L' " ENCAIXISME"

L’”ENCAIXISME” FRUSTRA I DEPRIMEIX

Quin cinisme! Per camuflar i desviar l’atenció del gran fracàs de l’”encaixisme”, fa molts anys que sentim el disc ratllat, de que l’independentisme causa una gran frustració. Com a maniobra de distracció,no està malament, però ja en fan un gra massa i cansa. Això de l’”encaixisme”, com ja sabeu, es allò tan poc digne i inoperant, d’ implorar a espanya que ens accepti tal com som. I que em recorda l’anècdota que tant bé explica l’amic Frank Dubé: “Quan el conserge va anunciar al ministre espanyol, que el polític català ja feia 5 hores que s’esperava, aquell digué: ”Bien, que pase, pero que entre llorado”.

Des de Jordi Pujol, el gran paladí de l´”encaix”actual, fins a qualsevol indocumentat, amb “tuf de sociata”, que omple contraportades de ”El Punt”, son ja uns quants els titelles col.laboracionistes, que tot exercint d’aprenents de psiquiatra, ens volen prevenir o guarir, de la “frustració” independentista. De fet, com a pseudoterapeutes tenen futur, atès que la “epidèmia frustrant” augmenta cada dia.
El que és ínic i arbitrari, però, és que això s’esbombi per tots els mitjans, sense que els independentistes ens poguem defensar en igualtat de condicions. Així d’avantatgistes i tramposos son aquests “encaixistes” fracassats. I déu n’hi do també, de la llibertat d’expressió d’aquesta pseudodemocràcia!
I dic fracassats, perque després de més de 30 anys d’acceptar a ulls clucs, acatar
vinclant l’esquena, i sacralitzar fins a extrems “opusdeistes”, l’enèsima restauració borbònica, planificada i refrendada per força l’any 1967, pel dictador sanguinari -“todo está atado y bien atado”-; quin és el benefici polític obtingut pel Poble de Catalunya?

Després d’empassar-se tota mena de gripaus i granotes, bo i començant per renunciar a la “ruptura”amb el franquisme (un dels 4 punts “irrenunciables”de l”Assemblea de Catalunya”), acceptant la “reforma”suarista, que n’hem tret a canvi? Per no parlar de l’Amnistia ( un altre punt “innegociable” que els catalans no vam atényer del tot ), que els únics que la obtingueren del tot foren els franquistes; sense ni tan sols demanar-la.
Claudicant en gairebé tot, hem guanyat alguna fita Nacional o política, que vagi més enllà de les menjadores, poltrones i jubilacions privilegiades dels nostres “encaixistes”? Com poden, sense estar tarats de cretinisme polític, intentar “encaixar-nos”en una caverna cafre-bàrbar, que té com a “fiesta nacional”- celebrada amb molta faramalla , parada militar, orgull patrioter i superba fatxendería nazi-franquista- el genocidi de més de 100 milions d’éssers humans a Amèrica?

Si aquests “encaixistes” fracassats, haguessin tingut els mínims coneixements històrics exigibles a qualsevol polític que es preui, sabríen com les gasten les restauracions borbòniques. antonio cánovas del castillo- el mestre d’aquests restauradors-, artífex de la de l’any 1875, i de la constitució posterior; aquélla que quan els seus elaboradors, portaven uns quants dies encallats en el 1er article- el que havia de definir qui eren espanyols-, fart cánovas de que no trobéssin l’enunciat va etzibar-los-hi: “Son españoles los que no pueden ser otra cosa”! Per cert, aquest polític espanyol, tot i restaurar els borbons, és l´’autor de la famosa sentència: “Los españoles tenemos para hacernos perdonar del resto del mundo, cuatro verguenzas: los borbones, la intolerancia religiosa, los pronunciamientos y la viruela”.
Avui per avui, la única “vergüenza” que no tenen els espanyols, després de més de 130 anys, és la que ha eliminat la ciència. Encara mantenen intactes els borbons, la “conferencia episcopal”i l’esperit del “23-F”. Per tant, com t’hi encaixes en aquesta banda de carcamals immobilistes, que, mentalment parlant, encara son a l’endemà de l’assassinat del general Prim?.

El comte de Reus fou, el que en podríem anomenar, el precursor de l´”encaixisme”. Així com també, és el català que ha anat més lluny, en aquesta dèria dels “catalans exaltats”- en expressió justa del professor Muñoz Espinalt- de voler “arreglar espanya”. El primer gran “encaixista”fou Francesc Cambó. Acabà miserablement la seva carrera política, finançant l’espionatge franquista. I el segon gran “encaixista” és Jordi Pujol. Després de gairebé 24 anys al front de la Generalitat, ell sí que ens ha deixat una gran frustració col.lectiva, i una desmobilització gairebé depressiva del Poble Català. Algú el va titllar, en afortunada expressió, d’”anestesista de Catalunya”. Ja veieu doncs quin és el ruinós balanç dels més il·lustres “encaixistes”.

La única via política digna i operativa, malgrat les impostures i dificultats, és l’independentisme. És la lluita que amb més o menys encerts, reculades, caigudes, defallences, etc., malda i persisteix tenaçment, per a alliberar els Països Catalans, dels dos estats que ens colonitzen i ens oprimeixen: espanya i frança. Perque ja ho deia el nostre Ramon Llull, el geni més gran en Pensament que ha donat la humanitat: “Qui no persevera, no va”.

Antoni Gomis

16 de febrer de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com