb misteri “. I més avall diu:” A la monja la presentaven com la mediadora entre l’”imperio” i Déu. Per fer-s’ho venir tot rodó, deien que els escrits de la mare Ràfols -les revelacions-, no s’havien trobat fins poc abans de la guerra del 1936. Tot els encaixava amb una exactitud gairebé matemàtica.
Teniu a mà alguns d’aquests escrits “dictats des del cel”?
No faltaria més, llegim-ne uns quants fragments: ”Este escrito será encontrado cuando se avecine la hora – es refereix al sagrat cor de Jesus – de mi reinado en españa, pero antes haré que se purifique de todas las inmundicias”. Això de purificar les immundícies, era aprofitat per justificar les repressions i els assassinats. La veu divina anunciava també a la superiora d’aquell convent de Saragossa, amb la missió que el missatge s’escoltés anys i panys després d’haver estat formulat: ”Les hago saber por tu medio a los españoles que yo les sostendré en todo, que siento predilección por mi querida españa, tan amada de mi madre santísima y antes de perder la fe en ella, haría que desaparecieran los pueblos”.
Mentrestant, nosaltres els catalans, hem de contemplar aquest espectacle immund per veure fins a on arriba. I amb l’afegitó reconfortant de les baralles entre espanyols. Ara ja ni tan sols hem d’escoltar al “pare carabassot” Jordi Pujol, quan des de la “trona” els renyava. ”Son una colla de ximples” ! els hi etzibava el gran fracassat de l’”estabilitat” i de l’”encaix”. De moment en tenim prou seguint aquell proverbi que diu : “Asseu-te a la porta de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enemic”.
Tot això, crec jo, és un pas més en la descomposició de l’estat espanyol. En aquest sentit és molt recomanable, la lectura del llibre de Josep M. Batista i Roca “La desintegració d’espanya i les idees de Toynbee”.
I la resta del món què deu pensar quan contempla aquest “revival” nazi-franquista?
Per l’Independentisme català, això és vent de popa. Com menys homologable i presentable sigui l’estat espanyol, més fàcil serà internacionalitzar el nostre Plet i trobar aliats per a la nostra Causa.
Antoni Gomis
30 de març de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/
SOBRE EL VICTIMISME
SOBRE EL “VICTIMISME”
El ressentiment causat per la pèrdua de les eleccions a la Generalitat de l’any 1980, quan Reventós tenia coll avall que les guanyaria, va accentuar el sucursalisme i va fer aparèixer l’anticatalanitat del progrespanyolisme. Dos anys més tard, van “parir” la “loapa”, i a l’octubre d’aquell 1982 el felipisme va entrar al govern espanyol. Va ser llavors que, per justificar les agressions de tot tipus perpetrades contra Catalunya, hagudes i per haver, la sucursal del psoe-gal i els seus adlàters, van encunyar la paraula més injusta, perversa i insidiosa que mai s’ha perpetrat contra un col·lectiu humà : “victimisme”. I dic la que més, perquè és una invectiva tan malvada que conté la traïdoria de negar l’agressió, culpabilitzar i acomplexar la víctima.
Tots els insults que els espanyols han vomitat contra nosaltres, durant aquests 25 anys, des d’alfonso guerra fins rodriguez ibarra, no solament no ens han paralitzat, si no que han enfortit la Catalanitat, i fins i tot han fet créixer l’Independentisme. En canvi el penjament “victimisme”, ha tingut un cert efecte negatiu per haver estat “preparat” en un “ laboratori” català, i per catalans de naixement. D’altra banda, té la mala bava d’intentar destruir la moral, la dignitat i l’alt sentit de la justícia que tenim els catalans. Es un torpede dirigit a la línia de flotació de la víctima : Que cregui que no ho és. O com a mínim que ho dubti. I finalment vegi al seu botxí, com llur protector i benefactor.
En quin lloc decent del món i de la història a la víctima se la qualifica de “victimista”? Així doncs, quan felipe gonzalez va afirmar : “El terrorismo vasco es un problema de orden público. Lo que me preocupa verdaderamente es el hecho diferencial catalán”, això es ser víctima d’odi anticatalà o es ser victimista denunciar-ho?
Quan l’actual ministre de treball caldera, li va etzibar a Xavier Trías que els seus vots –els de 1.200.000 catalans- eren una “puta mierda”, això és ser víctima d’odi anticatalà o no?
Si per circular amb seguretat per Catalunya, hem de pagar peatges i a la resta de l’estat no, som o no víctimes d’un greuge comparatiu?
Quan l’estat espanyol mobilitza tot l’aparell diplomàtic del ministeri d’afers exteriors, per avortar l’ admissió de la selecció catalana d’hoquei, fent pressió i xantatge als altres comitès, això és ser víctima de persecució obsessiva o no?
Que la “renfe” ens maltracti dia si dia no, és ser víctima de la companyia o victimista manifestar-ho? Com és que això només passa a Catalunya?
Que els nostres fills tinguin a l’escola un sol ordinador per cada 7 alumnes i a moltes altres comunitats autònomes un per cadascun, d’això no se’n diu ser víctima de discriminació ja de petits?
Les colossals cues per ser operat i el quasi-col·lapse de la sanitat catalana ens fa víctimes de necessitats vitals o no?
Decretar una hora més de castellà a Catalunya, passant-se per l’”arc de triomf” les competències de la Generalitat, a més a més de “xulejar” i “ningunejar” als seus criats sucursalistes, és ser víctima d’una imposició anticatalana o no? I més tenint en compte que la llengua perseguida i en perill d’extinció –i per tant a protegir- és el català.
Quan l’Eric Bertran de Lloret l’any 2005, que tant sols tenia 14 anys aleshores, va ser segrestat per 20 “geos” assaltant casa seva en plena nit i regirant-ho tot, traslladat a madrid, i interrogat de forma inquisitorial per la fiscal i la psicòloga, va ser víctima d’una arbitrarietat –per dir-ho de forma molt suau- o no? El Parlament de Catalunya, poblat per titelles col·laboracionistes, com sempre no va estar a l’alçada democràtica del fet antidemocràtic.
Cremar la bandera espanyola és delicte. Fer-ho amb la bandera catalana no. Això és ser víctima d’una discriminació anticatalana o no?
Quan encara avui després de més de 66 anys, el govern espanyol –recordem que el psoe-gal ja porta 17 anys al poder- encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Lluís Companys, això és ser víctima de greuge històric o no?
Quan encara avui, després de més de 70 anys, espanya no ha demanat perdó, ni ha reparat als milers de víctimes i familiars dels bombardejos dels anys 1937, 1938 i 1939, sobre pobles i ciutats de Catalunya, això és ser víctima d’una injustícia històrica monumental o no? I més tenint en compte que la nostra Nació va ser el primer lloc del món en patir bombardejos sobre Població Civil.
Aquí vull reportar les paraules del “Pandit” Jawarhalhal Nehru: “Els bombardejos de Barcelona, una cosa horrible que mai més no oblidaré”. I les del secretari d’Estat dels EEUU, Cordell Hull, quan formulant una enèrgica protesta oficial deia: “En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser la més gran de la història, crec que estic parlant en nom de tota la població nord-americana, quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona, i quan proclamo la profunda esperança de que en el futur els centres de Població Civil no seran ja objecte de bombardejos militars des de l’aire”.
