HOMENATGE A OCCITÀNIA

HOMENATGE A OCCITÀNIA

Des de l’Atlàntic (Bordéu) a la Mediterrània (Marselha ), i del massís d’Alvèrnia, (Clarmont d’Auvernha ) als Pirineus ( Pau ), la nació occitana, que, malgrat tot, encara és viva i vol tornar a ser plena, s’hi estén amb la seva grandiosa bellesa paisatgística, històrica, monumental, literària, folklòrica, musical, etc.
Cap nació d’Europa ha estat més culta, civilitzada, sensible i lliure que la terra dels trobadors i de l’amor cortès per excel•lència: el País d’Oc; el que parla i canta en occità. Cap altra de més avançada, oberta, refinada i liberal; i això que estem parlant dels segles XI i XII ! En aquells temps de tenebrors inquisidores i d’afanys colonitzadors medievals però, un esplet d’espiritualitat no mediatitzada per cap mena de fanatisme integrista -polític o religiós -, no es podia tolerar. D’altra banda, el gran botí que representava Occitània, tant per la seva situació geogràfica i el seu vast territori, com per la seva riquesa natural i artificial, suposava quelcom a batre i a ocupar. Sense més dilació doncs, i de forma expeditiva, a començaments del segle XIII, frança i el Vaticà, després de més de cinc anys de guerra santa o croada, la van decapitar.
Fou al Camp de Muret, prop de Tolosa de Llenguadoc, on el 12 de setembre de 1213, els croats francesos i vaticans - aquest parell sempre s’han entès molt bé – comandats pel carnisser de Besiers, simó de montfort, venceren a les tropes occitano-catalanes del nostre rei Pere I el Catòlic - quin sarcasme de sobrenom! -, quan aquest, que sostenia un setge contra els croats a la vila de Muret, s’impacientà, i sense esperar els reforços i situant-se temeràriament a l’avantguarda del seu exèrcit, va ser abatut pels dos millors cavallers enemics.
Val a dir que Pere I de Catalunya-Aragó acudí a Muret en defensa dels seus súbdits, i del reialme occitano-català. A l’Epifania del 1213 el fins poc abans hostil a Catalunya comte Ramon VI de Tolosa, dit el Vell, i el seu fill Ramon el Jove, havien retut vassallatge al rei català. Com que prèviament ja ho havien fet Comenge, Foix i Bearn, en aquell moment crític quasi tota Occitània restava sota la sobirania del nostre rei.
Des d’aleshores, entre les moltes coses que ens uneixen a occitans i catalans – per això som nacions germanes -, també compartim la gesta històrica de ser les dues úniques nacions occidentals, que han patit sengles croades franco-vaticanes. A Catalunya, però, els croats no van tenir tanta sort, puix el nét de Pere I, Pere II el Gran, no va cometre cap imprudència, i va destruir l’exèrcit enemic per mar, a les illes Formigues , i per terra, a Girona; culminant la gran victòria del 1285 amb el carnatge implacable del Coll de Panissars, que fou coronat per la mort del rei francès felip l’ardit a Elna (Rosselló).

Occitània és molt més que “le pays cathare” que ens volen vendre els francesos. De fet, els càtars, altrament anomenats “bons homes”, no són res més que un petit període de la seva història i un nombre reduït dels seus habitants. Això sí, van ser permesos i protegits pels senyors feudals. Fins i tot la comtessa Esclarmonda de Foix va arribar a ser una màxima autoritat càtara. D’altra banda, el catarisme només existeix al Llenguadoc; a la Guiena (antiga Aquitània), al Llemosí, a l’Alvèrnia, al Delfinat, a la Provença i a la Gascunya, el fenòmen és pràcticament inexistent. El fet és que els francesos, sobretot des de la seva Revolució, potencien el catarisme, per amagar, com a genocides professionals que són, la ocupació i colonització d’Occitània.
Són dignes de menció les manifestacions culturals occitanes. Tant les amassados (assemblees), sempre vives i passionals, com els vibrants concerts de música popular, per cert molt rica. Les manifestacions en pro de la llengua d’Oc són molt emotives i plàstiques. La dels 12000 manifestants de l’octubre del 2006 a Carcassona va ser quelcom inoblidable; em va quedar gravada la imatge dels occitanistes travessant el pont medieval que uneix la ciutat nova amb la Ciutadella, tot envermellit de banderes occitanes.
Ciutats com Montpeller, on va néixer l’Alt Rei en Jaume el Conqueridor, pobles com Les Baus i llogarrets com Menerba, són de una bellesa colpidora, i evoquen aquells versos de Frederi Mistral que canten:

Eixes muntanyes que tant altes són / No em priven de veure mes amors on són.

El futur d’Occitània serà occità, bo i seguint el lema : “La libertat qu’ei lo camin!”.



Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
14 de desembre de 2008