EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)

EL GRAN FRACÀS DEL VICENSVIVISME (IV)

En el llibre de Jordi Pujol “ Una política per Catalunya “-1976-, l’ autor s’autoproclama el “ pal de paller “. Tot i que la determinació del personatge és lloable, el Pare Carbassot ens demostra clarament que als catalans no ens té per res. O com a molt som la palla. No és una metàfora desafortunada, és una afirmació “ freudiana “. De fet és una de les característiques rellevants del més avantatjat dels deixebles de Vicens Vives. En això sembla gairebé un clon del seu mestre.
Abundant en la comparació entre ambdós “homenots”, tal i com diría l’espia que tenia fred, reportarem les paraules de Carles M. Espinalt : “ A l’entorn del concepte “pactisme” Vicens Vives es va anar embalant de tal manera que, a la primera edició del seu llibre Notícia de Catalunya, l’any l954, en un moment determinat afirma : “ Des del segle XVI el pactisme féu la viu-viu “. Quan va publicar la segona edició del mateix llibre, sis anys més tard, al l960, s’havia entusiasmat tant amb el pactisme que va substituir la frase anteriorment citada i, en el mateix lloc del llibre on aquesta figura, n’hi posà una altra que diu : “Durant els segles XVI i XVII el pactisme fou l’ossada del constitucionalisme català.” La lleugeresa del historiador queda ben retratada “.
Que el pactisme no existeix ho palesa, entre altres coses, el Diccionari General de la Llengua Catalana d’en Fabra – 1932 -, on els mots pactisme i pactista no hi són; en canvi, en la Gran Enciclopèdia Catalana – 1977 -, feta pel vicensvivisme, si.

Jordi Pujol encara va superar al seu pare polític. En el llibre “ Els joves de Catalunya “ el Pare Carbassot afirma : “Tinc una fe congènita en Catalunya, perquè és un país sòlid. Fa més de 1200 anys que es va formar “. Doncs bé, quan va arribar el Mil·lenari de la Independència de Catalunya, l’any l988 – el Comte Borrell II l’assolí “ de facto “ el 988 –, Pujol i Soley va eliminar la paraula Independència de la celebració, tot tergiversant i retardant el naixement de Catalunya en més de 200 anys, perquè els colonitzadors espanyols no s’enfadessin. O més ben dit, ho va “pactar” amb ells. Cal ser un monstre cavernícola i odiar profundament Catalunya, quan no pots suportar veure-la lliure ni I000 anys enrere. Com t’hi pots entendre amb una gent així ?
Per cert, Pujol en un altre llibre “ La immigració problema i esperança de Catalunya”- l976 -, propugna “ el rebuig del colonitzador “. Llibre que no va rectificar com feia el seu “mestre de vida “ Vicens Vives. El va fer retirar de les llibreries quan ja era titella-col·laboracionista president.

Jordi Pujol no és un desnaturalitzat, primari i renegat anticatalà, com el “ Trostki de Mollet “; és elaborat, enganyós i culte. Hipòcrita amb un parlar castís que és el més convincent, i ho sap; sobre tot fins al 23-F, abans de degradar-se amb la claudicació “pactista “ i les vileses comeses contra els propis, i contra Catalunya. La nostra gent el veu com un més de la colla, domina els ressorts psíquics del català i coneix profundament el nostre tarannà. Te notícia sobrera dels defectes i virtuts del nostre Poble, i no per haver tingut precisament de llibre de capçalera “Notícia de Catalunya “.
El mal més gran, amb diferència, que ha fet a Catalunya és molt difícil de copsar. Només “l’agut psicòleg Muñoz Espinalt “- tal i com el qualifica el lloctinent de Francesc Macià a Prats de Molló, Josep Carner-Ribalta- podía adonar-se’n. Consisteix en fomentar els defectes dels catalans – complex E. E. ( estat espanyol ), moral de derrota, esclavitud mental, etc.
– , i no potenciar cap ni una de les nostres virtuts – tenacitat, voluntat d’establir-se, plantar cara, dir les coses pel seu nom, etc.-
El Pare Carbassot és l’anti-model català per excel·lència. És tan esclau
–encara que porti cadenes d’or- que, fins i tot va afirmar ostentosament que quan se li acabava la paciència, n’anava a comprar a la botiga. Fer dels catalans “pujolets” era assegurar, “per secula seculorum” la submissió de Catalunya. Per cert, hi havia col·laboradors seus que l’imitaven, fins i tot, en la gesticulació; en aquest sentit el ridícul Antoni Comas arribava a uns extrems de vergonya aliena. Pujol en fi, és el perfecte i enyorat (pels espanyols més llestos) virrei-titella del “imperio”. La devoció que sent pel borbó és digna d’estudi. Mantenia la colònia catalana assossegada i conformada. És el gran anestesista de Catalunya.

Mestre i deixeble també s’assemblen en la poca fe col·lectiva en Catalunya. No la volen alliberar. No la volen fer rica i plena com diu l’himne. No senten la vexació de la Pàtria. Per ells Catalunya és l’objecte i no el subjecte. És el mitjà per projectar-se i glorificar-se. De fet son un mer personalisme. Vicens Vives era vicensvivista. Jordi Pujol és un pujolista trufat de vicensvivisme.

Antoni Gomis

2 de novembre del 2007
catalunyaestatpropi@gmail.com
http://www.catalunyaestatpropi.blogspot.com/