diumenge, 30 de març del 2008

AL MEU ONCLE

AL MEU ONCLE JOSEP

Quan els “blitz” de la Lutwaffe alemanya l’any 1940, convertien una part d’Anglaterra en un autèntic infern, on ciutats com Londres i Coventry eren castigades de forma exhaustiva, amb milers i milers de bombes, Winston Churchill, en veient que la por i la desmoralització s’apoderaven dels seus compatriotes, va sentir el deure d’adreçar-s’hi a fi i efecte de remuntar el seu ànim alacaigut. El seu famós discurs del 18-6-1940, en plena Batalla d’Anglaterra, “Blood, Sweat and Tears” (Sang, suor i llàgrimes), ha passat a la història de la Segona Guerra Mundial com una de les fites més grans d’aquesta contesa. Aquesta cèlebre locució que es pot sentir a les “Cabinet War Rooms” de Londres, el soterrani que feia de quarter general del exèrcit britànic, té una part transcendental, de fet la més punyent, que ens assenyala directament a nosaltres els catalans, i especialment als barcelonins, per a punxar l’amor propi dels anglesos.
Traduït del anglès: “ No vull menystenir la severitat del càstig que cau damunt nostre, però confio que els nostres compatriotes seran capaços de resistir com va ser-ho el valent Poble de Barcelona”.
Aquestes paraules donen la dimensió exacta de l’abast de l’atrocitat que l’aviació feixista italiana, amb base a Mallorca, cometé contra la població catalana; per cert això fou possible perquè el ministre socialista indalecio prieto, anticatalà visceral, avortà la reconquesta de la illa balear, escanyant de reforços i subministraments a l’expedició catalana del capità Bayo.
Era la primera vegada en tota la història de la humanitat, que els pobles i ciutats es convertien en poblacions obertes i els seus habitants bombardejats des de l’aire, sense cap mena d’objectiu militar que ho fes mínimament explicable. El terrorisme, la crueltat i la monstruositat de matar gent civil catalana, ho avalen les paraules del Pandit Jawarhalhal Nehru, el primer president de la República de la India: “Els bombardejos de Barcelona, una cosa horrible que mai més no oblidaré”.
Aquests horribles bombardejos no s’aturaren ni davant de la protesta oficial, que el secretari d’estat dels Estats Units Cordell Hull formulà: “ En aquesta ocasió, quan la pèrdua de vides humanes entre la població civil no combatent és, potser, la més gran de la història, crec que estic parlant en nom de tots els nord-americans, quan expresso un sentiment d’horror per tot el que ha succeït a Barcelona, i quan manifesto la profunda esperança que en el futur, els centres de població no seran ja objecte de bombardejos militars des de l’aire”.
Els tres dies més esgarrifosos de bombardejos a Barcelona, foren els 16,17 i 18 de març de 1938, ara fa 70 anys. El meu oncle Josep Ollé i Ribé fou assassinat el dia 17. El seu diari personal s’acaba el dia 16. Només tenia 21 anys d’edat i estava ple de vida i d’il·lusions; treballava en un forn , feia d’infermer voluntari als hospitals, tocava la trompeta en una orquestra, era un gran aficionat a l’astronomia – tenia tots els llibres del gran astrònom Comas i Solà – i, entre altres coses, era un autèntic model pels seus germans. Vivia amb els seus pares ( els avis Joan i Josepa ) i els seus germans ( els oncles Joan i Jordi i ma mare Remei ) al carrer Feliu Casanova de Sants. L’oncle Josep s’havia traslladat tot sol, de La Riba a Barcelona un temps abans, i quan va poder aconseguir les condicions adequades, la resta de la família, excepte la seva germana gran ( la padrina Teresa), es reuniren amb ell, que era el segon dels germans, a Barcelona.
El fatídic dia 17 de març de 1938 sortí de casa, com cada dia de bon matí, per anar a treballar i ja no el van veure mai més. El seu cos va quedar completament desintegrat. El meu avi va recórrer cel i terra però no en va trobar ni rastre; fins i tot va examinar fileres de sabates per si hi havia les seves. Res, com si se’l hagués empassat la terra.
Després de 70 anys encara no hi ha un lloc decent, a Barcelona, on poder honorar-lo.

En homenatge – IN MEMORIAM – al oncle Josep en el LXXè aniversari de la seva mort. En pau descansi. Lloança eterna.

Antoni Gomis

28 de març de 2008
catalunyaestatpropi@gmail.com
www.catalunyaestatpropi.blogspot.com