Titllar als catalans de “victimistes” és quelcom tan repugnant, que no més ments retorçades i abjectes poden idear-ho.
Antoni Gomis
2 de març de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
El ressentiment causat per la pèrdua de les eleccions a la Generalitat de l’any 1980, quan Reventós tenia coll avall que les guanyaria, va accentuar el sucursalisme i va fer aparèixer l’anticatalanitat del progrespanyolisme. Dos anys més tard, van “parir” la “loapa”, i a l’octubre d’aquell 1982 el felipisme va entrar al govern espanyol. Va ser llavors que, per justificar les agressions de tot tipus perpetrades contra Catalunya, hagudes i per haver, la sucursal del psoe-gal i els seus adlàters, van encunyar la paraula més injusta, perversa i insidiosa que mai s’ha perpetrat contra un col·lectiu humà : “victimisme”. I dic la que més, perquè és una invectiva tan malvada que conté la traïdoria de negar l’agressió, culpabilitzar i acomplexar la víctima.
Tots els insults que els espanyols han vomitat contra nosaltres, durant aquests 25 anys, des d’alfonso guerra fins rodriguez ibarra, no solament no ens han paralitzat, si no que han enfortit la Catalanitat, i fins i tot han fet créixer l’Independentisme. En canvi el penjament “victimisme”, ha tingut un cert efecte negatiu per haver estat “preparat” en un “ laboratori” català, i per catalans de naixement. D’altra banda, té la mala bava d’intentar destruir la moral, la dignitat i l’alt sentit de la justícia que tenim els catalans. Es un torpede dirigit a la línia de flotació de la víctima : Que cregui que no ho és. O com a mínim que ho dubti. I finalment vegi al seu botxí, com llur protector i benefactor.
En quin lloc decent del món i de la història a la víctima se la qualifica de “victimista”? Així doncs, quan felipe gonzalez va afirmar : “El terrorismo vasco es un problema de orden público. Lo que me preocupa verdaderamente es el hecho diferencial catalán”, això es ser víctima d’odi anticatalà o es ser victimista denunciar-ho?
Quan l’actual ministre de treball caldera, li va etzibar a Xavier Trías que els seus vots –els de 1.200.000 catalans- eren una “puta mierda”, això és ser víctima d’odi anticatalà o no?
Si per circular amb seguretat per Catalunya, hem de pagar peatges i a la resta de l’estat no, som o no víctimes d’un greuge comparatiu?
Quan l’estat espanyol mobilitza tot l’aparell diplomàtic del ministeri d’afers exteriors, per avortar l’ admissió de la selecció catalana d’hoquei, fent pressió i xantatge als altres comitès, això és ser víctima de persecució obsessiva o no?
Que la “renfe” ens maltracti dia si dia no, és ser víctima de la companyia o victimista manifestar-ho? Com és que això només passa a Catalunya?
Que els nostres fills tinguin a l’escola un sol ordinador per cada 7 alumnes i a moltes altres comunitats autònomes un per cadascun, d’això no se’n diu ser víctima de discriminació ja de petits?
Les colossals cues per ser operat i el quasi-col·lapse de la sanitat catalana ens fa víctimes de necessitats vitals o no?
Decretar una hora més de castellà a Catalunya, passant-se per l’”arc de triomf” les competències de la Generalitat, a més a més de “xulejar” i “ningunejar” als seus criats sucursalistes, és ser víctima d’una imposició anticatalana o no? I més tenint en compte que la llengua perseguida i en perill d’extinció –i per tant a protegir- és el català.
Quan l’Eric Bertran de Lloret l’any 2005, que tant sols tenia 14 anys aleshores, va ser segrestat per 20 “geos” assaltant casa seva en plena nit i regirant-ho tot, traslladat a madrid, i interrogat de forma inquisitorial per la fiscal i la psicòloga, va ser víctima d’una arbitrarietat –per dir-ho de forma molt suau- o no? El Parlament de Catalunya, poblat per titelles col·laboracionistes, com sempre no va estar a l’alçada democràtica del fet antidemocràtic.
Cremar la bandera espanyola és delicte. Fer-ho amb la bandera catalana no. Això és ser víctima d’una discriminació anticatalana o no?
Quan encara avui després de més de 66 anys, el govern espanyol –recordem que el psoe-gal ja porta 17 anys al poder- encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Lluís Companys, això és ser víctima de greuge històric o no?
Quan encara avui, després de més de 70 anys, espanya no ha demanat perdó, ni ha reparat als milers de víctimes i familiars dels bombardejos dels anys 1937, 1938 i 1939, sobre pobles i ciutats de Catalunya, això és ser víctima d’una injustícia històrica monumental o no? I més tenint en compte que la nostra Nació va ser el primer lloc del món en patir bombardejos sobre Població Civil.
Aquí vull reportar les paraules del “Pandit” Jawarhalhal Nehru: “Els bombardejos de Barcelona, una cosa horrible que mai més no oblidaré”. I les del secretari d’Estat dels EEUU, Cordell Hull, quan formulant una enèrgica protesta oficial deia: “En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser la més gran de la història, crec que estic parlant en nom de tota la població nord-americana, quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona, i quan proclamo la profunda esperança de que en el futur els centres de Població Civil no seran ja objecte de bombardejos militars des de l’aire”.
Titllar als catalans de “victimistes” és quelcom tan repugnant, que no més ments retorçades i abjectes poden idear-ho.
Antoni Gomis
2 de març de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
RIDICUL "PRATIOTISME SOCIAL"
RIDÍCUL “ PATROTISME SOCIAL”
Això del “patriotisme social” és una parida de programa polític, perpetrat contra la Catalanitat. Ara resulta que per a fer polítiques socials s’ha de descatalanitzar (encara més?) Catalunya. Com si fos incompatible, ballar sardanes i cobrar la pensió no contributiva.
A qui volen enganyar? Ara diuen que ja s’han acabat les polítiques identitàries (no més les catalanes; les espanyoles, com les “ferias de abril” o les “casas regionales”, no). Com si ja poguéssim viure plenament en català a Catalunya. Tot al contrari. No hi ha ni un medicament, que porti ni una sola paraula en català; per tant, no es pot ni sobreviure en català.
Però jo em pregunto: Perquè desapareguin les llistes d’espera de la sanitat, hem de deixar de pensar en català?. Perquè els trens funcionin com en un país civilitzat, hem de deixar de sentir-nos catalans? Perquè les vídues no passin penúries econòmiques, han de renunciar a la seva ànima catalana?.
Bestieses! No solament no es incompatible el fet nacional amb el fet social, si no que un s’alimenta de l’altre. Exemples: els espanyols tenen col·locada al bell mig de la seva capital, la bandera més gran del món. Des de els seus mass media (ràdios, televisions i premsa) esbomben el seu patrioterisme tronat (no social sinó imperial) per terra mar i aire. Fan de una manifestació cafre-bàrbar de tortura animal, la seva “ fiesta nacional” . La seva sel·lecció de futbol, tot i que sortosament sempre fa el ridícul, es sobredimensionada fins a uns extrems fanàticament grotescos.
Em volen dir, srs. “patriotes socials”, on és el menyscabament i la disminució de les seves prestacions, comunicacions, subvencions, inversions, etc., que no vagin més enllà de la corrupció, incompetència i indolència endèmiques que els caracteritza?.
