LA UNITAT DELS CATALANS II

LA UNITAT DELS CATALANS II

“ Uns per enveja, els altres per cofoisme i els de més enllà per subestimar la pròpia ètnia, no varen acabar mai de veure qui era Macià. Això sí, tothom va posar-se d'acord a creure que els esdeveniments que es vivien i portaren a la República Catalana, eren promoguts per un sol home. Insistim-hi: un sol home, aveure si repetint-ho poden gravar-s'ho ben bé a la memòria els qui no paren de predicar que són les masses el destacat protagonista de la Història”.
I seguint amb el símil de l'arbre, cal recordar que el tronc, la soca (el líder o el nucli dirigent) ha d'estar ben arrelat a Catalunya. Sense arrels sòlides no hi ha unitat possible. Sempre que hem seguit profetes o guies forasters, ens han sorgit traïdors com a bolets o, directament, ens hem dividit irreconciliablement. Tant se val si era l'arxiduc Carles d'Àustria – patriotes i botiflers -, o el pretendent a la corona espanyola carles de borbó – carlins i cristins - ; i al segle XX, amb Marx i Bakunin, sempre barallant-nos per forasters, fins arribar al desastre i la massacre de 1936, quan es perpetraren més de 8000 assassinats a la Catalunya autonòmica en menys d'un any.
D'altra banda, el dirigent català – únic o col•legiat – ha de tenir tres condicions indispensables per a reeixir com aglutinant del Poble.

1ª Un Profund Sentiment Patriòtic. La lluita és àrdua i feixuga, i sense una energia infinita que només dóna el sentiment de Catalunya, no es pot aguantar. No, sense sentir la vexació de la Pàtria ferida. No, sense que et revolti la insuportable opressió, de malviure segrestats per una banda de cafre-bàrbars al sud del Pirineu, i per uns genocides professionals al nord. No, sense remoure't de ràbia i d'emoció, recordant les tortures infligides a Montserrat Tarragó – llegiu “Quan els malsons esdevenen realitat” de David Bassa -.
I en sentit positiu, anhelar i freturar apassionadament fins a la obsessió, una Catalunya Lliure i Reunificada – de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó -, en la qual et puguis expressar en català com un president andorrà a la O.N.U.; on les vídues gaudeixin de una pensió com les vídues noruegues (qui ho diu que no pot ser ?, i més i tot!); on la sanitat sigui, com a mínim, àgil, ben dotada, i no foragiti els nostres professionals; on l'ensenyament sigui excel•lent; on les infraestructures siguin adequades, còmodes i sense peatges; on es potencií el Dret Català, la nostra Cultura i el nostre Esperit; etc, etc.

2ª Sentit Polític. És una condició “sine qua non”, car és el que et permet, en primera instància, no errar-la. Per exemple, no havent seguit, cregut o confiat en tota aquesta colla d'impotents polítics, mentiders, demagogs i traïdors que hem patit en les tres últimes dècades, a Catalunya. I, en segona instància, encertar-la en la tria de la línia i els models a seguir, sense impacientar-se ni defallir, encara que, per circumstàncies adverses, no puguis incidir ni operar més directament en el teu Poble; i, moltes vegades, t'hagis d'asseure a la porta de casa i veure passar el cadàver polític del penúltim farsant i enganyabadocs. I en trenta anys jo ja n’he vist passar uns quants. Encara que el règim en vol ressuscitar alguns.
Val a dir també que com més sentiment patriòtic, més sentit polític. En aquest sentit, Frank Dubé, Enric Borràs i Jordi Romaguera en són tres exemples paradigmàtics.

3ª Capacitat Directiva. Sense caràcter directiu, que no temperament – aquest últim és instintiu – no hi ha capacitat directiva. Encara que hom tingui certs dots naturals de dirigir, organitzar o manar, per a liderar i unir catalans no n'hi ha prou. Cal una voluntat i una determinació inexhauribles i molt fermes, que són les que forgen un autèntic caràcter directiu. Imprescindible no perdre mai de vista l'objectiu de l'Estat Propi, i dedicar-hi la màxima energia en aconseguir-lo. Val a dir també que les dues facetes més importants que ha de dominar un dirigent són: motivar i preveure. I la qualitat principal és la valentia, que no vol dir desconèixer la por, sinó reprimir-la.
Cal saber què és l'estratègia i què és la tàctica, que sovint es confonen, i distingir molt bé entre el que és conjuntural i el que és estructural, entre altres coses.

