EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)

EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (II)

Com voleu que sàpiga de que se les heu la doctrina vicensvivista, si quan no està completament allunyada de l’Esperit Català, n’és contrària?
Com es pot pretendre interpretar la idiosincràsia de Catalunya, obviant i desconsiderant els principis rectors que la informen?
A tall d’exemple parlarem del Seny. De forma sintetitzada i precisa, podem definir-lo així : Seny és no estirar més el braç que la màniga. Si en voleu tot un tractat llegiu el llibre de Carles M. Espinalt : “Seny no és timidesa”. En canvi , el concepte vicensvivista – pura falòrnia- del Seny, confon el no estirar més el braç que la màniga amb tenir el braç paralitzat. És com allò del “pactisme”. Com es pot qualificar així quelcom que no és res més que pura esclavitud mental ? No existeix el “pactisme”. És un truc retòric del “mag” dels cops d’efecte. Existeix el pacte, que sempre es fa entre iguals. És de forassenyats voler pactar amb desigualtat de condicions.

En el ja citat llibre de les “Converses” diu al respecte el professor Muñoz Espinalt :
“Era tan peregrí el concepte que Vicens Vives tenia de la nostra terra que, jo li havia sentit a dir, i no en tergiverso ni un sol mot, que Catalunya havia de civilitzar Espanya i que Espanya ens havia d’enviar guàrdies civils per mantenir l’ordre públic a Catalunya. Anota’t una frase típica del llibre “Notícia de Catalunya”: “Com tots els pobles de passadís els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. Si l’analitzes bé, veuràs que en ella tot es supedita al cop d’efecte. Amb suficiència Vicens Vives afirmava: “Catalunya és un poble de pagesos”. Però en el fons, els qui l’escoltaven sempre es quedaven amb el dubte de si es referia als orígens de la nostra gent o a l’aire de venir de l’hort que, molts en aquell temps, portaven escrit a la cara. Deia les coses amb molta seguretat, però semblava no venir-li d’un pam. Així, si es cert que els catalans acostumen a ser gent de paraula i amatents complidors dels pactes i compromisos que puguin contraure, és exagerat qualificar-los de pactistes com feia Vicens Vives. És una manera absurda i abusiva de simplificar una personalitat exagerant un color, d’una forma que eclipsi els altres; amb equivalències d’aquesta mena podríem arribar a la conclusió que si els catalans mengen, no hi ha cap inconvenient d’etiquetar-los de menjaires. Quan jo en certes reunions, més o menys clandestines, li havia fet la rèplica, Vicens Vives amb gest contrariat i passant-se una mà pel cap, com per assegurar-se que amb la filípica no li havia despentinat la seva blanca i ben modelada cabellera, contestava a tall de fórmula única: “Desenvoluparé millor el meu pensament en un nou llibre”. I com si res, passava a parlar d’una altra cosa”.

Ja veieu doncs la racionalitat i el rigor científic del gran “gurú” del catalanisme i sucursalisme “oficials”. I dels neutrals, si és que n’hi ha. Per cert, això de passar-se la mà per la clenxa també és un dels gestos típics de l’egòlatra.
De “neutres”- en realitat desnaturalitzats- el món intel·lectual “oficial”- que vol dir en nòmina”, o en clara situació avantatgista i de privilegi- i l’universitari docent n’està farcit. És on més han quallat les falòrnies vicensvivistes perquè allí, pràcticament, ha desaparegut l’Esperit Català. Sobre tot en la facultat d’història, on el magma sectari vicensvivista, amb els seus adalils- Josep Fontana, Enric Ucelay da Cal, etc.-al capdavant, impera i imposa la seva llei. Però que s’han cregut?, qui es pensen que són?, encara no se n’han adonat que els seus títols de llicenciats o de catedràtics estan signats pel dictador sanguinari, o pel descendent de felip V? Ara veureu quina mena d’”historiador científic”fa més de 5O anys que veneren.
Al capítol “Expressions que esclavitzen” del ja citat llibre de les “Converses”, diu el professor Muñoz Espinalt: “Així, mentre Vicens Vives blasmava els catalans d’arrauxats, per fer-los por, els asseverava com una mare reganyosa que amenaça el nen, dient-li que si hi torna altra vegada, Déu sap quins càstigs li vindran: “Sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, si no arrenquem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema”. Mira, per contrast, com parlava de l’”imperio”, en un llibre seu titulat “Mil leciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en América, las empresas(....)constituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza. En el(...)americana,mérito que jamás podrá ser borrado del acervo histórico de las glorias hispánicas.”(...) a Vicens Vives l’han volgut presentar com historiador realista i antiromàntic, que pretenia analitzar els fets de la forma més objectiva i equànime. Quan, en rigor, no passava d’ésser un masoquista que, amb severitat, escridassava la gent del propi país, per auto-emmascarar-se la vergonya d’haver hagut d’encensar els espanyols, amb una retòrica tronada”.

Però és que aquesta “retòrica tronada” i imperialista, l’empra per a lloar el genocidi més gran de la història de la humanitat. Déu n’hi do!
Així doncs, comptat i debatut, com voleu que després d’aquest flagell dels déus que suposa l’empastifada vicensvivista, en tots els fronts, el catalanisme “oficial” no estigui agonitzant ? Ja va sent hora de que desaparegui del tot per a poder fer foc nou d’una vegada.

Antoni Gomis

5 d'octubre de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/