EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)

EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (V)


En veient junts a juan antonio samaranch i a Jordi Pujol, justament el dia abans que el segon, neguitejat pels taxistes de madrid, ens exhortés –com els capellans d’abans des de la trona - a ser “consistents”, hom es pregunta: què deuen tenir en comú un renegat anticatalà, altament compromès amb la dictadura terrorista espanyola i el Pare Carbassot ?, què els uneix a aquesta estranya – o no tant - parella ? Parafrasejant un refrany espanyol ho podem concloure així : Déu els cria i la “ unidad de españa “ els ajunta. Tant se val que mentre Pujol era a la presó, l’altre fos un “jerarca “ franquista ; lo important és que la “sagrada unidad del chollo en lo universal “ s’eternitzi.
De fet això no és cap novetat, em pot indicar algú. Certament, i més tenint en compte que ja fa uns 50 anys, Jordi Pujol, Jaume Vicens Vives i, l’aleshores ministre de la dictatura sanguinària espanyola, florentino pérez embid –el de la “europeización de los medios y españolización de los fines”-, es van reunir, om a mínim, una vegada. Esperem que el Pare Carbassot, en les seves anunciades memòries, ens detalli fil per randa el contingut de la trobada.
O encara no toca?.

Aquesta quimera de la “ españolización de los fines “ el vicensvivisme, amb Pujol al capdavant, l’ha treballat a fons. Fins podríem preguntar-nos:
hi ha quelcom que els hagi comportat tant d’esforç ? Voleu dir que s’han dedicat seriosament a alguna altra cosa, que no fos impedir la Independència de Catalunya?
En aquest sentit el Pare Carbassot ha brillat molt per damunt de tots els altres. Des de permetre, callant vilment, que el Cappare de l’independentisme modern Josep M. Batista i Roca fos acusat de terrorista per les rates de claveguera del “imperio”, fins a criar i fomentar aventurers, farsants i falsos líders independentistes; passant per ocultar i silenciar, d’una banda, i coadjuvar a calumniar de l’altra, al ferm patriota i lloctinent de Batista i Roca al Consell Nacional Català, Carles M. Espinalt.

Però nosaltres els espinaltians, prenguin-ne bona nota Sr. Pujol i companyia, amb molta honra de fer-nos “pesats”, i fins i tot insofribles, no deixarem de complir el mandat que en el llit de mort, a l’agost del 1978, Batista i Roca li llegà a Muñoz Espinalt : “ Mentre vagin fent la viu viu, però no posin en perill la pervivència de Catalunya, deixeu-los fer. Però quan veieu en perill la supervivència de Catalunya, arremeteu fortament contra ells”.
No pararem fins que el vicensvivisme a Catalunya, només sigui un mal record d’ una època funesta i nefasta, amarada d’un cretinisme asfixiant i sectari.
No permetrem, de cap manera, que aconsegueixi el seu veritable objectiu:
la “españolización de los fines “.


Pujol i el vicensvivisme en general han fracassat en tot : No han aconseguit democratitzar i civilitzar “l’imperio”. I això que el Pare Carbassot fins i tot els renyava. Ho recordeu ?: “Son una colla de ximples !”, doncs posaven en perill, segons ell, la “estabilidad” del “chollo en lo universal”. Que pretensiós i cretí!.
Es va anar embalant fins creure’s un veritable transformador de la mentalitat dels “pares del “imperio”. No hi ha res que els tregui més de polleguera. Quin desconeixement més gran, tot i haver-los patit, de lo que és un espanyol
d’ofici! Ja dèiem, discurs amunt, - i dispenseu l’auto-referència - que el vicensvivisme no sap amb qui se les heu. No han descolonitzat Catalunya “encaixant-la”(?) a espanya. No han pogut evitar, ans al contrari, que ens deixin de robar, de maltractar i d’odiar.
Això si: gairebé han desmantellat el teixit socio-econòmic genuïnament català. Pagesia, pesca, ramaderia, artesans i menestrals de tota mena, petita i mitjana empresa, familiar o no, etc. I han triomfat – de moment- quasi del tot, en l’assumpció i abandonament respectius, per part de moltíssims catalans, del verb espanyol “colocarse” i del verb català establir-se; que per si sols ja son tot un tractat de psicologia col·lectiva diferencial. Com deia el professor Muñoz Espinalt els pitjors barbarismes no son els lingüístics, sinó els mentals.

Però no hi ha res que amb enfortiment caracterològic, mitjançant la Psicoestètica, no es pugui refer. I més tenint en compte, i a favor, la sentència del genial Francesc Pujols: “ El Pensament Català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”; que el professor Muñoz Espinalt, com a cobrament de la conferència que donà a Figueres l’any 1982, “ Pujols arquetipus de
Dalí “, féu posar en marbre perquè quedés immortalitzada, al peu del monument que Salvador Dalí erigí al “geni de la filosofia catalana”.


Antoni Gomis

16 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/