Només el dirigent o els dirigents que posseeixin aquestes tres condicions, faran possible la tant necessària unitat dels catalans, i la consecució de l'Estat Propi per Catalunya. Perquè aquests seran, tal i com deia Muñoz Espinalt, els artífexs que anorreïn per sempre els obstacles que impedeixen portar-lo a terme.

Antoni Gomis

President de Catalunya Estat Propi
27- 10- 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/

LA UNITAT DELS CATALANS I

LA UNITAT DELS CATALANS I

D’ençà que el Cercle d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions de catalans favorables al nostre Estat Propi, a més de la constatació de no ser “quatre gats”, s’ha reactivat la fal·lera, tant nostra i assenyada, d’exigir la unitat d’acció independentista. ”Ens hem d’unir! Si lluitem separadament serem vençuts col·lectivament!” Són algunes de les expressions que cada dia sentim i sentirem més.

El català, si no és un eixelebrat, és molt sensible a la unitat política per raons històriques de fracassos i decepcions. Al respecte, diu Muñoz Espinalt: “Si en la vida particular el català és molt individualista, en les accions col·lectives idealitza la pinya que podem fer entre tots. Àdhuc, s’oblida del pes de les individualitats en la història d’un poble. Creiem que quanta més gent de la nostra s’hi comprometi, més assegurarem l’acció que volem emprendre cara al futur.”

Tothom té, de fet, un instint de referenciació i/o de pertinença a una comunitat nacional. I als catalans, res no ens convenç més, ni ens potencia millor la pruïja unitarista, que la teoria del gran cronista medieval i dirigent dels almogàvers, Ramon Muntaner (Peralada 1265 – Eivissa 1336 ): “E si negun me demana: < style=""> l’eiximpli de la mata de jonc >, jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llebats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que un sol jonc no hi romandrà”.

Tanmateix però, ara com ara, qui lligarà la mata? Qui aglutinarà, en primera instància, els dos milions de convençuts, i després la resta? Hi ha algú que ho sàpiga fer? De moment l’enemic està tranquil perquè no veu això factible. Cal col·legir que la unitat d’acció no és gens fàcil d’assolir. I més tenint en compte que els catalans, en els últims 500 anys, només ens hem unit políticament tres vegades.

1a. El 1640 – 41 a redós d’en Pau Claris (1586-1641). Sobretot en la batalla de Montjuïc del 26 de gener de 1641, en la que els catalans vencérem a les tropes castellanes del marquès de los vélez,- el carnisser de Cambrils, de Martorell, etc.- que perdé tres fills. Digne de menció especial fou l’actuació decisiva del Diputat Militar, Francesc de Tamarit (1600-1653). És tant important aquesta victòria, històricament parlant, que el dictador sanguinari espanyol retardà 5 dies la ocupació de Barcelona, per a neutralitzar simbòlicament la victòria catalana, tot fent entrar les tropes de ocupació el 26 de gener de 1939.

La unitat catalana que aconseguí Pau Claris va ser tant important i perillosa pel “imperio”, que dos agents castellans l’assassinaren enverinant-lo.

2a. El 1914 amb Enric Prat de la Riba (1870-1917). La seva tasca de governant com a President de la Mancomunitat de Catalunya fou excel·lent. Valorà per damunt de tot la continuïtat ( “la santa continuació”) i l’eficàcia. No tingué en compte que era home de partit i es rodejà de col·laboradors de les més diverses tendències, per a millor servir als catalans – talment com fan ara! -. Se l’anomenà el seny ordenador de Catalunya.

3a. El 1931 al voltant de Francesc Macià (1859-1933). La seva aureola d’haver rebutjat de forma contundent la carrera militar espanyola, i no tant per patriotisme català sinó per un gran sentit de la justícia, quan els militars assaltaren i cremaren els locals de “La Veu de Catalunya” i “El Cut-Cut”; la seva trajectòria dreturera vers la Independència de Catalunya que el dugué a Prats de Molló, des de on intentà envair la Catalunya ocupada per espanya, i la conseqüent internacionalització del Plet Català; feren de Macià el líder que aconseguí, per última vegada, la tant necessària unitat dels catalans.

Com les fulles de l’arbre, que sense el tronc no podrien restar unides, sense direcció i superestructura humana, és a dir lideratge, no hi ha unitat.