Es que pot ser els francesos, malgrat la seva imparable decadència, si no hi posen remei, han renunciat a l’ànima jacobina i a la “grandeur” per a poder fer polítiques socials?.Ja voldrien els nostres pagesos de l’avellana, tenir la protecció, les subvencions i els ajuts de tot tipus, que tenen els nostres germans vinyataires de la Catalunya Nord.
Es que, deixant de banda els estats genocides, als països escandinaus, per a fer politiques socials, renuncien a la protecció front la globalització, dels seus idiomes i cultures?
Tots els estats del món, per forts que siguin, fan Política Nacional. Amb molta més raó n’haurem de fer els catalans, malvivint entre dos estats (frança i espanya) que malden, pel cap baix, des de fa més de tres segles i mig per exterminar-nos com a Poble.
No home no! Per a fer polítiques socials i no demagògia barata,s’ha de tenir tremp i caràcter directiu plantant cara al colonitzador, que ens roba i ens espolia a cor què vols. I no malbaratant i aixecant la camisa dels catalans, durant dos anys llargs,amb un estatut-estafa.
D’altra banda, i parlant de teoria política, una expressió tan cursi i enganyosa com “patriotisme social”, a més a més de ser antitètica, palesa la manca de cultura política dels seus inventors. Les paraules pàtria i patriotisme, sempre i únicament, fan referència a un sentiment o un fet nacional. Que hi té a veure, posem per cas, inaugurar un ambulatori, amb un sentiment de pertinença nacional nadiu o adoptat? Per tant, en la forma i en el fons, aquesta ridícula expressió ens augura mals averanys. Fa tot l’efecte que acomplexarà i enfonsarà, encara més, la migrada moral dels catalans, i enfortirà i envalentonarà una mica més, la gosadia dels enemics de Catalunya, i dels colonitzadors que habiten a casa nostra.
I deixem-nos de punyetes! Per a fer una truita s’han de trencar els ous! La única fórmula que hi ha, per a poder gaudir de prestacions, inversions i subvencions, es que espanya ens deixi de robar. Perquè, tal i com deia el professor Muñoz Espinalt, parafrassejant al bisbe Torras i Bages: ”Catalunya, o deixa de pagar a espanya, o no serà”.
Antoni Gomis
7 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Això del “patriotisme social” és una parida de programa polític, perpetrat contra la Catalanitat. Ara resulta que per a fer polítiques socials s’ha de descatalanitzar (encara més?) Catalunya. Com si fos incompatible, ballar sardanes i cobrar la pensió no contributiva.
A qui volen enganyar? Ara diuen que ja s’han acabat les polítiques identitàries (no més les catalanes; les espanyoles, com les “ferias de abril” o les “casas regionales”, no). Com si ja poguéssim viure plenament en català a Catalunya. Tot al contrari. No hi ha ni un medicament, que porti ni una sola paraula en català; per tant, no es pot ni sobreviure en català.
Però jo em pregunto: Perquè desapareguin les llistes d’espera de la sanitat, hem de deixar de pensar en català?. Perquè els trens funcionin com en un país civilitzat, hem de deixar de sentir-nos catalans? Perquè les vídues no passin penúries econòmiques, han de renunciar a la seva ànima catalana?.
Bestieses! No solament no es incompatible el fet nacional amb el fet social, si no que un s’alimenta de l’altre. Exemples: els espanyols tenen col·locada al bell mig de la seva capital, la bandera més gran del món. Des de els seus mass media (ràdios, televisions i premsa) esbomben el seu patrioterisme tronat (no social sinó imperial) per terra mar i aire. Fan de una manifestació cafre-bàrbar de tortura animal, la seva “ fiesta nacional” . La seva sel·lecció de futbol, tot i que sortosament sempre fa el ridícul, es sobredimensionada fins a uns extrems fanàticament grotescos.
Em volen dir, srs. “patriotes socials”, on és el menyscabament i la disminució de les seves prestacions, comunicacions, subvencions, inversions, etc., que no vagin més enllà de la corrupció, incompetència i indolència endèmiques que els caracteritza?.
Es que pot ser els francesos, malgrat la seva imparable decadència, si no hi posen remei, han renunciat a l’ànima jacobina i a la “grandeur” per a poder fer polítiques socials?.Ja voldrien els nostres pagesos de l’avellana, tenir la protecció, les subvencions i els ajuts de tot tipus, que tenen els nostres germans vinyataires de la Catalunya Nord.
Es que, deixant de banda els estats genocides, als països escandinaus, per a fer politiques socials, renuncien a la protecció front la globalització, dels seus idiomes i cultures?
Tots els estats del món, per forts que siguin, fan Política Nacional. Amb molta més raó n’haurem de fer els catalans, malvivint entre dos estats (frança i espanya) que malden, pel cap baix, des de fa més de tres segles i mig per exterminar-nos com a Poble.
No home no! Per a fer polítiques socials i no demagògia barata,s’ha de tenir tremp i caràcter directiu plantant cara al colonitzador, que ens roba i ens espolia a cor què vols. I no malbaratant i aixecant la camisa dels catalans, durant dos anys llargs,amb un estatut-estafa.
D’altra banda, i parlant de teoria política, una expressió tan cursi i enganyosa com “patriotisme social”, a més a més de ser antitètica, palesa la manca de cultura política dels seus inventors. Les paraules pàtria i patriotisme, sempre i únicament, fan referència a un sentiment o un fet nacional. Que hi té a veure, posem per cas, inaugurar un ambulatori, amb un sentiment de pertinença nacional nadiu o adoptat? Per tant, en la forma i en el fons, aquesta ridícula expressió ens augura mals averanys. Fa tot l’efecte que acomplexarà i enfonsarà, encara més, la migrada moral dels catalans, i enfortirà i envalentonarà una mica més, la gosadia dels enemics de Catalunya, i dels colonitzadors que habiten a casa nostra.
I deixem-nos de punyetes! Per a fer una truita s’han de trencar els ous! La única fórmula que hi ha, per a poder gaudir de prestacions, inversions i subvencions, es que espanya ens deixi de robar. Perquè, tal i com deia el professor Muñoz Espinalt, parafrassejant al bisbe Torras i Bages: ”Catalunya, o deixa de pagar a espanya, o no serà”.
Antoni Gomis
7 de desembre de 2006
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
OLIGARQUIA PRE-FEUDAL
OLIGARQUIA PRE-FEUDAL
Molt probablement, mai cap historiador, intel·lectual ni polític, ha qualificat espanya d’ entitat pre-feudal. I així es va perpetuant la GRAN ENSARRONADA.
L’escriptor i periodista espanyol Luis Araquistain, una de les principals figures del psoe d’abans de la guerra del 36, i conseller polític de Largo Caballero, deia el següent: “A l’edad mitjana peninsular no hi havia altra burgesia capitalista que la de Catalunya, país feudal i marítim, per tant propici a la formació d’aquesta classe. Tampoc, per la mateixa raó, no va haver-hi industrialització a la resta d’espanya, ni revolució burgesa, ni estat burgès”. I si espanya no era un país feudal, que punyetes era? Doncs un territori propietat de la monarquia absoluta –a Catalunya la Monarquia estava sotmesa a Corts- i dels terratinents latifundistes. Exactament igual que ara: de la monarquia borbònica i de l’oligarquia financera i/o latifundista. Per ex.: El banc santander i la “duquesa de alba”. Es a dir, espanya no es burgesa, ni capitalista, ni feudal, si no patrimonial, es a dir pre-feudal.
