L'EFECTE " GAUCHE DIVINE " (I)

L’EFECTE “ GAUCHE DIVINE “ I

La colla “pessigolla” de fills de papà, escriptors, cantants, arquitectes, etc., que formaven l’anomenada “gauche divine”, irradiaren un cert glamour i seducció que suscità l’atracció i la curiositat de la Barcelona més “moderna”, afrancesada i freturosa de trencar clixés encotillats i resclosits, barreja de caserna i sagristia.
El quarter general de la “gauche divine” era a Bocaccio, la sala de festes del carrer Muntaner, avui desapareguda. L’antifranquisme dels seus integrants no era, per entendre’ns, com el del guerriller “Caracremada”o el del cap militar del Front Nacional de Catalunya, Jaume Martinez i Vendrell; era, com si diguéssim, més divertimento que lluita, més “pose” que compromís. Fou, per dir-ho en consonància amb el lloc i l’època, com una mena de maig-68 de Sant Gervasi de Cassoles. No van aixecar ni llençar cap llamborda als grisos, tot i que entre glop de whisky i de ginebra, pot ser es van arribar a creure que, com a Paris, les barricades – en aquest cas el taulell de Bocaccio- tanquen el carrer -Muntaner/Mitre- però obren el camí. Cal reconèixer però, que alguns, segons diuen ells mateixos, li feren els honors a Wilhelm Reich, i això, que caram!, en temps de repressió sexual i “pre-destape- no és poca cosa.
I vet-ho ací que, tot plegat va arribar a crear a la Barcelona més “xic” lo que podríem batejar com l’efecte “gauche divine”. Aquesta beautiful people (Oriol i Rosa Regàs, Oriol Bohigas, Òscar Tusquets, Colita, Teresa Gimpera, Beatriz de Moura, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Terenci i Ana M. Moix, etc.), a més de tenir l’antifranquisme de saló com a comú denominador, també compartien l’al·lèrgia a la Catalanitat -Esperit Català-, que sentien com un llast a llençar per la borda, per a poder ser uns bons esnobs cosmopolites, tret de certs tocs catalanescos per fer emprenyar al règim nazi-franquista, com ara ser del Barça o cantar en català ; en canvi sentien repulsió per la sardana. La Barcelona “progre” i apàtrida és la que va quedar més seduïda per l’efecte “gauche divine”; però com que, s’accepti o no, tothom serveix alguna pàtria, tots ells van acabar, més aviat que tard, treballant pel “imperio”. En aquest sentit és molt il·lustrativa la reacció irada que Guillermina Motta va tenir, ja fa anys a Catalunya Ràdio, vomitant que si es proclamés la Independència de Catalunya, ella s’exiliaria.
Una altra característica comuna d’aquest personal i, per cert, molt efectiva pel ”imperio”, és viure d’esquena a la Nació Catalana; al ser un fenomen exclusivament barceloní i anticatalà, tendeix a separar el cap – Barcelona – del cos – resta dels Països Catalans -; ho dic en present perquè encara perdura.
Seguint aquesta tessitura, des de Serra i Maragall, l’ajuntament de Barcelona ha fet d’aquesta política el seu cavall de batalla. En lloc de potenciar Barcelona com a capital de la Nació Catalana, l’han pretès reduir a un simple dosser de l’àrea metropolitana. Heus aquí doncs, com les píndoles “progres” que fabricaren al “laboratori” de Bocaccio han esdevingut supositoris “progrespanyolistes”, que , ben introduïts per l’anus dels ”progres” apàtrides, han donat com a resultat la quasi consecució d’allò que ja fa uns 80 anys, el gran escriptor Josep M. de Sagarra – tant bescantat per la miserable púrria progrespanyolista – apuntava en la seva gran novel·la “Vida privada”: la deriva de Barcelona cap a una mena de raval de madrid.

L’element clau, el cap del “laboratori “de Bocaccio pel tema que ens ocupa, l’il·lustre “soplón” del “imperio”, intel·lectual de capçalera i de guàrdia de la “gauche divine”, “conducator” espiritual del progrespanyolisme barceloní per excel·lència fou, el mai prou lloat, venerat i homenatjat camarada: manolo vázquez montalbán.
Com a servidor “cum laude” del “imperio” – trigaran tants anys a trobar-ne un altre tant eficient que ja no hi seran a temps-. el guru de les ulleres de vidres fumats, amb les seves píndoles “dr. manolo”, va restar tranquil i segur de tenir el ramat “progre” ben controlat i clos, dins de la “ciutadella hispana”-en justa expressió del professor universitari Joan Quetgles de Mallorca-.
D’altra banda, com que el Catalanisme polític no era gaire preocupant, atès que el pujolisme no presentava- ni presenta- cap problema, l’E.R.C. era – i és- inofensiva i l’independentisme d’extrema esquerra seguia- i segueix- camins erràtics, la colònia catalana estava ben domesticada i la quinta columna espanyola ja podia fer la migdiada.
Però de sobte, el “soplón” manolo tingué un despertar sobresaltat; un camarada seu molt important, fou completament desemmascarat i humiliat.


Antoni Gomis
vermelhet@hotmail.com
desembre 2007