I per a il·lustrar que no hi ha unitat possible sense un artífex que ho encarni, veiem què diu Muñoz Espinalt en el pròleg del llibre del lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta, “Retorn a Macià”:

Antoni Gomis

President de Catalunya Estat Propi

19 d’octubre de 2008

catalunyaestatpropi@gmail.com

http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/

1250 ANYS DE NACIÓ CATALANA

1250 ANYS DE NACIÓ CATALANA

És tan excessiva la manipulació que es perpetra contra el nostre Poble, per a mantenir-lo en un estat de infantilització permanent, que s’arriba a uns extrems impensables en cap altra nació del món.
Quan a la nostra Història, fou clamorós i de jutjat de guàrdia científic, el fet de falsejar el naixement de Catalunya i enganyar al nostre Poble, amb la farsa imperdonable del “Mil•lenari de Catalunya”, l’any 1988; i l’agreujant de la col•laboració o l’aquiescència de la gran majoria dels nostres llicenciats i doctors en història. Fins i tot cal remarcar que la segona autoritat institucional d’aleshores, el President del Parlament Miquel Coll i Alentorn, era un especialista molt reputat en la història de la formació de Catalunya.
En aquest sentit, Coll i Alentorn ens reporta, entre altres coses, que Guifré El Pilós, al concili de Troyes de l’any 878 – 110 anys abans del 988 -, rebé formalment el mandat d’unificar els comtats catalans. Com podia, doncs, néixer Catalunya més d’un segle més tard? Cal tenir en compte que sense l’existència i la consistència de la nostra Nació, els francs i l’església no s’hagueren pres la molèstia de jerarquitzar-la i estructurar-la políticament, tot solemnitzant-ho.
Per tant, insistim-hi: l’any 1988 celebràvem el mil•lenari de la Independència de Catalunya – no el mil•lenari de Catalunya -, que el Comte Borrell II assolí “de facto” l’any 988; al no rebre la protecció del rei franc Lotari I , front la “ràtzia” d’Al Mansur que devastà el comtat i la ciutat de Barcelona l’any 985.

Així doncs, la pregunta és: quan va veure la llum la nostra Nació?
Tot i que el naixement d’un poble no és tan precís com el d’una criatura, podem asseverar que fou l’any 759. És a dir que l’any vinent farà 1250 anys.
Veiem-ho: després que Carles Martell, el fundador de la dinastia carolíngia, aturés l’avenç musulmà a Poitiers (732), s’apoderés d’Avinyó (738) i assetgés Narbona, que no pogué expugnar; el seu successor Pepí el Breu, la conquerí (759) amb bona part de la Septimània. Aquest fet propicià la vinguda dels iberoromans a repoblar aquelles terres, i la formació de les dues nacions germanes: Occitània, que s’expandí cap a l’oest, el nord i l’est, i Catalunya que ho féu cap al sud ( des del Rosselló i la Cerdanya ).
Ferran Soldevila, el millor historiador que hem tingut mai – bescantat, prohibit o silenciat a les nostres universitats – ens ho narra així: “ La Septimània fou país de refugi per aquells cristians de la nostra terra que no van voler romandre sota el jou sarraí. Es van establir principalment al Rosselló i a les contrades de Narbona, Carcassona i Besiers”.
Més tard, Carlemany creà l’anomenat “règim dels hispans”, que basant-se en la institució de la “aprisió”, concedia el títol de propietat al repoblador que ocupava una terra vacant. Val a dir que la propietat també comportava l’obligació de defensar aquelles contrades.

Els catalans, que tant proclius som a preuar i a exalçar als altres – encara que siguin enemics nostres –, sempre ens silenciem o minimitzem nosaltres mateixos. Fins i tot evitem el nom de Catalunya, si no és estrictament ineludible. Tanta por ens fa que els colonitzadors i els renegats ens acusin de mirar-nos el melic? Les hienes udolen?, senyal que som! No ho veieu que silenciant-nos coadjuvem a la nostra desaparició com a Poble? Només podem parlar de bolets, panellets i pastorets que és el que vol l’enemic?
Proclamem ben alt i sense complexos, que Catalunya l’any 2009 farà 1250 anys que existeix. I com que no podem esperar cap mena de commemoració ni celebració oficials d’aital aniversari – l’única cosa que saben fer els titelles-col•laboracionistes és porquejar-ho tot -, el millor que podem fer l’any vinent és refermar-nos en el compromís de lluitar per la pervivència i la continuïtat lliure i reeixida de Catalunya, bo i arrenglerant-nos en la brega pel nostre Estat Propi.
És amb aquesta finalitat que un grup de patriotes varem fundar a Reus el dia 15 de setembre, l’entitat Catalunya Estat Propi.