Com pot ser doncs, que hi hagi catalans que per a reforçar el seu suposat independentisme, es declarin també anticapitalistes?.
Com és que hi ha tants catalans que volen salvar el món mundial o gairebé –oh candidesa i ambició forassenyada!, no exempta de vanitat psicòtica- des de la nostra trista situació de colònia espoliada, per una banda oligarca?. Si volen donar diners al món, que lluitin, abans, per evitar l’immens robatori fiscal-oligàrquic.
Nosaltres, els independentistes sense adjectius, ni pretensions globals que no comprometen a res, no som tant avançats; senzillament, perquè encara estem lluitant contra estaments pre-feudals.
O no és pre-feudal, que quan un banc oligarca té pèrdues, les carregui a l’erari públic, com va passar l’any 1993 amb els 600.000 milions de pessetes del “forat” de banesto?. Hi ha algun autònom o petit empresari català, que quan té dèficit o morositat, l’estat espanyol li pagui les pèrdues?.
Quan el renegat i titella-col·laboracionista piqué, sent ministre, va fer donar centenars de milers de milions de pessetes a les elèctriques, propietat de l’oligarquia, “of course” , no va ser això un acte pre-feudal?.
Com pot ser que un oligarca president d’un club de futbol com el “real madrid”, aconsegueixi, en l’època aznar, més de 100.000 milions de pessetes de les arques de l’estat?. “La Vanguardia”, diari gens sospitós d’independentisme, dixit. Concretament, el periodista esportiu Dagoberto Escorcia.
Qui creieu que pagarà les despeses del desastre i del robatori d’”air madrid”?. Tractant-se, d’una propietat oligarca, evidentment, l’estat espanyol que és el seu instrument.
Des de l’aparició de les tv privades, propietat també dels oligarques, faltaria “plus”,l’any 1989, l’intensificació de l’idiotització, l’espanyolització i la vulgaritat del personal, s’ha accentuat de forma alarmant i, a l’ensems, proporcional a l’inconsciència de contraure hipoteques. És com una mena de pre-feudalisme que no fa fàstics a les noves tecnologies, doncs també serveixen per escanyar pobres.
Quan contemplem com els “albertos”, conspicus individus oligarques (“los primos de la gabardina”, s’en recorden?), no van a la presó amb 3 anys i mig de condemna, d’aixó s’en diu estat de dret o estat patrimonial? Quina alta figura els deu protegir?
I sobre tot això, els nostres titelles-col·laboracionistes, a part d’escalfar butaques, no hi tenen res a dir? Com t’hi encaixes o t’hi federes amb aquesta muntanya d’escòria?.
No cal que s’ hi trenquin el cap! No més cal posar damunt de la taula, les paraules del patriota català, Manuel Serra i Moret, un eminentíssim socialista, que en el seu llibre “Ciutadania Catalana”, parlant d’això diu el següent: “espanya no és un estat nacional, ni sociològic, ni un embrió d’estat de cap mena, sinó una empresa de cretins, una reserva de retardats que el món esguarda com experiència única.
Els catalans no hi tenim res a veure, i la nostra culpa només radica en no haver fet els sacrificis necessaris per a desfer-nos d’aquesta pestil·lència”.
Antoni Gomis
5 de gener de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Molt probablement, mai cap historiador, intel·lectual ni polític, ha qualificat espanya d’ entitat pre-feudal. I així es va perpetuant la GRAN ENSARRONADA.
L’escriptor i periodista espanyol Luis Araquistain, una de les principals figures del psoe d’abans de la guerra del 36, i conseller polític de Largo Caballero, deia el següent: “A l’edad mitjana peninsular no hi havia altra burgesia capitalista que la de Catalunya, país feudal i marítim, per tant propici a la formació d’aquesta classe. Tampoc, per la mateixa raó, no va haver-hi industrialització a la resta d’espanya, ni revolució burgesa, ni estat burgès”. I si espanya no era un país feudal, que punyetes era? Doncs un territori propietat de la monarquia absoluta –a Catalunya la Monarquia estava sotmesa a Corts- i dels terratinents latifundistes. Exactament igual que ara: de la monarquia borbònica i de l’oligarquia financera i/o latifundista. Per ex.: El banc santander i la “duquesa de alba”. Es a dir, espanya no es burgesa, ni capitalista, ni feudal, si no patrimonial, es a dir pre-feudal.
Com pot ser doncs, que hi hagi catalans que per a reforçar el seu suposat independentisme, es declarin també anticapitalistes?.
Com és que hi ha tants catalans que volen salvar el món mundial o gairebé –oh candidesa i ambició forassenyada!, no exempta de vanitat psicòtica- des de la nostra trista situació de colònia espoliada, per una banda oligarca?. Si volen donar diners al món, que lluitin, abans, per evitar l’immens robatori fiscal-oligàrquic.
Nosaltres, els independentistes sense adjectius, ni pretensions globals que no comprometen a res, no som tant avançats; senzillament, perquè encara estem lluitant contra estaments pre-feudals.
O no és pre-feudal, que quan un banc oligarca té pèrdues, les carregui a l’erari públic, com va passar l’any 1993 amb els 600.000 milions de pessetes del “forat” de banesto?. Hi ha algun autònom o petit empresari català, que quan té dèficit o morositat, l’estat espanyol li pagui les pèrdues?.
Quan el renegat i titella-col·laboracionista piqué, sent ministre, va fer donar centenars de milers de milions de pessetes a les elèctriques, propietat de l’oligarquia, “of course” , no va ser això un acte pre-feudal?.
Com pot ser que un oligarca president d’un club de futbol com el “real madrid”, aconsegueixi, en l’època aznar, més de 100.000 milions de pessetes de les arques de l’estat?. “La Vanguardia”, diari gens sospitós d’independentisme, dixit. Concretament, el periodista esportiu Dagoberto Escorcia.
Qui creieu que pagarà les despeses del desastre i del robatori d’”air madrid”?. Tractant-se, d’una propietat oligarca, evidentment, l’estat espanyol que és el seu instrument.
Des de l’aparició de les tv privades, propietat també dels oligarques, faltaria “plus”,l’any 1989, l’intensificació de l’idiotització, l’espanyolització i la vulgaritat del personal, s’ha accentuat de forma alarmant i, a l’ensems, proporcional a l’inconsciència de contraure hipoteques. És com una mena de pre-feudalisme que no fa fàstics a les noves tecnologies, doncs també serveixen per escanyar pobres.
Quan contemplem com els “albertos”, conspicus individus oligarques (“los primos de la gabardina”, s’en recorden?), no van a la presó amb 3 anys i mig de condemna, d’aixó s’en diu estat de dret o estat patrimonial? Quina alta figura els deu protegir?
I sobre tot això, els nostres titelles-col·laboracionistes, a part d’escalfar butaques, no hi tenen res a dir? Com t’hi encaixes o t’hi federes amb aquesta muntanya d’escòria?.
