SOBRE EL VICTIMISME

SOBRE EL “VICTIMISME”


El ressentiment causat per la pèrdua de les eleccions a la Generalitat de l’any 1980, quan Reventós tenia coll avall que les guanyaria, va accentuar el sucursalisme i va fer aparèixer l’anticatalanitat del progrespanyolisme. Dos anys més tard, van “parir” la “loapa”, i a l’octubre d’aquell 1982 el felipisme va entrar al govern espanyol. Va ser llavors que, per justificar les agressions de tot tipus perpetrades contra Catalunya, hagudes i per haver, la sucursal del psoe-gal i els seus adlàters, van encunyar la paraula més injusta, perversa i insidiosa que mai s’ha perpetrat contra un col·lectiu humà : “victimisme”. I dic la que més, perquè és una invectiva tan malvada que conté la traïdoria de negar l’agressió, culpabilitzar i acomplexar la víctima.

Tots els insults que els espanyols han vomitat contra nosaltres, durant aquests 25 anys, des d’alfonso guerra fins rodriguez ibarra, no solament no ens han paralitzat, si no que han enfortit la Catalanitat, i fins i tot han fet créixer l’Independentisme. En canvi el penjament “victimisme”, ha tingut un cert efecte negatiu per haver estat “preparat” en un “ laboratori” català, i per catalans de naixement. D’altra banda, té la mala bava d’intentar destruir la moral, la dignitat i l’alt sentit de la justícia que tenim els catalans. Es un torpede dirigit a la línia de flotació de la víctima : Que cregui que no ho és. O com a mínim que ho dubti. I finalment vegi al seu botxí, com llur protector i benefactor.


En quin lloc decent del món i de la història a la víctima se la qualifica de “victimista”? Així doncs, quan felipe gonzalez va afirmar : “El terrorismo vasco es un problema de orden público. Lo que me preocupa verdaderamente es el hecho diferencial catalán”, això es ser víctima d’odi anticatalà o es ser victimista denunciar-ho?
Quan l’actual ministre de treball caldera, li va etzibar a Xavier Trías que els seus vots –els de 1.200.000 catalans- eren una “puta mierda”, això és ser víctima d’odi anticatalà o no?

Si per circular amb seguretat per Catalunya, hem de pagar peatges i a la resta de l’estat no, som o no víctimes d’un greuge comparatiu?
Quan l’estat espanyol mobilitza tot l’aparell diplomàtic del ministeri d’afers exteriors, per avortar l’ admissió de la selecció catalana d’hoquei, fent pressió i xantatge als altres comitès, això és ser víctima de persecució obsessiva o no?
Que la “renfe” ens maltracti dia si dia no, és ser víctima de la companyia o victimista manifestar-ho? Com és que això només passa a Catalunya?
Que els nostres fills tinguin a l’escola un sol ordinador per cada 7 alumnes i a moltes altres comunitats autònomes un per cadascun, d’això no se’n diu ser víctima de discriminació ja de petits?
Les colossals cues per ser operat i el quasi-col·lapse de la sanitat catalana ens fa víctimes de necessitats vitals o no?
Decretar una hora més de castellà a Catalunya, passant-se per l’”arc de triomf” les competències de la Generalitat, a més a més de “xulejar” i “ningunejar” als seus criats sucursalistes, és ser víctima d’una imposició anticatalana o no? I més tenint en compte que la llengua perseguida i en perill d’extinció –i per tant a protegir- és el català.

Quan l’Eric Bertran de Lloret l’any 2005, que tant sols tenia 14 anys aleshores, va ser segrestat per 20 “geos” assaltant casa seva en plena nit i regirant-ho tot, traslladat a madrid, i interrogat de forma inquisitorial per la fiscal i la psicòloga, va ser víctima d’una arbitrarietat –per dir-ho de forma molt suau- o no? El Parlament de Catalunya, poblat per titelles col·laboracionistes, com sempre no va estar a l’alçada democràtica del fet antidemocràtic.
Cremar la bandera espanyola és delicte. Fer-ho amb la bandera catalana no. Això és ser víctima d’una discriminació anticatalana o no?

Quan encara avui després de més de 66 anys, el govern espanyol –recordem que el psoe-gal ja porta 17 anys al poder- encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Lluís Companys, això és ser víctima de greuge històric o no?
Quan encara avui, després de més de 70 anys, espanya no ha demanat perdó, ni ha reparat als milers de víctimes i familiars dels bombardejos dels anys 1937, 1938 i 1939, sobre pobles i ciutats de Catalunya, això és ser víctima d’una injustícia històrica monumental o no? I més tenint en compte que la nostra Nació va ser el primer lloc del món en patir bombardejos sobre Població Civil.
Aquí vull reportar les paraules del “Pandit” Jawarhalhal Nehru: “Els bombardejos de Barcelona, una cosa horrible que mai més no oblidaré”. I les del secretari d’Estat dels EEUU, Cordell Hull, quan formulant una enèrgica protesta oficial deia: “En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és potser la més gran de la història, crec que estic parlant en nom de tota la població nord-americana, quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona, i quan proclamo la profunda esperança de que en el futur els centres de Població Civil no seran ja objecte de bombardejos militars des de l’aire”.

Titllar als catalans de “victimistes” és quelcom tan repugnant, que no més ments retorçades i abjectes poden idear-ho.

Antoni Gomis

2 de març de 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com