Antoni Gomis

President de Catalunya Estat Propi
12 d’octubre de 2oo8
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/

PORCEL CONTRA LA CATALANITAT

PORCEL CONTRA LA CATALANITAT

Els trets característics d’un botifler queden ben dibuixats en la descripció que fa el professor Carles M. Espinalt quan diu: “En la seva modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per sagrat que sigui, amb tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d’on vingui”.

Així doncs, el malalt de botifleritis crònica i galtes per excel·lència, Baltasar Porcel, en la seva decadència, pateix sovintejats i aguts atacs que el fan rebolcar-se en la femta rebentadora i llepadora del “bwana” espanyol. Des de la seva columna de “la vanguardia”- espanyola-, que no desaprofita per fer publicitat dels seus llibres, vomita la seva bilis contra els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat; a més de bescantar als que no volem agenollar-nos ni permetre que escanyin el futur dels nostres fills, front la colonització i l’extermini.

Però com ja vaig escriure fa 18 anys i mig en l’article: “Sobre les galtes de Porcel”, el gruix de ciment armat de les seves galtes és considerable – no més cal recordar, per exemple, el seu galdós paper al Institut d’Estudis Mediterranis - però, per tranquil·litat de tots, i, sobretot, des que va vendre la seva ploma a la coneguda família dels borbons - després de fer-se un nom fingint actituds republicanes -, la seva intel·ligència està tant alterada, que li impedeix ser eficaç quan pretén destruir la Catalanitat.

Sense cap mena de vergonya però, el decrèpit puput de cresta molla d’Andratx titlla als catalans de poble frustrat, que se sublima tenint als almogàvers com herois.

En primer lloc, els catalans ni estem frustrats ni ho hem de sublimar. Aquí el traeix l’inconscient de fallat encaixista. Per si de cas els catalans patim una autèntica plaga de colonitzadors, rebentadors, botiflers, delinqüents de tota mena i procedència, etc. I en segon lloc actualment, Catalunya, en general, no considera als almogàvers com a herois - jo si -, però a Barcelona tenen un carrer, puix no debades, són un dels millors exèrcits de la història militar mundial, i, sens dubte, la millor infanteria que hi ha hagut mai - la única que guanyava a la cavalleria enemiga -. A Grècia no els hi van deixar cap més opció que matar o morir. I són nostres. Per cert, els espanyols, que no han tingut mai res que s’hi assembli, disposen d’una important unitat del seu exèrcit que duu el nom de “Los almogávares”.

Un dels falsos arguments que fa servir l’aprenent de sofista Porcel, per a intentar desmoralitzar-nos – si n’és de pervers i ridícul -, és que els espanyolistes a Catalunya són més. Com ho sap? En què es basa per afirmar-ho? I justament ara que el Centre d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions d’independentistes! No serà que el botiflerític Porcel s’està postulant secretament per liderar “ciudadanos”? No és cap disbarat pensar-ho, doncs fins i tot ens renya als catalans per qualificar de genocides a “ pizarro, cortés y demàs conquistadores españoles”. Deu ser perquè “només” van matar més de 100 milions d’éssers humans.

Prenguin-ne bona nota Porcel i els seus admirats caganers del “pessebre” de Sant Benet del Bages: si ara que el caciquisme sucursal-oligàrquic i el caicat catalanista, controlen la opinió publicada i una part molt considerable de la pública - tot fent mans i mànigues per a impedir el nostre Estat Propi-, hi ha dos milions d’independentistes a la Catalunya autonòmica; el dia que els dirigents “proscrits” obrim la bretxa de la ciutadella hispano-botiflera, l’Estat Propi per Catalunya-Paísos Catalans esdevindrà inevitable. I ja no falta gaire.

I el titellam-col·laboracionista i la intel·lectualitat d’estómac agraït, que no es preocupin; no hauran d’anar a l’atur. Podran triar entre fe de manobres a la Sagrada Familia, netejar boscos o arranjar camins. Amb la muntanya de milions d’euros que el “imperio” ens deixarà de robar, ho deixarem tot net i polit, endreçat i ben acabat.

I no s’equivoqui Porcel : quan això succeeixi i foti el camp - cal inferir de les seves inquisidores homilies que no podrà resistir la regeneradora onada de Catalanitat que tant de fàstic li fa -, no vagi a espanya, creguim. madrid que, a diferència de Roma, sí que paga traïdors, ja no el reconeixerà, car prou feina tindrà a aprendre a sobreviure sense colònies.

Antoni Gomis

President de Catalunya Estat Propi

4 d’octubre del 2008

Catalunyaestatpropi@gmail.com

http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/