No cal que s’ hi trenquin el cap! No més cal posar damunt de la taula, les paraules del patriota català, Manuel Serra i Moret, un eminentíssim socialista, que en el seu llibre “Ciutadania Catalana”, parlant d’això diu el següent: “espanya no és un estat nacional, ni sociològic, ni un embrió d’estat de cap mena, sinó una empresa de cretins, una reserva de retardats que el món esguarda com experiència única.
Els catalans no hi tenim res a veure, i la nostra culpa només radica en no haver fet els sacrificis necessaris per a desfer-nos d’aquesta pestil·lència”.
Antoni Gomis
5 de gener de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
OLIGARQUIA PRE-FEUDAL II
OLIGARQUIA PRE-FEUDAL II
Quan l’eminentíssim socialista Serra i Moret, qualificava espanya de “empresa de cretins”, “reserva de retardats” i “pestil·lència”, no podia estar més encertat. Com si no, es pot qualificar un “tinglado”, dominat per una banda d’oligarques escanya pobres i tramposos?.
Ja pot baixar el preu del cru ja! La banda oligàrquica, propietària de tots el derivats del petroli, com si sentis ploure. No ho fa repercutir tot seguit, no fos cas que s’arruïnessin pobrets! Be han d’aprofitar l’avinentesa, i rescabalar-se de les desastroses inversions que han fet per l’Argentina! A més a més, qui creieu que ha de pagar les despeses causades pel canvi de règim a Bolivia? Per cert, la instal·lació i explotació de les plantes de repsol en aquest país, evoquen remotament, els temps de la colonització d’Amèrica. Quin paper més galdós renegat Brufau, president d’aquesta companyia en representació de, oh meravella! l’omnipotent i nostrada “la caixa”!.En canvi, quan el preu del barril puja, encara que no te n’ hagis assabentat, l’endemà mateix t’ho notes a la benzinera a l’hora de pagar.
Com és que els progrespanyolistes - trufats de jacobinisme francès per que no hi falti de res- i els babaus que se’ls escolten, despotriquen sempre contra les multinacionals nord-americanes del petroli, i no diuen mai res d’aquesta banda de cacics pre-feudals?
Com és que quan es va morir el rei Faisal dAràbia, a l’estat espanyol es van declarar tres dies de dol oficial? Va ser l’únic estat occidental que ho va fer. Quines connivències i complicitats inconfessables hi ha, entre Aràbia i espanya? Hi té quelcom a veure la fortuna amassada per la família borbó, calculada per experts, no espanyols naturalment, en més de 3.000 milions d’euros –més de mig bilió de pessetes- ?
Com és que els progrespanyolistes -trufats de jacobinisme francès, per que no hi falti de res- no qüestionen les immenses riqueses acumulades per les famílies franquistes, construïdes damunt de la suor i la sang de tanta gent? Ni tan sols han fet res, per evitar que es fessin més grans, en aquesta pseudodemocràcia. Son els que en podríem anomenar, els nous oligarques.
Com és que els progrespanyolistes -trufats de jacobinisme francès, per que no hi falti de res-, no carreguen contra les entitats bancàries que ens cobren comissions, fins i tot quan preguntem l’hora?.
Però, es clar, fa tants anys que dura la presa de pèl que es va perpetrar, després de la mort del dictador sanguinari -els seus biògrafs diuen que signava les penes de mort després de dinar, perquè això l’ajudava a pair, entre rotet i rotet- que a Catalunya ha derivat en una mena de cretinisme polític, que contamina totes les capes de la nostra societat.
Com si no, es pot entendre que, per exemple, Roca i Junyent, després d’haver fet el ridícul amb l’”operació reformista”, en la qual va rebentar més de 3.000 milions de pessetes de l’any 1986, per no treure ni una cadira de diputat -quin fracàs més estrepitós!- encara ens vol donar lliçons des de “La Vanguardia”?
Que no ho veieu que espanya no canvia mai?Es un muntatge oligàrquic,ara envernissat de pseudodemocracia, adés amb dictadura sense màscara; però sempre controlat pels mateixos bandarres (homes sense escrúpols en l’accepció masculina).
I els titelles col·laboracionistes nostrats, que hi pinten en tot això? Fan el seu paper. Son els escolanets que coadjuven a perpetuar l’estatus colonial dels Països Catalans; ballant-li l’ou a l’oligarquia, tot intentant fer-nos creure (amb males arts i poderosos mitjans de manipulació, a canvi de bons sous, privilegis, corrupteles, etc.), que vivim en un estat de dret, quan l’autentica veritat és que -encara que ells s’esforcen molt en apuntalar-lo-, malvivim políticament i nacionalment, en un estat que no s’aguanta dret.
Antoni Gomis
19 de gener de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Quan l’eminentíssim socialista Serra i Moret, qualificava espanya de “empresa de cretins”, “reserva de retardats” i “pestil·lència”, no podia estar més encertat. Com si no, es pot qualificar un “tinglado”, dominat per una banda d’oligarques escanya pobres i tramposos?.
Ja pot baixar el preu del cru ja! La banda oligàrquica, propietària de tots el derivats del petroli, com si sentis ploure. No ho fa repercutir tot seguit, no fos cas que s’arruïnessin pobrets! Be han d’aprofitar l’avinentesa, i rescabalar-se de les desastroses inversions que han fet per l’Argentina! A més a més, qui creieu que ha de pagar les despeses causades pel canvi de règim a Bolivia? Per cert, la instal·lació i explotació de les plantes de repsol en aquest país, evoquen remotament, els temps de la colonització d’Amèrica. Quin paper més galdós renegat Brufau, president d’aquesta companyia en representació de, oh meravella! l’omnipotent i nostrada “la caixa”!.En canvi, quan el preu del barril puja, encara que no te n’ hagis assabentat, l’endemà mateix t’ho notes a la benzinera a l’hora de pagar.
Com és que els progrespanyolistes - trufats de jacobinisme francès per que no hi falti de res- i els babaus que se’ls escolten, despotriquen sempre contra les multinacionals nord-americanes del petroli, i no diuen mai res d’aquesta banda de cacics pre-feudals?
Com és que quan es va morir el rei Faisal dAràbia, a l’estat espanyol es van declarar tres dies de dol oficial? Va ser l’únic estat occidental que ho va fer. Quines connivències i complicitats inconfessables hi ha, entre Aràbia i espanya? Hi té quelcom a veure la fortuna amassada per la família borbó, calculada per experts, no espanyols naturalment, en més de 3.000 milions d’euros –més de mig bilió de pessetes- ?
Com és que els progrespanyolistes -trufats de jacobinisme francès, per que no hi falti de res- no qüestionen les immenses riqueses acumulades per les famílies franquistes, construïdes damunt de la suor i la sang de tanta gent? Ni tan sols han fet res, per evitar que es fessin més grans, en aquesta pseudodemocràcia. Son els que en podríem anomenar, els nous oligarques.
Com és que els progrespanyolistes -trufats de jacobinisme francès, per que no hi falti de res-, no carreguen contra les entitats bancàries que ens cobren comissions, fins i tot quan preguntem l’hora?.
Però, es clar, fa tants anys que dura la presa de pèl que es va perpetrar, després de la mort del dictador sanguinari -els seus biògrafs diuen que signava les penes de mort després de dinar, perquè això l’ajudava a pair, entre rotet i rotet- que a Catalunya ha derivat en una mena de cretinisme polític, que contamina totes les capes de la nostra societat.
