ESTAT PROPI. L'ESTRATÈGIA VI

ESTAT PROPI. L’ESTRATÈGIA VI

Catalunya, com deia el professor Muñoz Espinalt, és una nació molt mediatitzada, i, per tant, desorientada.
El més poderós, funest i anticatalà dels blocs mediatitzadors és el que configura el plural (també hi ha esquerranosos) cacicat espanyolista. Des de “la caixa”-“la caja”, dirigida per “isidro hacendoso”- isidre fainé, fins a la “diputación provincial” de Barcelona, presidida pel catalanofòbic i carronyer “gil y gil” de L’Hospitalet de Llobregat - corbacho; passant per ccoo i ugt – els que neguen i en viuen del immens i creixent robatori perpetrat pel “imperio” als Països Catalans -, pels alts representants del Vaticà i dels “torquemades” espanyols – opus dei, cardenals, certs bisbes, etc.-, els “grupo godó”, “grupo zeta” o “grupo planeta”, i altres males herbes. Per cert, al Cercle d’Economia, que encara no se n’ha assabentat de la brutal espoliació que patim, llueixen de president un cacic ultraespanyolista molt “enllustrat”, refinat i eloqüent: El pitecantròpic emissor de grunys, josé manuel lara.

Voldria significar que, quan hom porta a col·lació la presència i preeminència d’aquest magma de cacics espuris – sense la guerra del 36 i el nazi-franquisme no existirien -, no puc evitar de qüestionar-me: Què se n’ha fet d’aquella burgesia catalana que va constituir la Junta de Comerç de Barcelona (1758), orgull i esplendor de la Catalunya pre-renaixentista, i digna continuadora, malgrat la repressió borbònica, de la que 500 anys abans havia erigit la catedral de Santa Maria del Mar?
On és l’esperit i el coratge dels burgesos que l’any 1899, liderats per l’insigne Dr. Robert, van efectuar el valent i reeixit, malgrat tot, Tancament de Caixes?
No els hi cau la cara de vergonya als adinerats catalans actuals, cedint l’hegemonia i anant a remolc dels cacics sucursalistes, enlloc de foragitar-los apostant decididament per l’objectiu de L’ESTAT PROPI ?
No tenen cap més objectiu vital que col·leccionar euros?Algun dia n’haurem de parlar a fons d’aquesta gent tant curta de gambals transcendents, a veure si encara els hi queda un mínim de dignitat per a alçar-se contra la tirania, encara que no més sigui per tornar a comandar l’economia catalana.

I després d’aquesta obligada digressió, reprenguem el fil de la mediatització. Si al cacicat espanyolista li sumem el cacicat catalanista, el titellam-col·laboracionista i els mitjans de manipulació en català; tots ells intoxicant i mistificant nit i dia, o el que és el mateix, maldant, matxucant i pressionant en contra de L’ESTAT PROPI pels Països Catalans, no és estrany que la desorientació de molts catalans sigui tant considerable.
De fet, el que sorprèn i ens ha de fer creure en Catalunya, és que la Catalanitat i l’afany descolonitzador encara existeixin, doncs al ensems que la mediatització hi ha la malfiança històrica, per ço el Poble català és el més difícil de convèncer. No debades aquí, com no ha passat en cap altre lloc del món, hem patit fins i tot una sanguinària dictadura anarquista; i no em digueu que tots eren incontrolats, o no sabeu qui eren aurelio fernández i eduardo barriobero? En només 2 anys i mig – del 20-7-1936 al 8-2-1939 – Catalunya va sofrir la dictadura anarquista i la dictadura comunista, ambdues profundament anticatalanes. Després, per variar cap a l’altra banda, la sanguinària dictadura nazi-franquista, i ara la seva filla: L’enèsima restauració borbònica.
Per tot plegat i moltes altres coses seculars – des de Muret (13-9-1213) fins a l’assassinat dels Germans Badia ( 28-4-1936) -, el Català és un poble molt desconfiat i repatani quan es tracta d’abraçar idees i mètodes polítics innovadors, així com cares noves; fet que, juntament amb la desorientació que l’aclapara, barra el pas al Espinaltisme polític i als dirigents patriòtics de debò, propiciant la constant ensarronada del mal menor, que ens manté encallats en la via morta de l’Anti-Estratègia per L’ESTAT PROPI.

I amb el pecat hi tenim la penitència, puix la degradació, la depauperació i el deteriorament nacional, social, econòmic i espiritual no s’aturen; per això es pot afirmar que ho fem quasi tot malament; no es vol aplicar aquella recepta tant nostra de fer foc nou, i seguim amb la mateixa rutina asfixiant i consumptiva, sense voler canviar ni un bri del nostre capteniment polític. I el més curiós del cas és que, en el fons, el català sap que, més tard o més d’hora, haurà de fer-ho. Foragitant el titellam-col·laboracionista i acomboiant-nos a nosaltres, els “proscrits”, al capdamunt de la direcció política , bo i desembarrancant la nau independentista i encarant-la de forma dreturera, cap al port de Ítaca - ESTAT PROPI.

Antoni Gomis

18 d'abril de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com