EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)

EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (I)

D’un temps ençà,les veus més sensibles i les plomes més esmolades del patriotisme català, fan ben palès l’astorament quasi incrèdul front l’ensulsíada del catalanisme “oficial”, en totes les seves manifestacions. “Com hem pogut anar tan avall ?, encara hi podem anar més?, però què ens ha passat als catalans?”es pregunten.
L’abast del naufragi es de tal magnitud, que, fins i tot hem perdut quelcom que en 35O anys de colonització hispano-francesa, havíem mantingut inexpugnat, incòlume; l’últim baluard que un poble pot alienar: la Dignitat.
I com és que això ha passat en un període de recuperació formal d’institucions nostrades, i, sobre tot, amb eines mediàtiques tan poderoses pel redreçament nacional com tv3 i catalunya ràdio?
La raó més important que explica aquest fracàs tan estrepitós, és el seguiment a ulls clucs, indiscutit i sectari de les tesis de Jaume Vicens Vives. La immensa majoria de polítics- i no polítics- “oficials” (catalanistes i sucursalistes), son vicensvivistes. És a dir, la casta politiquera, mediàtica i sucursal-oligàrquica, ha estat omnímodament dominada pels deixebles i seguidors del “gran sofista de la clenxa blanca”.

Tot comença l’any l954 amb la publicació i esbombament, a tort i a dret, en plena dictadura terrorista espanyola – no oblidem que l’any I953 encara assassinaven catalans al Camp de la Bóta de Barcelona -, del nefast llibre “Notícia de Catalunya” de l’esmentat autor. Vicens Vives gaudia del beneplàcit del règim franquista. I aquest llibre li va anar com anell al dit per a justificar l’intent quasi reeixit de genocidi de Catalunya.
Consultem el llibre d’ Encarna Parreño “Converses amb Carles M. Espinalt”, on al capítol “La lluita per introduir noves idees”, el professor Muñoz Espinalt diu: ”La causa feixista tenia idees molt concretes d’allò que podia permetre i d’allò que no li interessava deixar esbombar. Jutjava una obra, en primer lloc, pels antecedents polítics del autor i, després, per si estava d’acord o no amb els dogmes de la doctrina que la censura, de forma inquisitorial, imposava. Així, els llibres de pensament que, en termes generals, s’adaptaven al seu criteri, àdhuc quan l’autor no era ben bé de l’olla, podien acabar fent-los el joc. El llibre “Notícia de Catalunya” va patir d’aquest mal. Presenta el català com un home que va del seny a la rauxa – i, naturalment, a un arrauxat sempre sembla justificable que se’l privi de llibertat-. Dibuixa la nostra gent amb una predisposició a un pactisme que, de tan transigir i tenir paciència, els despersonalitza. Situa Catalunya en la posició d’un poble de pas, sense veure que tots els pobles són de pas i tots els pobles són un racó de món, simultàniament. Ara bé, tan bon punt ens etiqueta com un poble de pas, aquí ja sembla que tothom pot anar i venir, sortir i entrar, com si fos xauxa. Més encara, com si fos la terra de tothom, quan Catalunya és la terra dels catalans i d’aquells que tenen voluntat de ser-ne o de fer-se’n, perquè prèviament han fet de Catalunya la seva Pàtria i el lloc de constant permanència.”

I més avall diu: “Jo en vaig fer una crítica a la revista catalana “ Pont Blau”, editada a Mèxic : és evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi “de la gran paradoxa” era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: “ Us queixeu que us posem una camisa de força, si sou uns orats és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia “. La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que si ens governen no és per oprimir-nos i beneficiar-se impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols – “del arrebato y la enagenación” ( Diari de Barcelona 9-4-l955 )-“, etc., etc.

Però la ratera ja estava parada, i la immensa majoria de catalanistes – el poc o nul sentit polític del colonitzat és determinant- van caure en el parany. Cal dir també que hi ajudava la moda imperant i la imatge seductora – als catalans ens perd l’estètica- de Vicens Vives. Encara avui és una mena de misteri la fascinació exercida pel personatge. Com pot ser que tothom- fins i tot els marxistes, tan pretesament “científics” ells- s’amoltonés acríticament darrera
dels cops d’efecte- era la seva especialitat, de la qual n’era un autèntic estilista- d’un fals profeta egòlatra i anticientífic. I a sobre, encara que fos inconscientment, treballava per l’enemic.
Com a prova de l’embadaliment transversal per Vicens Vives, llegirem a Josep Pla, que en el llibre “Notes per a Silvia”, escriu : “ Avui 25 d’abril de 1958, arriba al mas, a un quart d’onze de la nit, el professor Vicens i Vives i la seva senyora...Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”.

I tornant a l’actualitat, després de més de 5O anys de camins erràtics, de cerimònia de la confusió,d’ambigüitats insanes -filles del sofisma de la “gran paradoxa”- i generadores de “coitus interruptus”. De despropòsits polítics i culturals, de claudicacions “pactistes”i d’hegemonia vicensvivista, és a dir, de “falsa ruta”, el resultat és el que fatalment havia de ser: la desorientació absoluta i un fracàs còsmic. I és que el vicensvivisme, com el seu creador, no sap de què se les heu ni amb qui se les heu.


Antoni Gomis

21-setembre-2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/