Com si no, es pot entendre que, per exemple, Roca i Junyent, després d’haver fet el ridícul amb l’”operació reformista”, en la qual va rebentar més de 3.000 milions de pessetes de l’any 1986, per no treure ni una cadira de diputat -quin fracàs més estrepitós!- encara ens vol donar lliçons des de “La Vanguardia”?
Que no ho veieu que espanya no canvia mai?Es un muntatge oligàrquic,ara envernissat de pseudodemocracia, adés amb dictadura sense màscara; però sempre controlat pels mateixos bandarres (homes sense escrúpols en l’accepció masculina).
I els titelles col·laboracionistes nostrats, que hi pinten en tot això? Fan el seu paper. Son els escolanets que coadjuven a perpetuar l’estatus colonial dels Països Catalans; ballant-li l’ou a l’oligarquia, tot intentant fer-nos creure (amb males arts i poderosos mitjans de manipulació, a canvi de bons sous, privilegis, corrupteles, etc.), que vivim en un estat de dret, quan l’autentica veritat és que -encara que ells s’esforcen molt en apuntalar-lo-, malvivim políticament i nacionalment, en un estat que no s’aguanta dret.
Antoni Gomis
19 de gener de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
L' " ENCAIXISME"
L’”ENCAIXISME” FRUSTRA I DEPRIMEIX
Quin cinisme! Per camuflar i desviar l’atenció del gran fracàs de l’”encaixisme”, fa molts anys que sentim el disc ratllat, de que l’independentisme causa una gran frustració. Com a maniobra de distracció,no està malament, però ja en fan un gra massa i cansa. Això de l’”encaixisme”, com ja sabeu, es allò tan poc digne i inoperant, d’ implorar a espanya que ens accepti tal com som. I que em recorda l’anècdota que tant bé explica l’amic Frank Dubé: “Quan el conserge va anunciar al ministre espanyol, que el polític català ja feia 5 hores que s’esperava, aquell digué: ”Bien, que pase, pero que entre llorado”.
Des de Jordi Pujol, el gran paladí de l´”encaix”actual, fins a qualsevol indocumentat, amb “tuf de sociata”, que omple contraportades de ”El Punt”, son ja uns quants els titelles col.laboracionistes, que tot exercint d’aprenents de psiquiatra, ens volen prevenir o guarir, de la “frustració” independentista. De fet, com a pseudoterapeutes tenen futur, atès que la “epidèmia frustrant” augmenta cada dia.
El que és ínic i arbitrari, però, és que això s’esbombi per tots els mitjans, sense que els independentistes ens poguem defensar en igualtat de condicions. Així d’avantatgistes i tramposos son aquests “encaixistes” fracassats. I déu n’hi do també, de la llibertat d’expressió d’aquesta pseudodemocràcia!
I dic fracassats, perque després de més de 30 anys d’acceptar a ulls clucs, acatar
vinclant l’esquena, i sacralitzar fins a extrems “opusdeistes”, l’enèsima restauració borbònica, planificada i refrendada per força l’any 1967, pel dictador sanguinari -“todo está atado y bien atado”-; quin és el benefici polític obtingut pel Poble de Catalunya?
Després d’empassar-se tota mena de gripaus i granotes, bo i començant per renunciar a la “ruptura”amb el franquisme (un dels 4 punts “irrenunciables”de l”Assemblea de Catalunya”), acceptant la “reforma”suarista, que n’hem tret a canvi? Per no parlar de l’Amnistia ( un altre punt “innegociable” que els catalans no vam atényer del tot ), que els únics que la obtingueren del tot foren els franquistes; sense ni tan sols demanar-la.
Claudicant en gairebé tot, hem guanyat alguna fita Nacional o política, que vagi més enllà de les menjadores, poltrones i jubilacions privilegiades dels nostres “encaixistes”? Com poden, sense estar tarats de cretinisme polític, intentar “encaixar-nos”en una caverna cafre-bàrbar, que té com a “fiesta nacional”- celebrada amb molta faramalla , parada militar, orgull patrioter i superba fatxendería nazi-franquista- el genocidi de més de 100 milions d’éssers humans a Amèrica?
Si aquests “encaixistes” fracassats, haguessin tingut els mínims coneixements històrics exigibles a qualsevol polític que es preui, sabríen com les gasten les restauracions borbòniques. antonio cánovas del castillo- el mestre d’aquests restauradors-, artífex de la de l’any 1875, i de la constitució posterior; aquélla que quan els seus elaboradors, portaven uns quants dies encallats en el 1er article- el que havia de definir qui eren espanyols-, fart cánovas de que no trobéssin l’enunciat va etzibar-los-hi: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa”! Per cert, aquest polític espanyol, tot i restaurar els borbons, és l´’autor de la famosa sentència: “Los españoles tenemos para hacernos perdonar del resto del mundo, cuatro verguenzas: los borbones, la intolerancia religiosa, los pronunciamientos y la viruela”.
Avui per avui, la única “vergüenza” que no tenen els espanyols, després de més de 130 anys, és la que ha eliminat la ciència. Encara mantenen intactes els borbons, la “conferencia episcopal”i l’esperit del “23-F”. Per tant, com t’hi encaixes en aquesta banda de carcamals immobilistes, que, mentalment parlant, encara son a l’endemà de l’assassinat del general Prim?.
El comte de Reus fou, el que en podríem anomenar, el precursor de l´”encaixisme”. Així com també, és el català que ha anat més lluny, en aquesta dèria dels “catalans exaltats”- en expressió justa del professor Muñoz Espinalt- de voler “arreglar espanya”. El primer gran “encaixista”fou Francesc Cambó. Acabà miserablement la seva carrera política, finançant l’espionatge franquista. I el segon gran “encaixista” és Jordi Pujol. Després de gairebé 24 anys al front de la Generalitat, ell sí que ens ha deixat una gran frustració col.lectiva, i una desmobilització gairebé depressiva del Poble Català. Algú el va titllar, en afortunada expressió, d’”anestesista de Catalunya”. Ja veieu doncs quin és el ruinós balanç dels més il·lustres “encaixistes”.
La única via política digna i operativa, malgrat les impostures i dificultats, és l’independentisme. És la lluita que amb més o menys encerts, reculades, caigudes, defallences, etc., malda i persisteix tenaçment, per a alliberar els Països Catalans, dels dos estats que ens colonitzen i ens oprimeixen: espanya i frança. Perque ja ho deia el nostre Ramon Llull, el geni més gran en Pensament que ha donat la humanitat: “Qui no persevera, no va”.
Antoni Gomis
16 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Quin cinisme! Per camuflar i desviar l’atenció del gran fracàs de l’”encaixisme”, fa molts anys que sentim el disc ratllat, de que l’independentisme causa una gran frustració. Com a maniobra de distracció,no està malament, però ja en fan un gra massa i cansa. Això de l’”encaixisme”, com ja sabeu, es allò tan poc digne i inoperant, d’ implorar a espanya que ens accepti tal com som. I que em recorda l’anècdota que tant bé explica l’amic Frank Dubé: “Quan el conserge va anunciar al ministre espanyol, que el polític català ja feia 5 hores que s’esperava, aquell digué: ”Bien, que pase, pero que entre llorado”.
Des de Jordi Pujol, el gran paladí de l´”encaix”actual, fins a qualsevol indocumentat, amb “tuf de sociata”, que omple contraportades de ”El Punt”, son ja uns quants els titelles col.laboracionistes, que tot exercint d’aprenents de psiquiatra, ens volen prevenir o guarir, de la “frustració” independentista. De fet, com a pseudoterapeutes tenen futur, atès que la “epidèmia frustrant” augmenta cada dia.
El que és ínic i arbitrari, però, és que això s’esbombi per tots els mitjans, sense que els independentistes ens poguem defensar en igualtat de condicions. Així d’avantatgistes i tramposos son aquests “encaixistes” fracassats. I déu n’hi do també, de la llibertat d’expressió d’aquesta pseudodemocràcia!
I dic fracassats, perque després de més de 30 anys d’acceptar a ulls clucs, acatar
vinclant l’esquena, i sacralitzar fins a extrems “opusdeistes”, l’enèsima restauració borbònica, planificada i refrendada per força l’any 1967, pel dictador sanguinari -“todo está atado y bien atado”-; quin és el benefici polític obtingut pel Poble de Catalunya?
Després d’empassar-se tota mena de gripaus i granotes, bo i començant per renunciar a la “ruptura”amb el franquisme (un dels 4 punts “irrenunciables”de l”Assemblea de Catalunya”), acceptant la “reforma”suarista, que n’hem tret a canvi? Per no parlar de l’Amnistia ( un altre punt “innegociable” que els catalans no vam atényer del tot ), que els únics que la obtingueren del tot foren els franquistes; sense ni tan sols demanar-la.
Claudicant en gairebé tot, hem guanyat alguna fita Nacional o política, que vagi més enllà de les menjadores, poltrones i jubilacions privilegiades dels nostres “encaixistes”? Com poden, sense estar tarats de cretinisme polític, intentar “encaixar-nos”en una caverna cafre-bàrbar, que té com a “fiesta nacional”- celebrada amb molta faramalla , parada militar, orgull patrioter i superba fatxendería nazi-franquista- el genocidi de més de 100 milions d’éssers humans a Amèrica?
Si aquests “encaixistes” fracassats, haguessin tingut els mínims coneixements històrics exigibles a qualsevol polític que es preui, sabríen com les gasten les restauracions borbòniques. antonio cánovas del castillo- el mestre d’aquests restauradors-, artífex de la de l’any 1875, i de la constitució posterior; aquélla que quan els seus elaboradors, portaven uns quants dies encallats en el 1er article- el que havia de definir qui eren espanyols-, fart cánovas de que no trobéssin l’enunciat va etzibar-los-hi: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa”! Per cert, aquest polític espanyol, tot i restaurar els borbons, és l´’autor de la famosa sentència: “Los españoles tenemos para hacernos perdonar del resto del mundo, cuatro verguenzas: los borbones, la intolerancia religiosa, los pronunciamientos y la viruela”.
Avui per avui, la única “vergüenza” que no tenen els espanyols, després de més de 130 anys, és la que ha eliminat la ciència. Encara mantenen intactes els borbons, la “conferencia episcopal”i l’esperit del “23-F”. Per tant, com t’hi encaixes en aquesta banda de carcamals immobilistes, que, mentalment parlant, encara son a l’endemà de l’assassinat del general Prim?.
El comte de Reus fou, el que en podríem anomenar, el precursor de l´”encaixisme”. Així com també, és el català que ha anat més lluny, en aquesta dèria dels “catalans exaltats”- en expressió justa del professor Muñoz Espinalt- de voler “arreglar espanya”. El primer gran “encaixista”fou Francesc Cambó. Acabà miserablement la seva carrera política, finançant l’espionatge franquista. I el segon gran “encaixista” és Jordi Pujol. Després de gairebé 24 anys al front de la Generalitat, ell sí que ens ha deixat una gran frustració col.lectiva, i una desmobilització gairebé depressiva del Poble Català. Algú el va titllar, en afortunada expressió, d’”anestesista de Catalunya”. Ja veieu doncs quin és el ruinós balanç dels més il·lustres “encaixistes”.
La única via política digna i operativa, malgrat les impostures i dificultats, és l’independentisme. És la lluita que amb més o menys encerts, reculades, caigudes, defallences, etc., malda i persisteix tenaçment, per a alliberar els Països Catalans, dels dos estats que ens colonitzen i ens oprimeixen: espanya i frança. Perque ja ho deia el nostre Ramon Llull, el geni més gran en Pensament que ha donat la humanitat: “Qui no persevera, no va”.
Antoni Gomis
16 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
dimecres, 9 d’abril del 2008
ESTAT PROPI. L'ESTRATÈGIA VI
ESTAT PROPI. L’ESTRATÈGIA VI
Catalunya, com deia el professor Muñoz Espinalt, és una nació molt mediatitzada, i, per tant, desorientada.
El més poderós, funest i anticatalà dels blocs mediatitzadors és el que configura el plural (també hi ha esquerranosos) cacicat espanyolista. Des de “la caixa”-“la caja”, dirigida per “isidro hacendoso”- isidre fainé, fins a la “diputación provincial” de Barcelona, presidida pel catalanofòbic i carronyer “gil y gil” de L’Hospitalet de Llobregat - corbacho; passant per ccoo i ugt – els que neguen i en viuen del immens i creixent robatori perpetrat pel “imperio” als Països Catalans -, pels alts representants del Vaticà i dels “torquemades” espanyols – opus dei, cardenals, certs bisbes, etc.-, els “grupo godó”, “grupo zeta” o “grupo planeta”, i altres males herbes. Per cert, al Cercle d’Economia, que encara no se n’ha assabentat de la brutal espoliació que patim, llueixen de president un cacic ultraespanyolista molt “enllustrat”, refinat i eloqüent: El pitecantròpic emissor de grunys, josé manuel lara.
Voldria significar que, quan hom porta a col·lació la presència i preeminència d’aquest magma de cacics espuris – sense la guerra del 36 i el nazi-franquisme no existirien -, no puc evitar de qüestionar-me: Què se n’ha fet d’aquella burgesia catalana que va constituir la Junta de Comerç de Barcelona (1758), orgull i esplendor de la Catalunya pre-renaixentista, i digna continuadora, malgrat la repressió borbònica, de la que 500 anys abans havia erigit la catedral de Santa Maria del Mar?
On és l’esperit i el coratge dels burgesos que l’any 1899, liderats per l’insigne Dr. Robert, van efectuar el valent i reeixit, malgrat tot, Tancament de Caixes?
No els hi cau la cara de vergonya als adinerats catalans actuals, cedint l’hegemonia i anant a remolc dels cacics sucursalistes, enlloc de foragitar-los apostant decididament per l’objectiu de L’ESTAT PROPI ?
No tenen cap més objectiu vital que col·leccionar euros?Algun dia n’haurem de parlar a fons d’aquesta gent tant curta de gambals transcendents, a veure si encara els hi queda un mínim de dignitat per a alçar-se contra la tirania, encara que no més sigui per tornar a comandar l’economia catalana.
I després d’aquesta obligada digressió, reprenguem el fil de la mediatització. Si al cacicat espanyolista li sumem el cacicat catalanista, el titellam-col·laboracionista i els mitjans de manipulació en català; tots ells intoxicant i mistificant nit i dia, o el que és el mateix, maldant, matxucant i pressionant en contra de L’ESTAT PROPI pels Països Catalans, no és estrany que la desorientació de molts catalans sigui tant considerable.
De fet, el que sorprèn i ens ha de fer creure en Catalunya, és que la Catalanitat i l’afany descolonitzador encara existeixin, doncs al ensems que la mediatització hi ha la malfiança històrica, per ço el Poble català és el més difícil de convèncer. No debades aquí, com no ha passat en cap altre lloc del món, hem patit fins i tot una sanguinària dictadura anarquista; i no em digueu que tots eren incontrolats, o no sabeu qui eren aurelio fernández i eduardo barriobero? En només 2 anys i mig – del 20-7-1936 al 8-2-1939 – Catalunya va sofrir la dictadura anarquista i la dictadura comunista, ambdues profundament anticatalanes. Després, per variar cap a l’altra banda, la sanguinària dictadura nazi-franquista, i ara la seva filla: L’enèsima restauració borbònica.
Per tot plegat i moltes altres coses seculars – des de Muret (13-9-1213) fins a l’assassinat dels Germans Badia ( 28-4-1936) -, el Català és un poble molt desconfiat i repatani quan es tracta d’abraçar idees i mètodes polítics innovadors, així com cares noves; fet que, juntament amb la desorientació que l’aclapara, barra el pas al Espinaltisme polític i als dirigents patriòtics de debò, propiciant la constant ensarronada del mal menor, que ens manté encallats en la via morta de l’Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.
I amb el pecat hi tenim la penitència, puix la degradació, la depauperació i el deteriorament nacional, social, econòmic i espiritual no s’aturen; per això es pot afirmar que ho fem quasi tot malament; no es vol aplicar aquella recepta tant nostra de fer foc nou, i seguim amb la mateixa rutina asfixiant i consumptiva, sense voler canviar ni un bri del nostre capteniment polític. I el més curiós del cas és que, en el fons, el català sap que, més tard o més d’hora, haurà de fer-ho. Foragitant el titellam-col·laboracionista i acomboiant-nos a nosaltres, els “proscrits”, al capdamunt de la direcció política , bo i desembarrancant la nau independentista i encarant-la de forma dreturera, cap al port de Ítaca - ESTAT PROPI.
Antoni Gomis
18 d'abril de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Catalunya, com deia el professor Muñoz Espinalt, és una nació molt mediatitzada, i, per tant, desorientada.
El més poderós, funest i anticatalà dels blocs mediatitzadors és el que configura el plural (també hi ha esquerranosos) cacicat espanyolista. Des de “la caixa”-“la caja”, dirigida per “isidro hacendoso”- isidre fainé, fins a la “diputación provincial” de Barcelona, presidida pel catalanofòbic i carronyer “gil y gil” de L’Hospitalet de Llobregat - corbacho; passant per ccoo i ugt – els que neguen i en viuen del immens i creixent robatori perpetrat pel “imperio” als Països Catalans -, pels alts representants del Vaticà i dels “torquemades” espanyols – opus dei, cardenals, certs bisbes, etc.-, els “grupo godó”, “grupo zeta” o “grupo planeta”, i altres males herbes. Per cert, al Cercle d’Economia, que encara no se n’ha assabentat de la brutal espoliació que patim, llueixen de president un cacic ultraespanyolista molt “enllustrat”, refinat i eloqüent: El pitecantròpic emissor de grunys, josé manuel lara.
Voldria significar que, quan hom porta a col·lació la presència i preeminència d’aquest magma de cacics espuris – sense la guerra del 36 i el nazi-franquisme no existirien -, no puc evitar de qüestionar-me: Què se n’ha fet d’aquella burgesia catalana que va constituir la Junta de Comerç de Barcelona (1758), orgull i esplendor de la Catalunya pre-renaixentista, i digna continuadora, malgrat la repressió borbònica, de la que 500 anys abans havia erigit la catedral de Santa Maria del Mar?
On és l’esperit i el coratge dels burgesos que l’any 1899, liderats per l’insigne Dr. Robert, van efectuar el valent i reeixit, malgrat tot, Tancament de Caixes?
No els hi cau la cara de vergonya als adinerats catalans actuals, cedint l’hegemonia i anant a remolc dels cacics sucursalistes, enlloc de foragitar-los apostant decididament per l’objectiu de L’ESTAT PROPI ?
No tenen cap més objectiu vital que col·leccionar euros?Algun dia n’haurem de parlar a fons d’aquesta gent tant curta de gambals transcendents, a veure si encara els hi queda un mínim de dignitat per a alçar-se contra la tirania, encara que no més sigui per tornar a comandar l’economia catalana.
I després d’aquesta obligada digressió, reprenguem el fil de la mediatització. Si al cacicat espanyolista li sumem el cacicat catalanista, el titellam-col·laboracionista i els mitjans de manipulació en català; tots ells intoxicant i mistificant nit i dia, o el que és el mateix, maldant, matxucant i pressionant en contra de L’ESTAT PROPI pels Països Catalans, no és estrany que la desorientació de molts catalans sigui tant considerable.
De fet, el que sorprèn i ens ha de fer creure en Catalunya, és que la Catalanitat i l’afany descolonitzador encara existeixin, doncs al ensems que la mediatització hi ha la malfiança històrica, per ço el Poble català és el més difícil de convèncer. No debades aquí, com no ha passat en cap altre lloc del món, hem patit fins i tot una sanguinària dictadura anarquista; i no em digueu que tots eren incontrolats, o no sabeu qui eren aurelio fernández i eduardo barriobero? En només 2 anys i mig – del 20-7-1936 al 8-2-1939 – Catalunya va sofrir la dictadura anarquista i la dictadura comunista, ambdues profundament anticatalanes. Després, per variar cap a l’altra banda, la sanguinària dictadura nazi-franquista, i ara la seva filla: L’enèsima restauració borbònica.
Per tot plegat i moltes altres coses seculars – des de Muret (13-9-1213) fins a l’assassinat dels Germans Badia ( 28-4-1936) -, el Català és un poble molt desconfiat i repatani quan es tracta d’abraçar idees i mètodes polítics innovadors, així com cares noves; fet que, juntament amb la desorientació que l’aclapara, barra el pas al Espinaltisme polític i als dirigents patriòtics de debò, propiciant la constant ensarronada del mal menor, que ens manté encallats en la via morta de l’Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.
I amb el pecat hi tenim la penitència, puix la degradació, la depauperació i el deteriorament nacional, social, econòmic i espiritual no s’aturen; per això es pot afirmar que ho fem quasi tot malament; no es vol aplicar aquella recepta tant nostra de fer foc nou, i seguim amb la mateixa rutina asfixiant i consumptiva, sense voler canviar ni un bri del nostre capteniment polític. I el més curiós del cas és que, en el fons, el català sap que, més tard o més d’hora, haurà de fer-ho. Foragitant el titellam-col·laboracionista i acomboiant-nos a nosaltres, els “proscrits”, al capdamunt de la direcció política , bo i desembarrancant la nau independentista i encarant-la de forma dreturera, cap al port de Ítaca - ESTAT PROPI.
Antoni Gomis
18 d'abril de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)